Més patriota barcelonista que no pas catalanista; auster i generós amb tothom menys amb ell mateix; disposat a disfressar-se de cambrer per aconseguir fitxar Ronaldo pel Barça; capaç de viatjar a Cannes per seduir Bill Gajda, precursor d’en John Hoffman, per dur el Mobile a Barcelona; admirador respectuós i un xic temorenc d’aquell pare de caràcter fort que hem tingut tots els fills de la postguerra; inventor anònim d’allò de la “col·laboració público-privada” i catòlic practicant amb especial devoció al sagrament de la penitència, Joan Gaspart és un dels actors indiscutibles dels èxits (i algun fracàs) de totes les grans iniciatives recents de Barcelona.
No obstant això, els seus col·laboradors històrics més directes lamenten que en Gaspart sigui “el gran desconegut de l'opinió pública catalana”, i que només se li’n conegui algunes anècdotes més o menys divertides com aquella del bany al Tàmesi en ocasió de la victòria del Barça a Wembley el 20 de maig de 1992. “El personatge s'ha menjat la persona” sentencia un del seus amics, “però la persona és excel·lent, en pots estar ben segur”.
Però ¿en té d’amics en Joan Gaspart? “En té pocs, tot i que és un home amical, incapaç de guardar rancúnia a ningú per molt malament que l’hagi tractat i per molts desenganys que hagi tingut, especialment ara que està passant un moment delicat”, expliquen. Com és ben sabut, Joan Gaspart és propietari de HUSA (Hosteleria Unida SA), fundada pel seu avi Joan Gaspart Bulbena l’any 1930, venuda el 1944 i recomprada pel nét l’any 1974. L’any 2014 la companyia va fer suspensió de pagaments amb un deute aproximat de 220 milions d'euros i l’any 2021 va entrar en fase de liquidació per un impagament de 10 milions.
"És un home amical, incapaç de guardar rancúnia a ningú per molt malament que l’hagi tractat"
El grup estava en números vermells amb la Seguretat Social i per fer-ne front va haver de vendre alguns dels seus actius, com el palauet de Sarrià on havia viscut en època de vaques grasses, o la Masia de les Corts, al costat de l’hotel Princesa Sofia, que era la seu social d’una companyia que havia arribat a gestionar més de 160 hotels a tot Espanya i fora d'Espanya, amb una capacitat 12.000 llits i una plantilla de més de 2.500 persones.
La companyia, de fet, ja no era propietària de la majoria dels establiments i només en duia la gestió. La pandèmia de la covid, entre altres motius, havien acabat de castigar el grup, actualment “aparcat” a Espanya segons paraules del propi Gaspart, un home fet d’una pasta extremadament resistent que ara treballa en la construcció d’una nova cadena hotelera a la Xina que du el significatiu nom d'Husa Fènix.
Gaspar ara treballa en la construcció d’una nova cadena hotelera a la Xina que du el significatiu nom d'Husa Fènix
També queda pendent un altre litigi. L’any 2018 el príncep saudí Turki Bin Nasser, propietari de l'hotel Fairmont Rey Juan Carlos I, el va acusar d’haver-li amagat un altre deute a la Seguretat Social de més de 15 milions d'euros. Una querella que va ser arxivada pel Jutjat d’Instrucció 16 de Barcelona i posteriorment reoberta per l’Audiència Provincial, que està a punt de dictar-ne sentencia.
Ens trobem doncs davant d'un personatge públic misteriós malgrat la seva transparència, creador de la cèlebre distinció de la Clau de Barcelona, capaç de tenir bones relacions alhora amb Isidre Fainé i els Boixos Nois, amb una certa vanitat personal i una especial percepció de la realitat, que fa que algunes vegades pugui arribar a confondre aquella línia tan prima que separa les coses certes de les incertes. Marita Bueno, la seva dona, i Roser, la seva secretària de tota la vida, en són bon testimoni.
Presidències, vicepresidències i altres aventures
Hauria pogut ser president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, però va perdre les eleccions d'abril de 1991 en front d’Antoni Negre i Villavecchia per un sol punt i una abstenció de diferència. Va ser president del Barça durant tres anys molt complicats després d’haver-ne estat vint-i-dós com a vicepresident d’en Josep Lluís Núñez i haver negociat amb èxit els fitxatges d'alguns cracks com Diego Armando Maradona, Ronaldo, Romário o Rivaldo i fins i tot l’arribada de Lionel Messi a la Masia quan encara era un nen de 13 anys.
