Jordi Gual va ser president de CaixaBank des del 2016 fins al 2021. Al llarg de la seva trajectòria professional, ha combinat l'alta direcció amb l'acadèmia: és doctor per la Universitat de Califòrnia (Berkeley) i catedràtic a l'IESE Business School, i ha passat per consells d'administració a grans companyies com Repsol i Telefónica. Ara, després de viure els dos mons a primera línia, ha publicat Confiar no tiene precio, un llibre en el qual reflexiona sobre la confiança en el capitalisme, les polítiques públiques i l'economia.
Com molts autors, admet que ha escrit aquest llibre per entendre's a si mateix, "per entendre el que he viscut i comunicar-me". I, per això, en aquesta anàlisi dels nostres temps que ofereix, sota la perspectiva de la confiança, no només beu de l'economia, sinó d'altres disciplines, com la filosofia, la política, la sociologia, l'antropologia... La vinculació de l'economia amb la confiança, en el fons, no és quelcom nou. El mateix Adam Smith, pare de l'economia moderna, abans de publicar La riquesa de les nacions, va fer l'estudi La teoria dels sentiments morals, en el qual va analitzar la relació de sentiments com l'aprovació, la simpatia o la mateixa confiança, amb l'economia. La de Gual és una anàlisi dels nostres temps, i compta amb diferents prismes i actors: la confiança social, a l'empresa, als sistemes financers, a les institucions públiques, als Estats o, fins i tot, a la Unió Europea.
Parlem amb ell a la Cambra de Comerç de Terrassa, convidats pel Ramon Talamàs tot just després d'un Ple de la Cambra, per aprofundir en les principals qüestions del seu llibre i reflexionar sobre una de les conclusions que s'hi troben: només amb valors humanistes es podrà garantir un capitalisme renovat.
D'on li neix aquest interès per l'impacte de la confiança en l'economia?
Després d'anys en el món acadèmic i de la recerca, el pas pel món financer i pel món de l'empresa em va fer reflexionar sobre els nostres models econòmics. Quedaven curts per comprendre la realitat econòmica social. Els models, forçosament, són com els mapes, que fas servir per orientar-te en el territori, però no ho poden portar tot. I en el món de l'economia, especialment, les persones, com ja deia l'Adam Smith, no només ens movem per aspectes materials, sinó també per aspectes emocionals.
Quan vaig ser a primera línia en el sector financer, vaig veure el daltabaix que va viure el sector, i com va afectar a l'estat d'ànim de les persones i dels sectors econòmics.
Defensa que la confiança és molt valuosa malgrat que no té preu.
La confiança influeix a tota la societat i a tota l'economia, i aquell que es pensa que en pot prescindir, com els hi va passar als creadors de les criptomonedes, s'equivoca. El grup de persones que van crear el bitcoin explícitament van dir en el seu document fundacional que l'objectiu era crear un instrument de pagament que servís per dur a terme transaccions sense necessàriament confiar en l'altra part de la transacció i també sense necessitat que hi hagués cap organisme central que validés aquella transacció. Però es van equivocar radicalment.
En el moment en què prescindeixes de la confiança, atraus justament a totes aquelles persones que no són de fiar, que busquen obtenir només el seu benefici i que els altres els importen ben poc i, per tant, les probabilitats que hi hagi escàndols com els que hi ha hagut són molt altes. A més, la transacció, per molt electrònica que sigui, també pot fallar.
I aquesta lliçó s'aplica a la resta de les transaccions econòmiques: a l'empresari que es pensa que només amb pagar al treballador, ja s'han acabat les seves obligacions envers el treballador; a aquella persona que creu que es pot desentendre dels problemes socials del seu entorn perquè ja paga els seus impostos...
Al llibre queda palesa la crisi de confiança que viu la nostra societat actualment, tant social com cap a les institucions públiques i empreses. No confiem prou?
