Milei: octubre, a vida o mort

A l'Argentina el consum agonitza, la indústria emmudeix, les estadístiques s’ensorren, les empreses tanquen portes i l’atur creix

El president d'Argentina, Javier Milei, en un acte amb VOX a Madrid | EP
El president d'Argentina, Javier Milei, en un acte amb VOX a Madrid | EP
Joan Queralt Doménech | VIA Empresa
Periodista i escriptor
28 de Setembre de 2025 - 05:30
Act. 29 de Setembre de 2025 - 4:18

Dinamitats els manuals de les normes i els procediments democràtics, i els llibres de la correcció política, tot esdevé secret, arbitrari, impredictible. Els pressupostos oficials, ambigus; els acords, clandestins; el parador de les reserves d'or de l'Estat, desconegut. Per acabar obviant la Constitució i traslladant-la al traster de la història.

 

Aquest és el paisatge argentí que mira l’arribada de l’octubre i el decisiu comici legislatiu del dia 26.

El consum agonitza, la indústria emmudeix, les estadístiques s’ensorren, les empreses tanquen portes, l’atur creix

El pla econòmic, fallit des de fa mesos, embogeix entre la tossuderia del relat oficial i l’obstinació de la realitat, entre el caminar erràtic, accelerat, a vida o mort de la macroeconomia, i una micro de cementiri. El consum agonitza, la indústria emmudeix, les estadístiques s’ensorren, les empreses tanquen portes, l’atur creix.

 

El socors del prestador

El president Milei, acompanyat per la seva germana i el seu equip de sepulturers econòmics, acudeix al prestador sense ànima a la recerca de fons per —literalment— arribar a final de mes, al pròxim 26 d’octubre que decidirà l’imminent futur del país. I allà l’esperen el lluent Trump, Scott Bessent, el cap i guardià del Tresor, l’ariet Marcos Rubio, secretari d’Estat, i Kristalina Georgieva, la munyidora de les almoines i indulgències per als vassalls fidels de l’emperador. Amb el seu plec de condicions inconfessables i la seva motosserra reial, made in USA, per trossejar territoris, recursos, els últims bocins de sobirania d’una Argentina desallotjada dels seus antics i immensos latifundis.

Una Argentina que es projecta cada dia més com un escenari grotesc i desafortunat, habitat per personatges de Grosz sobre un fons de suburbis marginals i depressió humana com el Londres de Charles Dickens. Poder i riquesa com la de Puerto Madero o el barri exclusivíssim de Nordelta, exclusió i marginalitat com la de la Villa 21-24 o la zona Santiago del Estero-La Banda, a l’interior del país. Sense termes mitjos, sense coexistències possibles. Amb fronteres tancades i vigilades.

A Buenos Aires, Rosario, el Chaco, a Río Negro, de nord a sud, sobrevolen aires i cendres que semblen procedir d’aquesta història d’exilis que va construir en onades successives la nació argentina: la demència aberrant de Munich i Berlín, les promeses buides als desheretats d’Europa, les violències de carrers i places, la fam, la imminència del desastre. Com aleshores, els pesos, la moneda, es compten per bilions, mentre el deute creix, monstruós i asfixiant, i una boira malaltissa s’apodera dels dies que condueixen a aquest octubre imprevisible. Temut per uns i altres per motius oposats.

Ofès pel cessament dels aplaudiments i les adulacions, el govern de Milei es retrau davant l’amenaça dels suposats enemics i en defensa de la seva idea de llibertat i del món, del seu concepte del bé i del futur. Sol contra tots, o tan sols amb el suport d’altres fúries agreujades com la seva: els Estats Units de Trump i l’Israel de Netanyahu.

El govern de Milei es retrau davant l’amenaça dels suposats enemics i en defensa de la seva idea de llibertat i del món, del seu concepte del bé i del futur

Tot sembla incomodar el Messies i els seus apòstols: la crítica, el lleu despertar de l’oposició, la mateixa existència de les seves víctimes i la seva desesperació, les lleis i els drets, la vergonya del Congrés, la mateixa democràcia. Tot encén i renova la seva ira contra la vida aliena o oposada a les cosmovisions del mercat, el seu odi a l’altre. I tot, tot, ha de ser sacrificat davant el gloriós altar de la divinitat que condueix el país cap a un destí que només ell coneix.