Hauria pogut ser candidat de l’Aliança Popular d’en Fraga Iribarne a les eleccions de 1984 a la presidència de la Generalitat, però a última hora va aconseguir mantenir les seves futures opcions a la presidència del Barça (de la mà d’en Fraga no ho hauria aconseguit mai) gràcies a l'ajuda d’aquell pare tan protector com autoritari que, quan calia, era capaç de cantar-li les quaranta “al lucero del alba”. També va lluitar desesperadament per salvar la companyia Spanair i de retruc convertir l'aeroport de Barcelona en un autèntic hub internacional, però els enemics del projecte van ser més forts que aquella associació publicoprivada presidida per Ferran Soriano i l’aventura va acabar malament.
Des de la presidència del Consorci de Turisme de Barcelona, i arran de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992 ha convertit la capital de Catalunya en referència mundial de qualitat i estil de vida
A canvi d’això, Barcelona ha disposat durant més de tres dècades d’un magnífic gestor internacional, que des de la presidència del Consorci de Turisme de Barcelona, i arran de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992 ha convertit la capital de Catalunya en referència mundial de qualitat i estil de vida. Uns Jocs Olímpics en la concessió dels quals va participar de manera discreta i eficient, mentre el gran focus mediàtic se centrava en la figura de patricis tal vegada més fotogènics, com ara en Joan Antoni Samaranch, Carles Ferrer Salat o en Leopoldo Rodés, d’insigne memòria.
Joan Gaspart, que parla en un entranyable barceloní dels anys 60, és cónsul de les Illes Seychelles, fundador i patró de la Fundació Barcelona Promoció, membre del Consell general i del comitè executiu del Consorci de promoció turística de Barcelona (Turisme de Barcelona), vicepresident del Consell de Turisme i Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona i vicepresident del Gremi d’Hotels de Barcelona. I, segons alguns directius d'aquestes i altres institucions on ha deixat la seva empremta, ha expressat i exercit el seu suport i la seva immensa capacitat de treball, sense demanar gairebé res a canvi. Si de cas, una mica de reconeixement.
Diuen que és resolutiu, visceral i més amant de l'acció que de llegir informes. Alguns el defineixen com “una persona de valors, compromesa i solidària amb la seva família, la seva gent, el seu país, els seus clubs (Barça, Sant Andreu i l’equip de la Parròquia de Santa Anna)”. I “un home de consens, per sobre de les diferències i rivalitats particulars i, en definitiva, una persona constructiva que aporta solucions”, segons Xavier Pérez Farguell. És alhora aquell entrenador de futbol amateur que alimenta l’equip de futbol dels sense sostre de la parròquia de Santa Anna, i l’empresari capaç d’invitar repetidament per Nadal a un dinar de 350 comensals de Turisme Barcelona a càrrec de la seva empresa, en cas d'absència -també repetida- d’altres sponsors.
Tema "sanjat"
Amb les seves anècdotes es poden escriure uns quants llibres. Des d’ocupar-se’n personalment del part d’un fill d’en Romario mentre al jugador no se'l podia molestar perquè estava jugant un partit de futbol platja al Brasil, a oferir cambres gratuïtes dels seus hotels a les víctimes de l’atac terrorista del 17 d’agost de 2017, o, com ja s’ha dit, a banyar-se a les aigües contaminades del Tàmesi, en compliment d’una promesa feta vés a saber si a la Moreneta, per celebrar la primera copa d'Europa del Barça, arran d’una victòria èpica contra el Sampdoria gràcies al cèlebre gol de falta del gran Ronald Koeman.
Coronas: “No li agraden les sorpreses i només té dues debilitats: Barcelona i el Barça”
També hi ha qui el qualifica de generós, solitari, sense hobbies i aliè als plaers de la lectura, la música, la cuina o el tracte freqüent amb els amics. “No li agraden les sorpreses i només té dues debilitats: Barcelona i el Barça” diu el secretari general de la Cambra de Comerç de Barcelona, Xavier Coronas. I un respecte reverencial a la memòria del pare, caldria afegir, de qui manté un retrat impressionant ubicat en un lloc preferent de l’Hotel Avinguda Palace, als Jardinets de la Gran Via. Aquell hotel, bressol del grup, on va aconseguir allotjar als Beatles durant la seva estada a Barcelona del mes de juliol de 1965.
El pare el va salvar d’embolicar-se en política, però ell ha sabut mantenir bones relacions amb tots els partits polítics i sobretot amb tot els grups municipals. Fins i tot amb aquell regidor antisistema que en una reunió de Turisme Barcelona no va parar de provocar-lo i de mostrar-li la paraula que duia escrita i deletrajada als artells de la mà: “O-D-I-O”. Una lletra per artell i una mirada agresiva que va alertar tots els presents… menys al senyor Gaspart i Solves, que ja n’havia vist de tots colors.
