Javier Cercas (Ibahernando, 1962) no llegeix les entrevistes que li fan. Tampoc no escolta la ràdio, abomina de la televisió perquè li provoca "terror" i sosté, amb una seriositat que esglaia, que tot el que diu de viva veu és només un "esborrany borrós i gandul", perquè només es reconeix quan escriu. L'autor de tòtems literaris com Soldats de Salamina, El boig de Déu a la fi del món o Anatomia d'un instant és un dels novel·listes més "perillosos" del panorama literari actual. Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i nascut en un municipi de la província de Càceres, Cercas va arribar de ben petit a Girona.
L'escriptor es va donar a conèixer al gran públic amb Soldats de Salamina (2001), traduïda a més de vint idiomes i adaptada al cinema per David Trueba el 2003. El seu motor és la veritat "dura i aspra", i el preu per no "prostituir-la" el paga a la caixa. L'ateu i anticlerical a qui el Vaticà va obrir les portes de bat a bat, opera en un sector que mou 1.688 milions d’euros a Catalunya, però que titlla d'"opac i discret". També dinamita sense miraments el "proteccionisme dels gremis", escombra el tòpic de l'intrusisme literari i clava una pica a favor de la figura de l'empresari. Rep VIA Empresa abans del sopar previ a la seva participació en els Diàlegs amb la Cultura del Cornellà Creació Fòrum 2026.
Qui és Javier Cercas?
No en tinc ni idea.
Respondria això al títol d'un llibre sobre la seva vida i obra?
Probablement sí, perquè només sé qui soc quan escric.
És el novel·lista ateu a qui el Vaticà va obrir les portes per acompanyar el ja traspassat papa Francesc a Mongòlia. Un fet inèdit que va derivar en l’obra El boig de Déu a la fi del món.
I una oportunitat extraordinària. Mai el Vaticà havia obert les portes a un escriptor, i em van escollir a mi. Sovint m'han preguntat com és que ho vaig acceptar sent com soc: ateu i anticlerical. El papa Francesc, per cert, no era ateu, però sí que era molt anticlerical, com ho és l'Església catòlica avui dia. Davant d'aquesta qüestió, la meva resposta és una altra pregunta: com no acceptar una proposta com aquesta?
Sobretot si tenim en compte que l'Església catòlica és una institució increïble. No hi ha hagut mai a la història una institució que hagi durat més de 2.000 anys i que hagi influït de la manera tan determinant com a Europa, a Occident i al món, des de tots els punts de vista: polític, cultural, econòmic i ètic. Llavors, com no acceptar entrar-hi per veure què passa, de què parlen i qui són? Això ha significat un privilegi i, fonamentalment, el fet d'haver escrit un llibre molt llarg, de 400 pàgines, que és molt important per a mi i per a molta gent. S'està traduint a moltes llengües i té una gran repercussió.
Li ha canviat la vida?
I tant que m’ha canviat la vida, perquè un llibre que no et canvia la vida no pot ser un bon llibre. Al cap i a la fi, la literatura, abans que res, és un plaer.
"Un llibre que no et canvia la vida no pot ser un bon llibre"
Un plaer com el sexe, segons les seves frases cèlebres. També l’hem sentit dir moltes vegades que quan algú li diu que no li agrada llegir, li dona el condol.
(Somriu). És que és així. I repeteixo aquesta frase perquè és la pura veritat. Un llibre és una aventura, i una aventura que no et canvia la vida no és una aventura de debò. El coneixement que no et transforma no és coneixement autèntic. Per tant, hem de canviar la visió de tot: del món, de l'Església, de mi mateix, del cristianisme... de moltíssimes coses.
Posem-li números a aquesta aventura. A Catalunya es van publicar 28.800 títols en paper el 2024, amb unes vendes rècord de 1.688 milions d’euros, un 9,3% més que l’any anterior, facturats en la suma de llibres físics i digitals. Són símptomes de bona salut del sector aquests resultats, o hi ha trampa?
(Fa una pausa). Jo sé de literatura, però no d'indústria editorial. Els qui saben són els editors, a qui, per cert, es pregunta molt poques vegades. En canvi, ens ho pregunten a nosaltres, que no en sabem. Tenim algunes idees, però la realitat la coneixen ells. De literatura en sé una mica, però sobre indústria editorial puc dir algunes coses superficials, perquè no en soc un especialista.
