Durant dècades, Cuba ha estat analitzada gairebé exclusivament des de la política. No obstant això, quan s'observa des d'una lògica de gestió, sostenibilitat i risc —molt familiar per a qualsevol empresa—, el país es converteix en un cas d'estudi revelador. No per la magnitud de les seves crisis, sinó per la causa profunda que les explica: un model estructuralment dependent, capaç de resistir durant anys, però incapaç de sostenir-se per si mateix.
En sostenibilitat, tant en països com en organitzacions, la qüestió central no és sobreviure, sinó ser viable en el temps. Un sistema sostenible és aquell que pot adaptar-se, absorbir impactes i seguir funcionant quan el context canvia. Sota aquesta mirada, Cuba no és una excepció conjuntural, sinó la conseqüència lògica d'un model que mai no ha construït autonomia real.
Des dels anys seixanta, el país ha encadenat dependències externes sense transformar la seva estructura interna. Primer va ser la Unió Soviètica, que va garantir energia barata, subsidis i compres assegurades. Després de la seva caiguda, el Període Especial va revelar una fragilitat que sempre hi va ser, només que oculta rere un proveïdor extern. Més tard, l'aliança amb Veneçuela va tornar a sostenir el sistema sense corregir-ne les febleses. I en els últims anys, els suports puntuals de Rússia, la Xina o Mèxic han funcionat com a pegats que alleugen la urgència, però no modifiquen la lògica de fons.
Cada vegada que un d'aquests suports es debilita, el país entra en crisi. No perquè l'entorn sigui especialment hostil —que ho és—, sinó perquè el sistema no disposa d'alternatives internes sòlides. Des d'una mirada empresarial, aquest patró és idèntic al d'organitzacions que depenen d'un únic client, d'un proveïdor crític o d'una condició externa que es dona per garantida. Mentre les condicions es mantenen estables, el model es percep com a sòlid. Quan deixen de fer-ho, la fragilitat aflora de cop.
L'embargament nord-americà ha tingut un impacte evident. Negar-ho seria ingenu. Però en gestió sabem que un entorn advers no eximeix de responsabilitat
L'energia és l'exemple més clar. En una empresa, el flux de caixa és la condició mínima per operar. En un país, ho és l'energia. Quan un sistema no controla el seu subministrament energètic, es paralitza el transport, es frena la producció i es deterioren els serveis bàsics. Cuba importa gran part de l'energia que consumeix i, tot i el seu potencial renovable, no ha desenvolupat una sobirania energètica real. Això no és només conseqüència del context: és el resultat de decisions estratègiques acumulades.
L'embargament nord-americà ha tingut un impacte evident. Negar-ho seria ingenu. Però en gestió sabem que un entorn advers no eximeix de responsabilitat. Els mercats canvien, la regulació s'endureix, els proveïdors fallen i la geopolítica altera les regles del joc. La sostenibilitat no es mesura per l'absència de riscos, sinó per la capacitat d'anticipar-los i gestionar-los.
Aquí és on el cas cubà esdevé especialment eloqüent per al teixit empresarial. Moltes companyies operen avui sota esquemes sorprenentment similars: dependència d'un únic proveïdor crític, concentració excessiva en un client dominant, models basats en energia barata o confiança cega en un marc regulatori estable. Ho hem vist en sectors com l'automoció, la logística o l'energia, on la dependència d'un únic país o proveïdor ha posat en risc cadenes de valor senceres. Mentre el context acompanya, el model sembla eficient. Quan alguna cosa canvia, apareix el risc acumulat que no es va voler veure.
Cuba ens recorda que resistir no és ser sostenible, que sobreviure no és el mateix que ser resilient i que dependre sistemàticament d'altres mai pot ser una estratègia de futur
Dirigir un país com una empresa no significa reduir-lo a un compte de resultats. Significa aplicar principis bàsics de bona gestió que qualsevol organització responsable considera irrenunciables: visió de llarg termini, diversificació de riscos, inversió en autonomia estratègica, incentius a la innovació i una governança que pensi més enllà del curt termini. Són exactament els mateixos principis que avui exigim sota el paraigua de la sostenibilitat i els criteris ESG.
Cuba actua, així, com un mirall incòmode tant per als Estats com per a les empreses. Ens recorda que resistir no és ser sostenible, que sobreviure no és el mateix que ser resilient i que dependre sistemàticament d'altres mai pot ser una estratègia de futur. Un país pot aguantar més temps que una empresa amb un model fallit, però quan el sistema col·lapsa, la factura no la paga un consell d'administració, sinó tota la societat.
Aprendre d'aquests casos abans que el context ens obligui a fer-ho és, potser, una de les decisions més sostenibles que podem prendre.