És per aquesta voluntat d'entendre's amb tothom que molts anys abans, “l’amic Joan” es va inquietar arran un missatge categòric de l’exministre franquista Manuel Fraga Iribarne que el comminava a presentar-se l’endemà mateix al seu despatx de Madrid a una hora determinada. Fraga era d’aquells que es fan tots sols les preguntes i les respostes i que no n’accepten mai cap negativa. Gaspart tenia relació amb gent propera a Fraga, com ara Enrique Lacalle, i mostrava un perfil de català transversal i moderat, molt adient a les expectatives d’Alianza Popular (precursora del Partit Popular) a Catalunya.
Fraga: "Le estoy diciendo que usted será el cabeza de lista de Alianza Popular por la provincia de Barcelona en las próximas elecciones"
L'entrevista va ser curta, segons explica l’únic supervivent d’aquella trobada. “Usted será el candidato de Alianza Popular por la provincia de Barcelona en las próximas elecciones al Parlamento de Cataluña”. “Gracias, don Manuel, sería un honor pero no será posible. Mis obligaciones como empresario no me lo permiten”. “Usted no me ha entendido, Gaspart. Le estoy diciendo que usted será el cabeza de lista de Alianza Popular por la provincia de Barcelona en las próximas elecciones. Buenas tardes”.
I en Joan Gaspart Solves va tornar a Barcelona, li va explicar la trobada a en Joan Gaspart Bonet, Gaspart Bonet va agafar el telèfon, va xerrar breument amb don Manuel i el problema va quedar “sanjat” ràpidament. Perquè és que hi ha gent que només entén les coses quan algú els hi explica a poc a poc i amb un nivell adequat de decibels.
L'activista empresarial
D’aquesta manera, Gaspart junior va poder evitar la política professional i desenvolupar la seva autèntica vocació d'activista empresarial dins de diverses institucions de la societat civil catalana. Primer a la Cambra de Comerç, desprès a Turisme Barcelona i després al Futbol Club Barcelona. “He estat el pitjor president del Barça” diu d’ell mateix. I un dels millors vicepresidents, podria dir-se. Però fins i tot la primera afirmació és força dubtosa. Com diu el saber popular no hi ha mai cap situació, per dolenta que sigui, que no sigui susceptible d'empitjorar.
Gaspart: “He estat el pitjor president del Barça”
“Vicepresident” primer del club entre 1978 i 2000, sota la presidència d’en Josep Lluís Núñez, i 36é presidente entre juliol de 2000 i febrer de 2003, la imatge més icònica d'en Gaspart barcelonista, la dissortadament,que passarà a la història, és aquella on se’l veu a la Llotja del Camp Nou aguantant a peu dret i amb gest de dolor els tres minuts llargs de bronca de tot un estadi que li demanava la dimissió. Era a finals de desembre de 2002. L'equip, dirigit per Van Gaal, acabava de perdre contra el Sevilla i s’havia col·locat a dos punts del descens a segona divisió.
Alguns companys de Llotja, com el seu directiu Joan Castells, el polític Josep Maldonado o el director general del Club, Xavier Pérez Farguell, van intentar evitar-li aquella tortura i li van demanar que s’aixoplugués. Perquè, a més a més, plovia. Però ell va aguantar, públicament connectat amb el seu sentiment de culpa, perquè aquella era la seva penitència i ell era i és un catòlic practicant disposat a expiar-la sempre, a tothora i en tot moment.
Nou anys enrere havia pactat amb Antoni Negre una sortida elegant a la situació que ell mateix havia creat a la Cambra de Comerç. Perdedor per la mínima en aquelles eleccions d’abril de 1991, el clima d'enfrontament entre uns i altres havia arribat a límits mai vistos, incloent-hi un sonat rebuig al pressupost presentat a votació del ple pel Comitè Executiu. Al comité, per cert, hi havia personalitats com ara Enric Crous, Joan Rosell, Josep Manuel Basáñez, Josep Cercós o Josep Lluís Jové.
Negre i el seu equip havien guanyant contra pronòstic contra Gaspart, que era un candidat continuista molt potent i ben sintonitzat amb gent de força projecció pública: el president sortint, Josep Maria Figueras (1979-1991), de qui era inconfessat afí; Enric Reyna (president de l’Associació de Promotors d’Edificis entre 1977 i 2012), Josep Lluís Núñez (constructor i president del Barça entre 1978 i 2000), o Enrique Lacalle (diputat, regidor i candidat a l'alcaldia de Barcelona pel Partit Popular els anys 1987, 1991 y 1995, i president del Saló de l’Automòbil i fundador del Barcelona Meeting Point).