És veritat que Espanya és un dels mercats europeus que més creix des del punt de vista dels lectors, però s'ha de distingir: una cosa són els llibres que es compren i una altra els que es llegeixen. En general, nosaltres venim de molt avall. Hi ha països que venien de molt més amunt i ara baixen, com França, que és un dels grans països lectors del món. Nosaltres pugem, curiosament, sobretot després de la pandèmia. No sé per quin motiu posen la pandèmia com a forquilla, però és un fet. Tot i que tampoc no és per llançar les campanes al vol.
Però quantitat no és sinònim de qualitat, oi?
Exacte. No sempre el cotxe que més es ven és el més bo, i amb els llibres passa el mateix: no perquè un llibre es vengui molt és necessàriament bo. Ara bé, tampoc perquè es vengui molt és dolent, com pensen alguns idiotes. Existeix aquest prejudici pseudointel·lectual, molt estès en l'àmbit literari, que si un llibre es ven menys, és millor. És una rucada.
El Quixot, que és la millor novel·la que existeix, va ser un gran èxit i es va vendre moltíssim a la seva època, tant a Espanya com a fora. I Shakespeare també era molt bo i venia molt. Però tampoc perquè un llibre es vengui molt a curt termini és millor.
"L'únic crític literari infal·lible, el que pot decidir si un llibre és bo o dolent, és el temps, que no falla mai"
Hi ha llibres que es venen una barbaritat i d’altres que són una porqueria. Al final, l'únic crític literari infal·lible, el que pot decidir si un llibre és bo o dolent, és el temps. Aquest no falla mai. Un llibre que dura i que la gent continua llegint amb els anys, aquest és bo.
I el temps també té aquesta capacitat de resistència del llibre en paper, un suport que tant s’ha vaticinat que acabaria morint.
Per això jo no soc pessimista respecte al que passa aquí, i menys respecte al llibre en paper. Umberto Eco deia una cosa que està molt bé: "El llibre és una invenció tan bona com la roda". Les rodes són antiquíssimes, i encara hi són perquè funcionen. Doncs amb el llibre passa una mica el mateix. És veritat que fa uns vint anys, o potser mica més, recordo que una editora a Nova York em va dir: "Nosaltres estem preparats perquè amb el llibre es produeixi un fenomen com el de la música".
Què passa amb la música?
Pràcticament ha desaparegut el disc. Ara torna una mica, però el que hi ha és Spotify i plataformes similars. El format físic ha quedat reduït a una minoria i tot ha passat al digital. Els editors es preparaven perquè amb el llibre passés el mateix, que saltés del paper al digital, però no s'ha produït. No s'ha produït, i jo crec que és molt difícil que passi, perquè el llibre és lliure. El vols tenir, el gaudeixes, el toques, el subratlles, el doblegues.
Jo, per exemple, llegeixo diaris i notícies amb l'iPad o amb el mòbil i no tinc cap problema, al contrari, és fantàstic. Però un llibre, no. Puc llegir-lo en pantalla si cal, però el que vols és agafar-lo, i crec que a la immensa majoria de la gent li passa el mateix. El paper continua sent majoritari.
No el veurem mai llegir un llibre en format digital, llavors.
No, però de tota manera, no passa res si es llegeix en altres suports. Hi ha una indústria que està creixent molt i que està molt bé: la dels audiollibres. En alguns països on es llegeix molt, com els països nòrdics, aquesta indústria és tan potent que són les mateixes empreses d'audiollibres les que compren i tenen les editorials, i no al revés.
Jo vaig estar una vegada a Islàndia, en un festival. És un país que té què, 300.000 habitants? No ho recordo. Uns 150.000 viuen a Reykjavík i la resta estan repartits per un territori que és molt gran. Doncs em sembla que és el país amb més lectors del món. Allà fa molt de fred, i l'esport nacional no és el futbol, sinó la lectura, però de debò.
"La indústria dels audiollibres està creixent molt, i en els països nòrdics és tan potent que són les mateixes empreses d'audiollibres les que compren i tenen les editorials, i no al revés"
Com més puges a Europa, a partir d'Alemanya i sobretot al nord, més passa això; la gent està molt acostumada a fer que li llegeixin. Nosaltres no en tenim tant el costum, però és un sector cada vegada més fort. Tots els meus llibres, per exemple, estan en audiollibre en castellà, en italià, en francès i en anglès.
Però veu? Ara ja estic parlant d'indústria editorial altra vegada, i no n'estic segur del tot. Cada mercat és diferent. Quan parlo de literatura en sé, però quan es tracta de la indústria, s'ha de preguntar als editors, que són els que realment en saben els números i la realitat. I li asseguro que amb el tema dels llibres més venuts, es menteix moltíssim.
