Escolta l'article ara…
Contingut recuperat del quart llibre de VIA Empresa, Fem via! El repte de les infraestructures catalanes, presentat el passat 27 d'octubre del 2026.
Comencem pel que patim cada dia. El 2025, només la meitat dels trens de Rodalies van arribar puntuals, el pitjor registre de tots els nuclis de l'Estat, i els que arribaven tard ho feien amb vint minuts de retard mitjà, segons dades de Renfe. A les carreteres passa una cosa semblant. Des de la supressió dels peatges, la intensitat mitjana diària de l'AP-7 supera els 100.000 vehicles en molts trams i la durada de les retencions ha crescut més d'un 70%, segons el Servei Català de Trànsit. I la llista continua. Una xarxa elèctrica que toca sostre allà on voldrien instal·lar-se noves indústries, un sistema hídric que la sequera del 2023 i el 2024 va deixar en evidència i un Corredor Mediterrani que, després de dècades de promeses, continua inacabat.
Catalunya arrossega un dèficit d'infraestructures molt important i avui és un dels factors que més limiten la competitivitat de les empreses i el benestar de les persones. És una hipoteca diària que paguen els treballadors que perden hores, les empreses que assumeixen sobrecostos i els territoris que veuen com les inversions van a parar a un altre lloc. Pimec situa les infraestructures entre els factors que condicionen la productivitat i el creixement de les pimes. Un estudi recent del Banc d’Espanya estima que cada euro addicional d’inversió pública pot generar fins a 3,4 euros de producció acumulada en cinc anys, a més d’impulsar l’ocupació i la inversió empresarial. Això és especialment rellevant per a Catalunya, on la baixa productivitat és un dels principals reptes i el dèficit d’infraestructures contribueix a explicar-la.
Catalunya genera al voltant del 19% del PIB espanyol i paga prop del 20% dels impostos estatals, però el 2025 va rebre el 8,6% de la inversió estatal territorialitzada
Un dèficit acumulat durant molts anys. Foment del Treball i la Cambra de Contractistes d'Obres de Catalunya estimen que entre 2009 i 2025 s'ha acumulat un dèficit d'inversió de 49.543 milions d'euros. El càlcul compara la licitació real amb un llindar de referència del 2,2% del PIB, similar al dels països europeus capdavanters. La Cambra de Comerç de Barcelona hi arriba per un altre camí i acaba al mateix lloc, en xifrar en prop de 53.800 milions les actuacions estratègiques necessàries fins al 2043. Les dues estimacions no mesuren el mateix, però coincideixen en el diagnòstic.
Hi ha una comparació que ho resumeix bé. Catalunya genera al voltant del 19% del PIB espanyol i paga prop del 20% dels impostos estatals (AEAT, 2023), però de mitjana rep poc més del 10% de la inversió estatal territorialitzada i el 2025 va baixar fins al 8,6% (Cambra de Comerç de Barcelona). Dit d'una altra manera, el pes de Catalunya en l'economia i en la recaptació no es correspon amb el seu pes en la inversió. I aquesta bretxa, sostinguda durant anys, acaba tenint efectes acumulatius.
Pressupostar no és invertir. Aquí hi ha un segon problema, potser més greu que el primer. Una cosa és pressupostar i una altra de ben diferent és executar. Segons el Departament d'Economia i Finances, en els darrers anys el grau mitjà d'execució de les inversions a Catalunya ha estat molt alt en les administracions locals i en la Generalitat, però només del 40,9% en l'Administració de l'Estat. La Cambra de Comerç de Barcelona hi afegeix una dada encara més eloqüent. Entre 2015 i 2022, l'Estat va executar a Catalunya el 57,4% del que havia pressupostat, davant del 71% de mitjana estatal. Bona part dels milions anunciats mai no s'han convertit en vies, estacions ni carreteres. El problema no és només que es pressuposti poc. És que una part massa elevada del que es pressuposta tampoc no s'executa.
Acords que s'anuncien i no es compleixen. Aquí hi ha una anomalia molt nostra. A Catalunya s'anuncien amb gran repercussió mediàtica acords entre la Generalitat i l'Estat que després no es compleixen. L'Estatut del 2006 preveia, a la disposició addicional tercera, que durant set anys la inversió estatal en infraestructures s'equiparés al pes del PIB català. Vint anys després la qüestió continua oberta i el febrer del 2025 la Comissió Bilateral encara n'encarregava l'anàlisi tècnica del període 2009-2013. El traspàs de Rodalies segueix un guió semblant. Els reials decrets del 2009 i del 2010 van quedar incomplerts en un punt tan bàsic com la transferència anual dels recursos per cobrir el dèficit d'explotació, segons la Cambra de Comerç de Barcelona. El 2023 es va anunciar un nou traspàs integral, el 2024 se'n va pactar el calendari i encara avui el de la primera línia continua pendent.
