Quan s’ha passat l’enorme bassa d’aigua que és el llac Baikal -d’una superfície similar a Catalunya- la primera gran ciutat que hom troba és Ulan-Ude. És la capital de Buriàtia, una de les tantes nacions que conformen la Rússia actual. Els buriats són una raça mongola amb llengua pròpia, també anomenada buriat. Aquesta república integrada dins de Rússia, és fronterera de l’estat de Mongòlia.
A part de recordar-nos que no tots els russos són eslaus -encara que ho són la majoria, fins i tot els que poblen Sibèria-, aquesta ciutat d’uns 450.000 habitants, acull un gran intercanviador: es desvien dos tipus de trens que venen de Moscou amb voluntat de gran recorregut: el Transiberià (que arriba a Vladivostok) i el Transmongolià (que arriba a Beijing). Aquest darrer forma part del corredor que, sense fer soroll, van anar articulant els alemanys des del 1992 i que connecta Beijing amb diverses ciutats alemanyes gairebé cada dia.
La línia del Transiberià la va inaugurar el darrer tsar Nicolau a principis del segle XX. I, per si volen ser conscients del que és la tenacitat Russa, han de saber que els trens, quan arribaven al llac Baikal, eren embarcats en uns transbordadors enormes, fets a Manchester. A l’hivern el llac es gela. Aleshores, cada any, a l’època del glaç, es tirava una via sobre el gel que travessava el llac i per sobre la qual circulaven els trens -ho veuen per què la història del nostre corredor mediterrani fa riure?-. El cas és que ja avançat el segle XX es va fer la branca que travessa, amb túnels, les muntanyes que limiten el sud del llac Baikal i totes aquestes feinades d’adaptació d’estiu i d’hivern van passar a ser història.
Però bé, tornem a Ulan-Ude. A l’estació, si mai hi tenen l’oportunitat, podran observar -abans no s’acabi la transició energètica- els enormes, llarguíssims trens que porten carbó rus cap a la Xina. Trens que travessen Mongòlia i s’endinsen cap a Beijing. Contemplar l’espectacle, els ho asseguro, causa una certa impressió. Milions i milions de tones. Com deia, la ciutat és important i viu del comerç, ara articulat pel ferrocarril, però igualment importantíssim abans d’aquest. A l'indret, per tant, s’hi va establir una bona classe burgesa que, com és evident, va passar avall amb l’arribada dels soviets.
Dins la ciutat s’hi poden trobar edificacions importants que li atorguen una gran categoria, per nosaltres inimaginable si tenim en compte que Ulan-Ude es troba a 5.500 km de Moscou -Barcelona hi està a 3.600-, i a 3.300 de Vladivostok, on acaba la línia del Transiberià. Hi ha monuments dedicats als prohoms locals en què es pot observar que ja anaven vestits amb jaqué i levites malgrat les seves faccions orientals, típicament mongoles.
Hi ha ciutats que impressionen perquè, un cop hi arribes, tenen una activitat frenètica malgrat estar al bell mig del no-res
Deia que tot va passar avall arran de l’arribada dels soviets, però no és del tot exacte. Moscou va tolerar la seva religió budista durant el comunisme. No se sap ben bé per què -potser no van entendre res de res- però el cas és que els buriats van continuar fent la seva pel que respecta a creences religioses. Dins, i al voltant de la ciutat, hi ha temples diversos. A uns vint quilòmetres, destaca el de Ivolginsky Datsan -el centre del budisme rus-, on es troba el cos momificat d’un monjo que va morir mentre meditava en, diguem-ne, posició transcendental. No es pot visitar, i només quan els monjos que gestionen el temple ho permeten, sota demanda, s’hi pot accedir. El tenen guardat en una mena d’urna de vidre.
Com a bona ciutat soviètica que va ser, no pot deixar de tenir el seu monument a Lenin. Aquest polític té monuments de tots tipus al llarg de Rússia i de les antigues repúbliques de l’URSS. Generalment, és la clàssica figura en la qual se’l veu amb uns papers a la mà i apuntant cap endavant, cap al futur. No és el cas d’Ulan-Ude, que va optar l’any 1970 per un monument original: un enorme caparrot de Lenin de vuit metres d’alt que es troba a la plaça major, o central, on està la cort suprema de la República Buriat i on hi ha un restaurant (el Tengis) en què ofereixen una cuina local, actualitzada i molt i molt ben elaborada -almenys era així, fa uns anys-.
En resum, puc dir que hi ha ciutats que impressionen perquè, un cop hi arribes, tenen una activitat frenètica malgrat estar al bell mig del no-res. Com és possible que tinguin una vida pròpia de tant de pes, sovint agitada, tan lluny de tothom? Una d’elles és Manaus, al mig de la jungla amazònica, com si s’hagués perdut allí un grup de gent de dos milions de persones. Però Ulan-Ude fa la sensació d’estar encara més oblidada i lluny. Lluny de tothom, dins l’enorme Sibèria. Una noia russa, originària d’aquesta ciutat, m’explicava que, quan la van enviar a Moscou a estudiar a la universitat, amb divuit anys escassos, va estar dalt del tren cinc dies seguits, esclar. Havia de portar menjar per poder sobreviure amb una certa qualitat. I és que Ulan-Ude, malgrat tenir tren i ser un nus importantíssim, està envoltada pel no-res.