Encara recordo, i mira que fa temps, quan amb tres anys i un martell de l’avi fuster vaig estar “millorant” el camió que m’havien regalat. Després de les reformes de la joguina, d’aquell munt de fustes trinxades no quedava res que servis per alguna cosa. La meva àvia em va mirar amb cara de mandra de renyar, però va dir: “mira que ets ximple..era teu”. La meva àvia no havia llegit encara les lleis fonamentals de l’estupidesa de Carlo M. Cipolla, però ja distingia la categoria de dolent (si jo hagués espatllat el camió del meu germà) i la categoria d’estúpid (al espatllar el meu propi joguet).
Estem en moments d’incerteses i l'observació necessària del que està passant em porta a la mateixa reflexió de la meva àvia, en aquest cas el nen és la societat catalana. Afortunadament, l’estupidesa no és general, però déu-n'hi-do. Observem seguidament algunes de les estrelles Michelin de la nostra ximpleria.
- Hem situat l’aeroport al final d’un delta, a un espai natural especialment sensible. Després de construir-lo l’hem rodejat de cases d’alt estànding, les quals ens han obligat a canviar la ruta lògica d’aterratge. Els habitatges, alhora, impedeixen el creixement de les pistes d’una manera racional. Víctimes de la nostra manca de visió, per sortir del desgavell, hem acabat destruint les millors terres agrícoles. Però eren nostres.
- Hem omplert el canal Segarra-Garrigues del 42% de zones ZEPA, uns espais protegits dels quals vàrem veure la seva necessitat quan el projecte ja estava tancat. Hem portat un projecte clau per atendre la demanda alimentària a la quasi inviabilitat econòmica i productiva. Hem fet malbé un projecte de més de 1.500 milions d’euros. Però no hi ha problema, són els nostres diners, el nostre canal.
- Hem admès legalment la col·locació de plaques solars sobre el 5% de les terres de regadiu i de totes aquelles que estan en previsió de ser-ho. Es tracta d’una gran superfície amb una capacitat productiva multiplicada en un país que compta amb un baix grau d’autoproveïment. És a dir, legislem per a destruir costoses i estratègiques infraestructures de regadiu. Per justificar-ho es parla de la urgència de les energies renovables. És a dir, fer les coses malament es justifica amb les presses. Però, la urgència, fruit de la incapacitat de fer les coses quan toca, mai pot justificar una mala priorització. Hi ha mil opcions abans de destruir terres de regadiu. O millor dit, no hi ha cap justificació racional per destruir-los, ja que no es necessiten les terres de regadiu, les altres opcions són sobradament suficients. Tanmateix, cap problema, són les nostres terres.
Tal com diria Groucho Marx: tenim uns terrenys agraris imprescindibles, però, si cal, també poden servir per a una altra cosa. De fet, al no comptar amb seriosa priorització, les terres que es reclamen prioritàriament per a la ubicació de plaques solars són les millors terres, les planes, properes a la ciutat, fins i tot de regadiu. La manca de planificació, de fet, redueix el sòl agrari a aquell territori que està a l’espera d’altres usos. Des d’aquesta visió, poc es pot esperar pel futur de l’agricultura a casa nostra. La nostra vocació estratègica és la dependència de fora. Una discutible estratègia quan el món s’inflama en preocupants conflictes bèl·lics.
Fem lleis amb gran farciment d’objectius meravellosos, que resten sense aplicació pràctica o són modificades per atendre altres interessos. La llei 3/2019 de 17 de juny d’espais agraris, n’és un bon exemple. Tal com proposa aquesta llei, el seu objecte és “preservar i protegir els espais agraris, com un recurs natural essencial per a la producció d'aliments i d'altres productes –béns i serveis– i per a llur viabilitat econòmica, i com un element de conservació de la cultura, la biodiversitat i els diferents ecosistemes naturals, que són la base del desenvolupament sostenible que ajuda a garantir la salut i el benestar dels humans, els animals i les plantes”. Paraules boniques, bons propòsits, però s’ha estat incapaç d’aprovar un reglament per a l’aplicació d’aquesta llei. Al mateix temps, no s’ha impedit l'ocupació de cap terreny agrari quan ha convingut per a una altra activitat.
Tenim uns terrenys agraris imprescindibles, però, si cal, també poden servir per a una altra cosa
Fem coses i desfem coses. Estem parlant de milers de milions d’euros que enviem a les escombraries, com si a Catalunya li sobressin els diners. Però, el que és pitjor, comprometent eines de futur pel país. Quasi no hi ha un pla de desenvolupament amb visió estratègica que duri gaire més d’una legislatura i no hi ha voluntat o criteri per evitar tanta desfeta. Destruïm les nostres infraestructures. Que ximples... són nostres!.
Catalunya ha tingut grans planificadors. Cerdà o Pau Vila en són exemples emblemàtics. Però, al seu costat també tenim grans “milloradors”. Les culpes, però, no les podem dirigir als qui ja es troben la desfeta realitzada, tanmateix, cal canviar d’una vegada. Catalunya necessita un pla de desenvolupament a llarg termini que ens el creguem i el defensem més enllà de les ideologies i dels interessos. Un pla que pensi en el país sencer amb una mirada llarga en el temps. Un pla, tanmateix, dissenyat des de la humilitat.
No són moments per a bromes ni estupideses, la producció d’aliments, molt insuficient a Catalunya, és la primera necessitat estratègica, sobretot tenint en compte la complexitat geopolítica del moment actual. Ens vàrem riure dels kits de supervivència promoguts per la Unió Europea i bé ens haurien anat el dia de la gran apagada. No esperem a la possible apagada alimentària, que guerres i canvi climàtic ens estan preparant, per posar les prioritats a cada lloc.