Entre 2015 i 2022, l'Estat va executar a Catalunya el 57,4% del que havia pressupostat, davant del 71% de mitjana estatal
El patró es repeteix. Se signa un acord, es fotografien els signants i al cap de pocs mesos ningú no en fa el seguiment. Quan torna a aparèixer la necessitat política d'arribar a pactes, en lloc d'exigir el compliment del que ja estava pactat, se signen acords nous sense que ningú hagi retut comptes dels anteriors. Un exemple. El novembre del 2025, els grups de treball creats per la Comissió Bilateral per calcular l'import pendent de la disposició addicional tercera havien estat tot l'any sense reunir-se. Aquesta manca de seguiment és una de les causes menys analitzades del dèficit. I encara hi ha un obstacle addicional. Des del 2023, la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (Igae) ha deixat de publicar amb regularitat la distribució territorial de la inversió pública. Sense dades comparables i accessibles, exigir el compliment dels acords esdevé gairebé impossible.
També hi ha responsabilitat pròpia. Seria massa fàcil atribuir-ho tot a l'Estat. Hi ha infraestructures que s'endarrereixen o no es fan perquè no s'assoleix un consens suficient entre administracions locals, comarcals i Generalitat. La Ronda Nord entre Sabadell i Terrassa fa dècades que es discuteix. L'ampliació de l'aeroport, les noves dessalinitzadores, determinats parcs eòlics i fotovoltaics o diversos enllaços comarcals acumulen anys de bloqueig. Discutir bé un projecte és necessari, però discutir-lo indefinidament equival a renunciar-hi. Caldria fixar terminis perquè els debats territorials acabin sempre amb una decisió.
Hi perden les empreses i la gent. Una indústria que no pot moure les mercaderies amb rapidesa té més costos. Una pime amb treballadors que pateixen incidències ferroviàries perd hores i productivitat. I una multinacional que tria on instal·lar una fàbrica mira la qualitat de les infraestructures abans de decidir. Quan una xarxa funciona al límit, qualsevol incident petit desencadena efectes desproporcionats.
El novembre del 2025, els grups de treball creats per la Comissió Bilateral per calcular l'import pendent de la disposició addicional tercera havien estat tot l'any sense reunir-se
Un full de ruta possible. El repte seria evitar que en el futur continuem publicant informes idèntics. Convindria avançar, com a mínim, en cinc direccions.
Primer, acordar entre els principals actors polítics, econòmics i socials un pla d’infraestructures de país, amb prioritats clares, actuacions a curt, mitjà i llarg termini i un calendari públic. Una llista interminable de projectes no és un pla. Cal prioritzar i complir.
Segon, passar del control del pressupost al control de l'execució. Cada gran projecte hauria de tenir calendari, administració responsable, percentatge d'execució i explicació pública de les desviacions.
Tercer, exigir el compliment del que ja està signat abans de signar res de nou. S'ha acordat crear un consorci d'inversions entre l'Estat i la Generalitat. La intenció és bona, però cal veure si la solució passa per afegir una capa institucional a un sistema amb excés d'actors on es dilueixen molt les responsabilitats. N'hi hauria prou si es complissin els acords vigents i s'executessin els pressupostos aprovats.
Quart, i com a garantia, establir que allò que es pressuposta i no s'executa no desapareix. La inversió estatal compromesa i no realitzada s'hauria de transferir automàticament a la Generalitat perquè l'executi ella mateixa en les mateixes infraestructures. És una regla senzilla, verificable i que alinea els incentius. Qui no executa perd la gestió del recurs, però el país no perd la inversió. Aquesta garantia seria més útil que qualsevol organisme nou.
I cinquè, entendre les infraestructures en sentit ampli. Necessitem energia competitiva i descarbonitzada, xarxes elèctriques suficients, aigua, infraestructures digitals, habitatge i connexions logístiques formant un sistema coherent.
Catalunya té actius envejables. Una economia diversificada, capacitat exportadora, una situació geogràfica privilegiada, ports potents i un ecosistema empresarial dinàmic. Però el dèficit d'infraestructures ens està erosionant la competitivitat. És gran i encara ho és més el risc de continuar acumulant-lo. El debat és quines infraestructures necessita Catalunya, qui les farà, quan estaran acabades i qui en respondrà si no es fan.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat