Les ZEPA Segarra-Garrigues: saber corregir quan ens equivoquem

07 d'Abril de 2026

En diverses ocasions he parlat en aquest mitjà sobre el canal Segarra-Garrigues (a partir d’ara “el canal”). Un seguit de coincidències m’han facilitat un cert testimoniatge sobre allò que s’esdevingué quan es van ampliar les zones ZEPA (que vol dir, recordem, Zona d’Especial Protecció de les Aus) sobre aquest canal. La meva proximitat familiar a la comarca de la Segarra, la meva posició, llavors, com a cap del Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura i la posterior coordinació de l’informe d’impacte socioeconòmic, realitzat conjuntament amb Maite Sisquella i Ramon Lletjós, m’aporten aquesta visió més propera.

El canal és una obra gegantina prevista des de feia molts anys, però, per fer-ho possible, fins al 1999 no es van signar un acord entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya. Per a la seva construcció es va dissenyar un projecte amb la millor de les tecnologies del moment vers un regadiu a pressió que afectaria a 81.376 hectàrees de terra cultivable. Les obres varen començar l’any 2002.

Inicialment, com a compensació mediambiental es va destinar a zona ZEPA 7.619 hèctarees dels secans de Mas de Melons-Alfés com a terres excloses de regadiu. Tanmateix, el desembre de 2003 va assumir el Govern de la Generalitat la coalició tripartida (PSC, ERC i ICV) amb la coincidència que el partit polític Iniciativa per Catalunya Verds (formació política que basava el seu missatge en la defensa del medi ambient) assumís la Conselleria de Medi Ambient. Aquest fet va propiciar que des d’aquella conselleria s’impulsés l’eixamplament de les ZEPA fins a 34.183 hectàrees. És a dir, el 42% de l’àrea conreable, distribuïdes entre 12.731 ha sense possibilitat de regadiu i 21.452 ha amb diverses restriccions que pràcticament limiten o incapaciten per a una agricultura econòmicament viable.

Diguem-ho clar: no hi ha al món cap projecte de regadiu que incapaciti per a una agricultura viable el 42% de la superfície agrària útil. En cas d’haver-se conegut aquesta afectació futura, amb una alta probabilitat el projecte no s’hauria iniciat.

"Alguns hem denunciat de forma reiterada el greu error de maltractar aquesta infraestructura fins a limitar-li les seves capacitats i portar el projecte a la quasi inviabilitat econòmica"

El canal volia reproduir, en modern, el potencial transformador dels canals d’Urgell. Però els temps havien canviat. Una suma de vectors paralitzants, cada cop més freqüents a Catalunya, varen unir els seus esforços. Els propis de la Conselleria de Medi Ambient, responsables de la negociació amb Brussel·les, els quals dirigents afirmaven en privat que el canal era un atemptat ecològic. Professors de la Universitat de Lleida que assenyalaven que el canal era un “regadiu del segle XIX”. Organitzacions agràries que frenaven el procés d’adopció del regadiu amb l’esperança d’aconseguir millors condicions econòmiques (posició de la qual n'estan prou penedits) i, és clar, moviments ecologistes diversos i associacions de defensa del territori o grups NIMBY. Tots ells varen aconseguir situar a l’imaginari col·lectiu que el canal era una mala idea. Fins i tot, en el meu entorn personal, s’estranyaven que jo pogués defensar allò que tothom sabia que era dolent.

Malgrat això, alguns hem denunciat de forma reiterada el greu error de maltractar aquesta infraestructura fins a limitar-li les seves capacitats i portar el projecte a la quasi inviabilitat econòmica. Hem repetit una obvietat: que Catalunya té un molt baix nivell d’autosuficiència alimentària i necessita el regadiu per la seva seguretat alimentària. Sobretot, en temps de tensions geoestratègiques i incerteses creixents. Hem mostrat i demostrat els potencials beneficis del projecte del canal en termes econòmics, socials i de sosteniment de la població i defensa del territori. Hem assenyalat, també, els impactes positius de caràcter mediambiental a l’apropar la producció d’aliments, limitant les exportacions i propiciant l’agricultura de precisió més efectiva amb un ús de recursos més ajustats. Dit, en altres paraules, estem parlant d’una infraestructura essencial pel futur.