La confiança és un acte que, encara que no tingui preu -ja que no la pots comprar- és molt costosa. Si jo confio en una persona que conec més o menys bé, penso que farà allò que hem quedat. I si no ho fa, potser sense mala intenció, em decebrà. En qualsevol cas, confiar en algú implica assumir un risc, i que algú confiï en nosaltres, també, perquè assumim una responsabilitat; com a mínim una responsabilitat moral de donar resposta.
Gual: "Confiar en algú implica assumir un risc, i que algú confiï en nosaltres, també"
Per tant, la confiança és costosa, i fàcilment ens n'estem d'atorgar o d'admetre la confiança. Et diré més, aquest fenomen té un punt contagiós. Quan ens decebem pel trencament d'una confiança, podem deixar de confiar en altra gent. Es viralitza en positiu i en negatiu. Si respons adientment a la confiança d'algú, aquella persona satisfeta probablement confiarà i engegarà més projectes amb més gent.
I això escala fins a la societat i al nostre model econòmic.
Els que creuen que l'economia de mercat no és positiva, l'acostumen a acusar d'egoista, d'individualista, que potència la cobdícia i la recerca de béns materials. Però aquesta percepció oblida que a les persones ens preocupa el nostre propi interès, però també els altres, perquè som éssers socials. I és precisament aquest altruisme el que compensa l'individualisme i fa que es generi confiança, i que funcioni millor l'economia de mercat.
"L'altruisme compensa l'individualisme: fa que es generi confiança i funcioni millor l'economia de mercat"
De què depèn que una empresa es guanyi la confiança de l'entorn?
A l'empresa no sols hi contribueix el que hi posa el capital, el que és propietari de les accions, sinó que hi contribueixen els treballadors, que s'hi comprometen en més o menys grau, també els proveïdors i clients, i fins i tot la societat, el territori en el qual l'empresa opera. Per això, perquè les empreses puguin guanyar-se la confiança de la societat, cal justament que aquestes resolguin necessitats de la societat, més enllà de guanyar diners. El que permet la continuïtat d'una empresa és el seu propòsit. Perquè és amb un propòsit lloable que la societat la legitima: entén que obté beneficis com a mecanisme per aconseguir aquell propòsit.
I també és important la confiança dins de l'empresa. És a dir, la responsabilitat dels seus màxims dirigents és confiar en els treballadors i en els empleats de l'empresa. I no sols de paraula: el que compten són els fets. I així, els que contribueixen en la generació de valor a l'empresa, s'hi comprometran amb la seva comesa i ajudaran l'empresa a competir en el mercat d'una manera distintiva.
I això és complicat. De fet, és més fàcil aconseguir aquesta unió d'objectius si l'empresa disposa d'un capital pacient. És a dir, si l'empresa disposa d'accionistes que tenen suficient control del capital i amb una orientació a llarg termini. Quan una empresa cotitza de manera molt dispersa en el mercat, les accions estan molt repartides, i costa més tenir aquest compromís envers els diferents stakeholders.
Per què la crisi del 2007-2008 va suposar un punt d'inflexió en la confiança de la societat cap a les economies capitalistes?
Va suposar una pèrdua de credibilitat molt gran per al conjunt de l'economia de mercat. De fet, els moviments anticapitalistes van créixer i encara estan amb nosaltres des de llavors. La gent, amb raó, va pensar: com hem arribat a aquesta situació? La mateixa reina d'Anglaterra els va preguntar als economistes: com és que no ho sabien?
Gual: "La mateixa reina d'Anglaterra els va preguntar als economistes: com és que no ho sabien?"
El sistema havia fallat. Moltes persones van veure que el seu futur estava compromès i, sense que ningú els expliqués molt bé què havien fet malament, s'havien arruïnat. I quan el sistema falla, la gent desconfia encara més, per les expectatives dipositades.
I després del trencament i la desil·lusió?