Es menteix?
Uf, d’una manera escandalosa, bestial. El que s'acaba dient als mitjans de comunicació és tot mentida. Jo he proposat a companys seus que, si volen saber què ha venut un llibre de debò, s'ha de pagar, i costa bastants diners. Els deia que muntessin un grup de mitjans per pagar-ho a mitges i així tenir dades reals, però a ningú li interessa. La gent s'impressiona molt quan veu en la faixa d'un llibre: "24a edició". Això, tal com ho dic, és una estafa. O, si més no, una mena d'estafa de la qual el mercat editorial en va ple, i hi ha editorials que en són especialistes.
Especialistes?
Sí, perquè es poden fer 24 edicions de només 1.000 exemplars cadascuna, mentre que un altre autor pot fer una sola edició d'un milió d'exemplars, i ja en té prou. Com que es desconeix el tiratge, ho venen com un èxit brutal: "Tretzena edició!", però de quants exemplars? Els mateixos periodistes culturals ho ignoren i és increïble. El mercat editorial és un món molt opac. Els editors no volen explicar gaire les coses, prefereixen la discreció, i ho trobo perfectament legítim.
"El mercat editorial és un món molt opac, els editors no volen explicar gaire les coses, prefereixen la discreció, i ho trobo perfectament legítim"
I en el seu cas, se sap exactament el tiratge que es fa dels seus llibres?
Ho sé si ho pregunto, i m'ho diuen, tot i que normalment no ho vaig preguntant. Ara mateix les editorials no enganyen, en general; a mi no m'enganyen, n'estic segur. Abans potser es feia, però ara jo sé els tiratges que hi ha. De tota manera, a mi el que em preocupa de debò és escriure, aquesta és la meva única preocupació. De la resta, ja tinc molta gent que se n'ocupa.
Abans comentava que, com en qualsevol indústria, al mercat hi ha autèntiques porqueries i també obres que estan molt bé. En aquest sentit, ara s’ha instal·lat força el concepte d’intrusisme literari, arran de l'auge d'influenciadors o personatges públics que publiquen llibres. Quina opinió té al respecte?
Sobre això tinc una opinió molt clara. Jo no entenc això de l'intrusisme, directament en descartaria i n'apartaria la paraula. Què és això de l'intrusisme? Aquí el que compta és si el llibre és bo o no ho és, i punt. M'és absolutament igual qui l'hagi escrit: si un presentador de televisió, un influenciador -que mai he sabut molt bé què vol dir- o la meva mare. El que m'importa és el llibre. Un senyor pot ser catedràtic i escriure un llibre horrible, i una persona que presenta un programa de televisió escombraries pot fer un llibre fantàstic.
Una vegada un amic em va dir que el llibre que havia publicat Jorge Javier Vázquez estava molt bé. Jo no l'he llegit, però la pregunta és: és bo o no és bo? La resta m'importa un pito. Insisteixo, què coi és això de l'intrusisme? Jo soc un intrús en el periodisme perquè no he estudiat periodisme? Perquè jo escric cada setmana al diari i fins i tot em donen premis de periodisme. Soc un intrús? Em sembla una bajanada i una reacció del gremialisme.
"Què coi és això de l'intrusisme? Em sembla una bajanada i una reacció del gremialisme"
Què és el gremialisme?
(Pensa). És aquest instint que tenen determinats col·lectius de protegir-se entre ells: els periodistes es protegeixen, els polítics fan el mateix, els cineastes també... i això és tòxic. El que realment compta és fer bon periodisme, bona política, bon cinema o bona literatura, la faci qui la faci. Encara que no tingui cap títol ni hagi anat a la universitat.
De fet, no sabem gaire si Shakespeare va anar a la universitat, i Cervantes tampoc va tenir una gran formació acadèmica clàssica. Va estudiar una mica amb l'humanista López de Hoyos, però no era el perfil de gran intel·lectual de l'època. O sigui, el que compta és el resultat. Pots haver estudiat Ciències Polítiques i ser un pèssim polític, o no haver-ho fet mai i ser excel·lent. Estic totalment en contra d'aquest proteccionisme de gremi.
Havia apuntat altres dades sobre la indústria editorial, però a la vista del que comenta, gairebé millor deixar-les estar.
És normal que ho pregunti, perquè els escriptors xerrem sobre això.
Si pensa en la cadena de valor d'un llibre, vostè forma part de les fases d’aquest procés. Què és el que més detesta i el que més agraeix?
