En decurs dels darrers anys, hem vist com Europa i els Estats Units, malgrat compartir interessos geopolítics i comercials, projecten desitjos econòmics aparentment contraposats. Els EUA aspiren a recuperar la indústria manufacturera perduda, mentre que Europa, que encara manté múscul industrial, somia amb la innovació tecnològica que mai ha consolidat. Dues trajectòries divergents que es miren de reüll, amb certa enveja mútua.
Als EUA, la deslocalització cap a la Xina i altres països emergents ha reduït el pes industrial fins al 10% del seu PIB i ha comportat la destrucció de milions de llocs de treball, amb conseqüències socials i polítiques profundes. La indústria, motor de cohesió social, pràcticament ha desaparegut de moltes regions. Donald Trump va capitalitzar aquest malestar amb un discurs proteccionista, sota el lema Make America Great Again. El rerefons era clar: tornar a produir allò que s’havia externalitzat.
Als EUA, la deslocalització cap a la Xina i altres països emergents ha reduït el pes industrial fins al 10% del seu PIB
En un món estable i amb costos baixos, semblava lògic fragmentar les cadenes de valor i fabricar on fos més barat, reservant-nos activitats de més valor afegit (disseny, recerca, marca, canal de distribució, etc.). Però aquesta lectura (impulsada i acceptada pel món acadèmic, empresarial i polític) va ser simplista i els efectes, catastròfics per a l’economia, el medi ambient i la societat. El documental American Factory (premi Oscar de l’any 2020) descriu un exemple de les conseqüències de tot aquest procés: una fàbrica de Dayton (Ohio) tancada i reoberta de la mà d’un inversor xinès que imposa unes condicions laborals i unes exigències productives que generen tensions laborals, evidencien diferències culturals profundes i representen un recordatori incòmode que la indústria nord-americana ja no és el que havia estat.
Tot i això, hi ha matisos. The Titanium Economy (2022) descriu un teixit d’empreses mitjanes industrials, invisibles però innovadores, exportadores i amb bons salaris. La indústria no ha desaparegut, però ha perdut centralitat en el relat econòmic, dominat pels gegants tecnològics de Silicon Valley.
El gir decisiu el va protagonitzar el president Joe Biden amb una política industrial sense precedents. L’Inflation Reduction Act (2022) i la CHIPS and Science Act han mobilitzat centenars de milers de milions de dòlars en tecnologies netes i semiconductors, incentivant agressivament la producció local. És el nearshoring o reshoring, l’antítesi de l'offshoring. Entre 2022 i 2024, segons el Clean Investment Monitor, es van materialitzar 493.000 milions de dòlars d’inversió privada i 78.000 milions de suport federal. L’exemple més clar: el 9 d’agost de 2022 s’aprova la CHIPS Act i, l’endemà, Qualcomm i Micron anuncien inversions per 44.000 milions de dòlars en noves plantes de fabricació de xips. Causa i efecte.
Europa viu davant d’un mirall oposat. Manté una base industrial forta, especialment a Alemanya, però també en algunes regions d’Itàlia, França i Espanya. Catalunya n’és un gran exemple, amb un PIB industrial pràcticament el doble que el dels EUA (en termes relatius, òbviament). Però aquesta mateixa “Europa industrial” té un dèficit crònic en innovació digital. A l’altra banda de l’Atlàntic han sorgit Microsoft, Apple, Amazon, Google, Meta, Nvidia o Intel; a Europa, cap empresa digital ha arribat a escalar fins a aquest nivell. Segons l’Informe Draghi (2024), només quatre de les cinquanta principals empreses tecnològiques mundials són europees. És l’anomenada European Paradox: recerca científica d’alt nivell, però escassa transformació en innovació i lideratge empresarial. El terme va aparèixer per primer cop en un document de la Comissió Europea el 1995 (Green Paper on Innovation) i, per tant, el problema de fons no és nou.
Draghi alerta de les limitacions estructurals: dèficit de productivitat creixent respecte als EUA, sobreregulació, traves burocràtiques i rigidesa laboral. Europa competeix en sectors industrials consolidats (automoció, química, maquinària i béns d’equip, agroalimentari), però no crea els gegants digitals que definiran la competitivitat futura. El salt de productivitat de l’economia europea només vindrà de l’adopció massiva de tecnologies digitals. Però si aquestes depenen d’empreses nord-americanes o xineses, el risc de dependència és evident.
La paradoxa és clara: els EUA necessiten més indústria; Europa, més innovació digital
Aquest joc de miralls revela anhels creuats. Els EUA, amb ecosistema emprenedor i capital financer, busquen recuperar la indústria perduda. Europa, amb un teixit productiu encara robust, busca la innovació digital que li falta. No és casual que Brookings (2015) publiqués Skills and innovation strategies to strengthen U.S. manufacturing, amb el subtítol Lessons from Germany, mirant cap al model europeu. I que Draghi, gairebé una dècada després, miri cap als EUA per reclamar més productivitat i més tecnologia.
La paradoxa és clara: els EUA necessiten més indústria; Europa, més innovació digital. Tots dos blocs miren de reequilibrar-se internament amb polítiques públiques i estratègies que, invariablement i potser sense voler-ho, els acosten. El futur econòmic d’occident dependrà de si els EUA tornen a produir competitivament i de si Europa aconsegueix convertir coneixement en innovació. Si la complementarietat és tan evident, quin sentit tenen les polítiques proteccionistes i aranzelàries que enverinen les relacions?
Mentrestant, des de l’altra banda dels miralls, el drac xinès observa atent i gaudeix de l’espectacle.