Gairebé tots, llevat d’en Figueras, mort l’any 1994, amb interessos compartits en diferents institucions barcelonines. Especialment a Fira de Barcelona i el Barça, dues de les marques de projecció internacional més rellevants de la ciutat. Era un grup de dirigents no especialment ben harmonitzat amb el poder socialista ni amb el pujolisme ni amb la burgesia tradicional de l'època, però si amb moltes ganes d’exercir el comandament de la societat civil del seu temps. Josep Maria Gené, hiperactiu relacions públiques del moment, mirava de connectar -amb un nivell d’èxit molt relatiu- aquells centres de poder amb la Generalitat d’en Jordi Pujol, hàbilment dirigida per l’inefable (Pujol dixit) Lluís Prenafeta.
El pacte com a solució de conflictes
Però Negre era un home que s'aixecava del llit a les sis del matí i quan tothom hi començava a pensar ell ja s’ho havia llegit tot, n’havia tret conclusions i havia iniciat la seva estratègia diària. Per tant, va guanyar, encara que fos per la mínima, davant la sorpresa de tothom, però sobretot dels més directament afectats. Un fenomen que sembla repetir-se de tant en tant a la Cambra. Llavors, la presidència de la institució duia incorporada la presidència de la Fira, que Negre no volia cedir de cap manera, però Gaspart va trobar la solució: crearien el Consorci de Turisme de Barcelona, ell mateix en seria president i la pau al “parlament empresarial català”. L'alcalde Maragall i el president Negre hi van estat d’acord. Era l'any 1993.
Es tractava d’un magnífic exemple de la col·laboració publicoprivada que tan de moda es va posar llavors. Però de fet, és la Cambra qui domina el consell d'administració de l’ens, atès que les participacions són d’un 45% per a l'ajuntament, un altre 45% per a la Cambra i un 10% de la Fundació Barcelona Promoció… que és propietat al 100% de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona.
Gaspart conserva una enorme agenda de contactes útils que no dubta en activar sempre que cal ajudar algun amic que estigui en un mal pas
Gaspart va tenir un seguit de directors generals de gran qualificació professional, com en Pedro Fontana, Raimon Martínez Fraile, Pere Duran Vall-llossera o Jordi William Carnes, i es va haver d'entendre amb regidors de turisme de la consistència d’Enric Truñó, Pilar Rahola, Jordi Portabella, Sònia Recasens, Agustí Colom o Xavier Marcé, amb els que no va tenir cap conflicte visible. “Deixava molta llibertat d’acció als executius”, comenta un dels seus ex col·laboradors directes.
Gràcies al seu tarannà, i malgrat les decepcions rebudes, Gaspart conserva una enorme agenda de contactes útils que no dubta en activar sempre que cal ajudar algun amic que estigui en un mal pas, tot que ara les respostes no siguin tant positives. Parla més que escolta i aguanta alts nivells de pressió, com quan insistia en anar a peu des de l'hotel Princesa Sofia a l’estadi, suportant tota mena d'improperis pel camí, quan presidia un club al qual li fallaven tots els entrenadors: Llorens Serra Ferrer, Carles Rexach, Louis Van Gaal… L'afició anava molt calenta i Gaspart podia passar de l'estoïcisme a l'enfrontament verbal o fins i tot a la demanda de “caritat cristiana” com va fer a l’escrache que va patir a l'aeroport de Barcelona.
Duran: "A en Gaspart encara no se li ha fet el reconeixement que es mereix”
Gaspart genera admiració i tendresa per la seva entrega als altres, segons Eduard Torres, el seu successor a la presidència de Turisme de Barcelona. “Mai m’ha demanat res i sempre ha estat a la meva disposició, tal com em va dir que faria quan em va citar a l’Avenida Palace, l'endemà mateix de prendre possessió del càrrec”. “Com passa sovint a casa nostra quan es tracta d’agrair la feina feta en favor de la ciutat, a en Gaspart encara no se li ha fet el reconeixement que es mereix”, diu en Pere Duran Vall-llosera
Ara semblaria que és un home jubilat. Però el cert és que té un projecte empresarial a la Xina, una activitat solidària a la parròquia de Santa Anna, prepara un acte d’homenatge al seu antic adversari Antoni Negre i té la il·lusió de tornar a veure Barcelona al capdamunt de les ciutats més intenses del món.
I és que els activistes no es jubilen mai.