A mi el que m'agrada és escriure. També viatjar. Ho faig moltíssim perquè els meus llibres es tradueixen a moltes llengües. Dimarts estava a Ginebra, diumenge a Montpeller, la setmana anterior al Brasil... Vaig tan de pressa que de vegades no tinc temps ni de canviar l'horari.
I no nota el jet lag?
No tinc temps de notar-lo.
El que més detesta de la cadena de valor?
Si pogués, no faria promoció d'un llibre, m'encantaria no fer-ne cap ni una. Per a mi l'èxit és no haver de fer promoció. Treure el llibre i pum, que passi el que hagi de passar. Però no es pot. Una vegada ho vaig fer amb El punto ciego, un assaig que recull una sèrie de conferències que vaig fer a Oxford i que és un llibre molt important per a mi. Vaig decidir no fer promoció a Espanya -tot i que sí que en vaig fer a França, a Itàlia i a Anglaterra- i la sensació va ser com deixar un nadó al carrer, tot solet.
Per tant, com que ho he de fer, aplico un dels meus lemes vitals, que és de Montaigne: no faig res sense alegria. Això també ho deia un gran savi espanyol, un home anònim que va escriure un tractat sobre l'art de tocar les castanyoles que començava d'una manera magistral: "Les castanyoles no fan falta ningú tocar-les. Ara, si es toquen, s'han de tocar bé". Doncs això mateix. Ja que fas una cosa, fes-la amb alegria i de la millor manera possible. Quan faig una entrevista, intento gaudir-ne. No m'agrada gens sortir a la televisió ni a la ràdio. De fet, mai miro la tele, m'horroritza, em provoca terror. Mai escolto la ràdio i no llegeixo cap de les entrevistes que em fan.
Vol dir que aquesta entrevista no la llegirà?
No, si em permet. L’entrevista ja és seva i jo quan parlo em sento totalment aliè, sento que no soc jo. El jo real només surt quan escric, ho dic seriosament. El que vull dir i el que penso de debò és el que escric, no el que dic. El que dic a viva veu és només un esborrany aproximatiu, borrós, gandul i sovint estúpid que provoca malentesos.
Gairebé no veu la televisió, però hi ha hagut adaptacions a la gran pantalla de les seves obres. Aquestes les ha vist?
Aquestes sí, però perquè m’ha tocat veure-les.
Des del film de David Trueba per a Soldats de Salamina fins a la darrera adaptació en format sèrie d’Anatomia d’un instant, com es gestiona la cessió del control de les seves obres a la indústria audiovisual?
Dels meus llibres s'han fet moltíssimes coses: teatre, televisió, cinema, còmic... de tot. De Soldados de Salamina només falta la versió porno, tota la resta ja s'ha fet. Una novel·la és una novel·la, i una pel·lícula és una pel·lícula.
Amb això ho diu tot.
És clar que ho dic tot, perquè una novel·la són les paraules que la constitueixen, i res més. Quan es fa una adaptació, ja és una altra cosa. I hi ha un detall crucial: la novel·la la fa el lector. Sense el lector no hi ha literatura. Una novel·la és com una partitura i és el lector qui la interpreta a la seva manera. En això consisteix la màgia de la literatura. Un llibre sense lector és lletra morta, cobra una vida nova i diferent cada vegada que algú l'obre i el llegeix.
Hi ha gent de molt bona fe que em pregunta: "Veurem a la pantalla exactament el que hem llegit a la novel·la?". I la meva resposta sempre és la mateixa: això és impossible. El que un llegeix només ho veu un mateix. A la pantalla el que s'ha d'anar a veure, si de cas, és el que ha fet el director. A més, cada director fa una cosa diferent. Per exemple, Daniel Monzón va adaptar Las leyes de la frontera, però si l'hagués adaptat Alberto Rodríguez, el resultat hauria estat completament diferent.
Poden haver estat fidels? No, la fidelitat no existeix perquè el cinema es fa amb imatges i paraules, i la novel·la només es fa amb paraules. I punt. Tots aquests autors que rondinen i diuen "han traït la meva novel·la!", el que en realitat volen dir és que la seva novel·la és millor que la pel·lícula. Que ho digui la seva mare o àvia està molt bé, és la seva obligació, però que ho digui el mateix autor és del gènere ximple. Per això jo no ho dic mai. A mi tot el que fan sobre els meus llibres em sembla perfecte.