Va haver-hi unes polítiques monetàries i de regulació financera que van facilitar excessivament l'endeutament públic. Abaixar els tipus d'interès és una temptació dels bancs centrals i les autoritats polítiques, però provoca molta inestabilitat econòmica. Hem arribat a tenir els tipus d'interès al 0%, i mentre els teníem tan baixos, continuàvem inflant la bombolla del deute, i això causa estralls. Aquesta és una política força populista amb la qual els governadors i els bancs centrals, que són persones humanes i estan subjectes a la pressió mediàtica i social, acaben portant l'economia a una situació de laxitud financera, simplement, perquè ningú protesti, no pensant en l'estabilitat a llarg termini. Estan tirant pilotes fora i "ja ho pagarà el següent". I el llibre és una crida a la importància de l'estabilitat financera, tant des de la perspectiva del sector privat com des de la perspectiva del sector públic.
De fet, a Europa es veu que els països que ho fan bé, que no són malgastadors, mantenen els seus pressupostos en equilibri i no viuen per sobre de les seves possibilitats, tenen millors índexs de confiança de la seva població.
En el rànquing, que surt al llibre, surten Dinamarca (73%), Finlàndia (68%) i Suècia (62%) al capdavant. Potser no és cap sorpresa. Espanya té un 41% de confiança. I a la cua estan Portugal (16%), Romania (12%) i Grècia (8%).
Els que estan al capdavant d'aquest rànquing, també són països en què la ciutadania i institucions exigeix al seu sector públic que rendeixi comptes, de manera que les polítiques de despesa pública són transparents i només persegueixen el bé comú. El clientelisme polític i la patrimonialització de l'estat per part dels partits polítics són dues malalties que tenen els països que no tenen una bona gestió del seu sector públic. I això afecta, clarament, la confiança de la seva ciutadania.
Com poden restablir la confiança de la seva ciutadania aquests estats que l'han perdut i que estan a la cua del rànquing?
No podem esperar que siguin els estats els que restableixin la confiança, sinó que hem de ser nosaltres, la societat civil, els que hem de treballar per recuperar aquesta confiança, amb els més propers, desenvolupant actituds positives de cooperació i organitzant-nos. També sent més exigents amb els lideratges polítics i els responsables de les administracions públiques. Hem de recuperar aquest esperit de comunitat. És un complement necessari a una economia de lliure mercat com la que tenim.
Gual: "No podem esperar que siguin els estats els que restableixin la confiança, sinó que hem de ser nosaltres, la societat civil"
I la confiança en la banca?
La paraula crèdit i la paraula confiança provenen del mateix terme del llatí. No hi ha part de l'economia on la confiança sigui més fonamental que al sector financer. Jo, si et deixo diners, m'haig de fiar de tu. I si tu deixes diners al banc en un dipòsit, esperes poder-los recuperar. El banc central es basa en la confiança que tinguem en ell: en el fet que no farà perdre valor a la moneda.
Ara bé, la confiança en els bancs centrals ara està malmesa, després del daltabaix de la crisi financera i de les polítiques monetàries que han dut a terme, que han provocat l'actual inflació, que en termes acumulats és del 20%. No ens enganyem, les polítiques de tipus baixos i de deute és com aquell que vol beure's uns quants whiskys sense ser conscient que després vindrà la ressaca.
Cap a on anem?
Després de la crisi financera hem anat generant, durant 15 anys, una enorme bombolla de deute públic. I amb aquesta bombolla, quina és la credibilitat dels estats? Com es tornarà aquest deute públic? D'entrada ja hem enregistrat un augment de preus significatiu i la pregunta que jo dic és: en el futur també voldran pagar el deute amb més inflació?
Gual: "En el futur també voldran pagar el deute amb més inflació?"
Temo que l'escenari que tindrem en els propers anys és una combinació d'una inflació per damunt dels objectius oficials, que són del 2%, i acabarem al 3-3,5%; amb uns interessos que estaran al voltant del 2,5%, però que en termes reals (agafant el tipus d'interès menys la inflació), estaran en negatiu. I així, amb el tipus real en negatiu, el cost de l'estat per retornar el deute és més baix. Per tant, és un model que a mi no m'agrada ja que, d'alguna manera, continua recompensant el deute en comptes de recompensar l'estalvi i el creditor.