El 2026 es presenta complicat per a la majoria dels argentins. El nou any comença amb les obsessions del govern llibertari: dòlar, deute, reformes, repressió, i l’anunci de més i més ajustos, menys pensions, menys fons, menys drets i més augments de preus. Però, per Javier Milei, primer guardià de les essències del trumpisme a l’Amèrica Llatina i el president amb més voluntat de representar els interessos nord-americans als països del Con Sud, l’assonada militar de Donald Trump a Veneçuela del 3 de gener representa, de fet, un aval en la seva intenció d’avançar en les pròximes setmanes en les reformes de “segona generació”, que inclouen la de la seguretat social, la tributària, la del Codi Penal i l’anomenada modernització laboral.
Després de les polítiques desenvolupades en els seus dos primers anys de govern, i dels objectius que marquen l’ofensiva del recentment inaugurat segon bienni, ja queden pocs dubtes sobre el model de país que pretén el govern encapçalat pels Milei i els interessos que li donen suport. En síntesi, una Argentina que produeixi i exporti grans, gas, petroli, minerals, terres rares, i actuï en la intermediació financera, sense indústria, sense ciència ni recerca científica, sense universitat pública, cultura ni classe mitjana. Amb un 50% de pobres estructurals, estabilitat monetària i sense sobirania política. Una mena de colònia governada des de Washington i per un grapat d’empreses multinacionals.
Ara, a la llum dels esdeveniments de Veneçuela, emmarcats en una estratègia geopolítica molt concreta de l’Administració Trump en relació amb l’Amèrica Llatina, els corrents profunds del pla econòmic i polític del govern Milei adquireixen un sentit més clar i un abast més sòlid, més enllà de la sinceritat acreditada del president, que mai, des de la seva ja llunyana i inaugural declaració que els drets humans constitueixen una aberració, no ha amagat la seva visió del món, de l’Argentina del futur, de les seves filies i fòbies. Un pla que, amb igual sarcasme i igual encert, podria definir-se com una joint venture, és a dir, una aliança estratègica o acord comercial en què, en aquest cas, dos països, els EUA i l’Argentina, uneixen les seves voluntats, recursos i coneixements —subordinats i menors per part argentina— per assolir un objectiu comú.
Pressupost 2026 i reforma laboral, les prioritats
Al desembre, el govern va prémer l’accelerador per tancar l’any amb dues medalles: el primer pressupost de la gestió llibertària i la flexibilització laboral, ambdues iniciatives exigides per Washington. Va aconseguir al Senat l’aprovació del pressupost 2026 però, davant d’una combinació de factors polítics, parlamentaris i de rebuig social que van impedir obtenir el suport i les condicions necessàries per a una tramitació exprés del projecte, va haver de posposar el debat de la reforma fins al 10 de febrer, després de les vacances. Una postergació que li ha permès guanyar una mica de marge d’acció i de temps, capitalitzat per acumular forces.
De moment, l’amenaça sindical de convocar una vaga general no s’ha tornat a esmentar. És temps de vacances, fins i tot per als qui participaran en les pròximes grans batalles pels seus drets. D’altra banda, l’esperança d’un possible diàleg entre el govern i la CGT a la recerca d’un consens mínim és pràcticament nul·la. Resulta improbable que el govern llibertari accepti alguna via de negociació entorn dels principals punts que comprometen les condicions de treball i la mateixa activitat sindical a l’Argentina. Un dels seus principals objectius transformadors, i també el més desitjat pel Fons Monetari Internacional (FMI) després dels pagaments del deute.
El debat parlamentari del Pressupost 2026 va anticipar les amenaces i les estretors que continuaran condicionant la vida dels ciutadans argentins en els pròxims mesos. Segons el periodista econòmic Alex Bercovich, es tracta d’un pressupost que consolida de iure allò que de facto ja succeïa: l’ajustament salvatge de la primera meitat de la gestió de Milei, que va ascendir a 100 bilions de pesos, 69.000 milions de dòlars en valor actual. Un ajust inèdit en les partides més sensibles que sol finançar l’Estat que, mesurat pel Mirador de la Actualidad del Trabajo i la Economía (MATE), un centre privat d’estudis i consultoria dedicat a l’anàlisi econòmica i política a l’Argentina, mostra, com a antecedent del qual continuarà, sobre qui va recaure el dolor de la motoserra.