Començo a entendre perquè sovint es defineix com un "escriptor perillós". No és cap secret que busca la veritat i la defensa a les seves novel·les, i precisament per això no ha estat exempt de polèmiques. Creu que el fet de dir les coses tal com ragen li ha pogut penalitzar les vendes dels seus llibres?
Sí, totalment. Perquè la veritat és complexa, és dura i és aspra. D'això parla la meva novel·la L'impostor. En canvi, les mentides són precioses, maques i sentimentals, i tothom està encantat de viure-hi. Però l'obligació de l'escriptor és explicar la veritat, i per això l'escriptor, per definició, és un torracollons. La gent s'enfada amb ell i es munten polèmiques, però és que aquesta és la nostra feina.
Quan les situacions són dures i tenses, penalitza molt. Per això la gent calla: els escriptors, els cineastes... i els empresaris també callen! Quan la corda es tensa, s'estimen més no dir res. Però el que passa és que els empresaris, els escriptors, els periodistes o els fotògrafs, a banda de la nostra professió, som ciutadans. I és responsabilitat de tots que les coses funcionin.
"L'escriptor, per definició, és un torracollons, perquè la seva obligació és explicar la veritat"
Les meves polèmiques han estat més com a ciutadà o com a persona que no pas com a novel·lista. Si no digués el que penso, que és la veritat, m'estaria prostituint. I si em prostitueixo, ho pago. L'ètica de l'escriptor és absolutament exigent. Jo em nego a pagar aquest preu, vull ser el millor escriptor que pugui ser, més bo o més dolent, però el millor possible. Per tant, si defensar la veritat costa vendes, és un preu que assumeixo.
Ja que menciona els empresaris, i tenint en compte que a la seva obra regnen les figures de poder, com traslladaria aquestes figures al món de l'economia i l'empresa?
Als meus llibres hi surten empresaris. A Terra Alta, precisament, n'hi ha un bon grapat. I n'hi ha de bons i de dolents, com hi ha escriptors i polítics cabrons, i novel·listes de tota mena. El poder, sigui polític o econòmic pot ser molt bo o molt dolent, segons com s'utilitzi. El problema és que vivim en una cultura catalana i espanyola, d'arrel catòlica, que sempre mira l'empresari amb sospita. A diferència del que passa amb la cultura protestant.
Això ho va explicar molt bé Max Weber: l'ètica protestant va tenir una importància cabdal en el desenvolupament i la potència dels països del nord, mentre que la catòlica va provocar el retard dels països del sud, com el nostre. Aquesta visió recelosa de l'empresari em sembla nefasta, i ho dic amb totes les lletres. A més, jo també soc empresari.
"A la nostra cultura encara impera la imatge de l'explotador amb el pur i el barret de copa"
La mentalitat de la sospita està incrustada en la història d'Espanya. No oblidem que a finals del segle XVIII, Carles III i els il·lustrats van haver de fer una campanya per despenalitzar el treball, perquè treballar estava mal vist. Els hidalgos eren els hijos de algo, és a dir, els que no fotien brot. En canvi, l'emprenedor és algú que s'arrisca, que crea riquesa i que dona feina als altres. Però a la nostra cultura encara impera la imatge de l'explotador amb el pur i el barret de copa.
Quan Quevedo deia allò de Poderoso caballero es don Dinero, ho escrivia des de la perspectiva del noble de sang. Veia els diners com una amenaça democratitzadora; no volia que els qui treballaven amb les seves mans creessin riquesa i es posessin a la seva alçada, perquè els diners igualen la societat. Als Estats Units tenen coses molt dolentes, però en tenen una de molt bona: si a algú li van bé les coses, la societat el respecta. Aquí, en canvi, pensem immediatament: "Aquest segur que ha explotat o ha matat algú". I és una mentalitat catastròfica que veiem cada dia.
Ha dit que vostè mateix és empresari.
És que un escriptor és un empresari en el sentit més elemental del terme. Tinc una empresa de serveis que em porta les meves coses. Evidentment, és una estructura mínima, no tinc un local ple de treballadors, però tinc un administrador que me la gestiona i genero una riquesa. Petita, però riquesa, al cap i a la fi.
Un empresari bo és precisament aquell a qui l'apassiona el que fa, que veu la possibilitat de crear una cosa nova on no hi havia res i se la juga. I jugar-se-la significa que pot sortir bé o malament. De fet, la immensa majoria de vegades surt malament, exactament igual que a la literatura, on hi ha molts més escriptors dolents que bons. Al final, l'escriptor i l'empresari compartim el mateix punt de partida: la vocació.