"Catalunya té un molt baix nivell d’autosuficiència alimentària i necessita el regadiu per la seva seguretat alimentària"

Per contra, els defensors de l’extensió de les ZEPA parlen un llenguatge difícil de contradir, sobretot per un economista com jo. Quantes hectàrees necessita l’àguila quadribarrada per estar mediambientalment còmoda? Quin grau de dificultat proporciona el regadiu al sisó respecte al mateix conreu en secà? Lògicament, si nosaltres, els humans, no hi fóssim, els equilibris biodiversos serien diferents. Però hi som. Una anàlisi des del sentit comú ens fa pensar que hem de trobar un equilibri entre les diferents demandes o necessitats.

En l’establiment de les ZEPA del canal Segarra Garrigues hi va haver, d’una banda, exageració i falsejament de les dades i, d’altra banda, voluntat o intenció de portar el projecte a la inviabilitat. No es pot entendre que casualment les ZEPA se situessin principalment a les zones més planes i, alhora més baixes. És a dir, on es podia fer més mal al projecte, on el regadiu hauria tingut més potencial i amb menor cost energètic (a l'estar sota el nivell del canal). No es pot entendre, alhora, que no es tinguessin en compte com a possibles zones ZEPA àrees properes que mai es regaran.

"L’informe d’impacte ambiental del canal expressava l’alarmant situació propera a l’extinció de la trenca, però oblidava que aquell ocell té una població entre 77.000 i 320.000 exemplars a Europa"

Fins i tot, l’entusiasme mediambientalista va permetre alguna exageració que simplement cal qualificar de falsedat. L’informe d’impacte ambiental del canal, recollint la informació del Libro rojo de las aves de España, expressava l’alarmant situació propera a l’extinció de la trenca (Alcaudon chico). Segons aquell informe, amb dades de SEO/Birdlife, a Catalunya solament n’hi havia cinc exemplars, de les quals a l’àrea Segarra-Garrigues només un exemplar i a la resta d’Espanya cap. Realment, la dada impactava i justificava un 42% d’afectació de ZEPA al projecte Segarra-Garrigues.

L’informe, però, oblidava que aquell ocell, segons les mateixes fonts, té una població entre 77.000 i 320.000 exemplars a Europa. A més, és molt aventurat dir que aquest és un ocell de la Península Ibèrica, atès que solament hi arriba ocasionalment dins del seu cicle migratori que, venint de l’Àfrica, entra a Europa per l’Est.

Les correccions del Green Deal com a model d’actuació

La Unió Europea (UE), el novembre de 2019, va aprovar l’anomenat Green Deal europeu, destinat a implementar un conjunt d’estratègies orientades a fer front a la lluita contra el canvi climàtic i superar els desequilibris mediambientals. Europa volia ser capdavantera global de la gran transformació verda seguint els acords dels tractats de París.

Amb aquesta finalitat, va establir alguns objectius de caràcter mediambiental, tots ells dins d’un manual del perfeccionisme climàtic i biodivers. Per exemple: eixamplar les àrees protegides fins al 30% de la superfície europea (a Catalunya, com a excepció, ja en tenim el 33%); reforestació amb 3.000 milions d'arbres; reducció del 50% de l'ús i del risc que plantegen els pesticides; reducció de, com a mínim, el 20% de l'ús de fertilitzants; reducció del 50% de les vendes d'antimicrobians que s'usen en els animals de granja i en l'aqüicultura, increment de l'agricultura ecològica fins a arribar a una quota del 25% del sòl d'ús agrari, etc. La Política Agrària Comuna (PAC) s’hi va afegir amb una hiperburocratitzada gestió dels ajuts i una optimista i desinformada proposta de quadern digital.

Com a conseqüència, tal com s’havia advertit, els costos es van incrementar, els rendiments físics van disminuir i als mercats van arribar productes d’importació produïts en condicions mediambientalment més laxes.