Aquest, i no cap altre, és el paisatge argentí que mira l’arribada de l’octubre i el decisiu comici legislatiu del dia 26.

Un préstec enverinat

Ho ha subscrit Javier Milei a les seves reunions de Nova York, i ho ha signat el Tresor dels Estats Units i el Fons Monetari Internacional (FMI) amb la irascible benedicció de Donald Trump: hi haurà diners —20.000 milions de dòlars— per salvar l’únic aliat llatinoamericà de l’extrema dreta global només si Milei guanya les eleccions legislatives d’octubre, si s’apugen les retencions a la soja argentina, si es frenen les obres de les represes del sud, si s’acaba amb l’assistència financera xinesa i la seva presència al país, i si el govern liberal llibertari, en contra de les seves pròpies ferotgies, és capaç d’articular acords polítics amb altres partits. 

Un plec de condicions, en part secret a instància del ministre d’Economia argentí, Totó Caputo, que inclou altres exigències de l'FMI, com una nova i propera devaluació, i que va tancar, hores després de la trobada de Milei amb Trump, Scott Bessent, amb un missatge explícit a la xarxa social X: “l’Administració Trump manté un ferm suport als aliats dels Estats Units, i el president Trump ha atorgat al president Milei un suport excepcional a un funcionari estranger, demostrant la seva confiança en els plans econòmics del seu govern i la importància estratègica geopolítica de la relació entre Estats Units i l’Argentina”. Amb una sentència final que no deixa lloc a dubtes: “immediatament després de les eleccions, començarem a treballar amb el govern argentí en el pagament dels seus principals deutes”.

Un rescat condicionat a un resultat electoral positiu. A vida o mort

En altres paraules, un rescat condicionat a un resultat electoral positiu. A vida o mort. El president que assegura haver vist tres vegades la resurrecció de Crist i va explicar haver conegut el seu gos Conan fa 2.000 anys al Coliseu romà, quan Conan feia de lleó i ell, Milei, de gladiador, quedarà, en cas de ser derrotat, com els seus antics col·legues, els gladiadors del Coliseu: a mercè del gest amb el qual els amos de l’Argentina i els seus socis estrangers sancionaran el seu destí. El polze cap amunt o estès suposarà la seva mort política; amagat o comprimit, el polze allargarà per un temps el seu mandat, ara sota l’atenta i directa gestió de l’Administració Trump i el seu braç econòmic, l'FMI. Amb el secretari del Tresor americà, Scott Bessent, com a nou ministre d’Economia argentí a la pràctica.

La cita decisiva, el 26 d’octubre.

L’últim xou de Milei?

El president argentí, Javier Milei | Europa Press
El president argentí, Javier Milei | Europa Press

Abans, fidel a ell mateix, tancat en el seu propi personatge i en el seu particular sentit de la realitat, amb 47 milions d’argentins pendents del seu destí incert, Milei té previst fer el pròxim 6 d’octubre un recital al Movistar Arena de Buenos Aires amb motiu de la presentació del seu llibre La construcción de un milagro. Un show musical amb cançons triades pel seu “missatge polític” que interpretarà just abans de presentar la seva nova obra.

Que potser serà el seu concert de comiat.

En un comiat anticipat i esperançador, Jimena, una docent argentina, referint-se al rescat desesperat de Milei a Nova York, escriu al mur digital: “Chau, Argentina. [...] L’entrega de Milei no és un gest de valentia ni de sacrifici, és la rematada d’un país com si fos un garatge d’ofertes. Es va regalant sobirania, hipotecant futur i posant a subhasta la dignitat de milions. No hi ha èpica, només la tristesa de veure un president que confon pàtria amb saldo en dòlars i llibertat amb servitud. Dir chau, Argentina, és acceptar que ens regalen com recanvi usat al millor postor. I d’això es tracta".