Poc temps després de les mesures establertes per les diferents estratègies del Green Deal europeu, es va declarar la guerra d'Ucraïna. L’impacte sever d’aquest fet bèl·lic va exigir, a correcuita, modificar un seguit d’aspectes d’allò que s’havia establert, alguns d’ells veritablement sorprenents. Per exemple: acceptació de l’energia fòssil del gas i la nuclear com a verda; acceptació de shale gas (obtingut per fracking); acceptació de soja i blat de moro transgènic; revisió a la baixa de criteris sanitaris d’importació d'alguns aliments; acceptació del cultiu a guarets; impuls de la fertilització orgànica; revisió sobre el cultiu d’agrocarburants; etc. Alhora, algunes de les normatives en procés d’aprovació varen sofrir modificacions importants i endarreriments en la seva aplicació (per exemple, contra la desforestació o contra l’aplicació del quadern digital). En realitat, davant un bany de realitat com el d’abordar els impactes d’una guerra propera, la UE va corregir, dilatar, repensar i qüestionar.

"L’impacte sever de la guerra d'Ucraïna va exigir, a correcuita, modificar un seguit d’aspectes d’allò que s’havia establert, alguns d’ells veritablement sorprenents"

Tanmateix, les correccions varen arribar tard i no varen impedir les revoltes pageses de 2024. Les quals, sens dubte, varen propiciar el diàleg estratègic sobre el sistema alimentari impulsat per Ursula von der Leyen, i reflexions de gran valor i oportunitat com l’informe Draghi i l’informe Letta. Errar és humà, però rectificar demostra saviesa, diu el refrany. A la UE s’ha entès i ho han començat a aplicar.

Els agricultors europeus estan a favor de lluitar contra el canvi climàtic i d’establir models de desenvolupament més sostenibles. Tanmateix, els agricultors estan en contra d’allò que és absurd, contradictori, inoportú, precipitat, exagerat o que no entenen. Darrere d’aquestes incomprensions l’extrema dreta hi fa bona collita de vots.

A Catalunya també cal corregir: cal un reset sobre el Segarra-Garrigues

A Catalunya no es pot entendre que davant de tensions geoestratègiques de primera magnitud no s’hagi estat capaç de prendre mesures lògiques de millora del grau d’autosuficiència alimentària. No es pot entendre que les àrees potencials de regadiu, la base del nostre proveïment alimentari mereixi tan poca consideració. No es pot entendre que s’hagi estat incapaç de prohibir la substitució de conreus per plaques solars en aquests terrenys de regadiu o amb potencials per tenir-ne. Tampoc es pot entendre la indiferència enfront de les exagerades limitacions per ZEPA a l’àrea regable del canal Segarra-Garrigues.

Hi ha ZEPA que costa de justificar sense el factor intencionat de posar en crisi una infraestructura per convenciments ideològics determinats. Costa d’entendre, per exemple, que a la zona de Preixana-Belianes, que és ideal pel regadiu, que és terra plana, que està sota el nivell del canal (amb menys cost energètic), que després de realitzar la concentració i agrupació parcel·lària atenent el regadiu futur previst es declarés ZEPA, quan ben a prop hi ha terres sense possibilitats de reg, amb els mateixos ocells. Costa d’entendre, un altre exemple, que després de tants anys s’hagi estat incapaç de fer les proves pilot per possibilitar el regadiu a l’àrea dels Plans de Sió. Costa d’entendre.

Som a temps de corregir errors. Cal que allò que es va establir sense tenir en compte els equilibris necessaris entre les diferents demandes de defensa de la biodiversitat, proveïment alimentari, viabilitat econòmica i equilibri territorial, ara sigui revisat. Cal que factors ideològics i dogmatismes juvenils no condicionin la vida econòmica de terres amb potencials productius necessaris. Cal un reset del Segarra-Garrigues. Cal revisar-ho des d’una mirada lliure dels condicionants polítics amb què es varen establir les limitacions. Sovint es manifesten arguments legals contra la revisió de les ZEPA (“no ho podem fer perquè la llei ho impedeix”). Les lleis, totes, en processos democràtics raonats, són canviables, fins i tot aquelles lleis que varen establir-se perquè mai es poguessin canviar.

"Cal que factors ideològics i dogmatismes juvenils no condicionin la vida econòmica de terres amb potencials productius necessaris"

S’hauria d’acabar la mandra d’aquest país per a fer les coses de manera equilibrada. No esperem a fer-ho a correcuita quan en un escenari no descartable hi hagi dificultat de proveïment alimentari. Llavors ja serà impossible de corregir.