Resulta improbable que el govern llibertari accepti alguna via de negociació entorn dels principals punts que comprometen les condicions de treball i la mateixa activitat sindical a l’Argentina
Una quarta part del que es va retallar va ser obra pública, 25 bilions de pesos actuals, la quantitat que l’Estat nacional va deixar d’invertir en aquests dos anys arreu de l’Argentina. A prop d’aquesta xifra es van situar les jubilacions i els programes socials que, respectivament, van sacrificar gairebé dos de cada deu pesos retallats —sense pressupostos ni debat al Congrés— en aquests dos anys. Els subsidis a l’energia, que tenen com a contrapartida augments en les tarifes de gas i electricitat, es van reduir al seu torn en 11 bilions de pesos (7.590 milions de dòlars), un 10% de l’ajust total aproximadament. Gairebé el mateix que els salaris i una mica més que l’educació que, proporcionalment, va patir el pitjor dels retalls.
Educació, ciència i tècnica van ser, efectivament, els grans sacrificats. Segons un gràfic de la Oficina de Presupuesto del Congreso, un organisme no partidista que no canvia amb cada gestió ni tan sols amb cada autoritat de la Cambra de Diputats ni del Senat, el que s’ha estat invertint en infraestructura educativa és una desena part del que s’invertia fa deu anys. Aquests dos anys de Milei han estat dos anys de deixadesa i abandonament en matèria d’instal·lacions i condicions, un aspecte molt sensible per poder continuar impartint classes en els tres nivells educatius: inicial, secundari i terciari o universitari. Els dos darrers anys del govern d’Alberto Fernández, la inversió en infraestructura educativa arribava a l’1% del PIB, que va baixar al 0,1% el primer any de Milei i al 0,2% el següent.
Dins del Pressupost 2026 aprovat, l’educació no arriba al 6% del PIB requerit per la Ley de Financiamiento Educativo. La proporció real estimada de despesa educativa nacional sobre el PIB se situa entorn del 0,7%-0,8%, molt per sota d’aquest 6% legal. El text aprovat del pressupost reflecteix aquesta reducció, així com la discussió plantejada pel projecte del govern d’eliminar l’obligació legal que estableix aquest sòl del 6% del PIB en la legislació educativa argentina. Una mena d’esborrament de les empremtes del delicte.
Un pressupost anticientífic
L’objectiu que s’havia proposat l’Estat argentí anys enrere era arribar en algun moment a l’1% del PIB en inversió en ciència i tècnica, una meta que s’anava complint, amb dificultats, però complint-se, fins que va assumir Javier Milei. Però si s’observa el pressupost de Ciència i Tècnica per a l’any 2026, el que es troba és una catàstrofe, assegura Bercovich. El Conicet, la joia de la corona de la recerca científica argentina, rebrà menys pesos —fins i tot amb una inflació projectada massa optimista del 14% de mitjana per a l’any vinent—; l’Instituto Nacional de Tecnología Agropecuaria (INTA), un 11% menys; la Comissión Nacional de Energía Atómica, un 12% menys; l’Instituto Nacional de Tecnología Industrial (INTI), un 15% menys. Són les partides que concentren el 75% de la inversió en ciència i tecnologia. El Brasil, com a simple comparació, destina l’1,15% del seu PIB a inversió en ciència i tècnica; i la Xina, a anys llum de l’Argentina, inverteix més del 2,5% del seu PIB. Res a veure amb l’Argentina de Milei, que inverteix un 0,2% del PIB en ciència, i en descens!
Un ítem específic, el de l’educació tècnica, rep el pitjor dels retalls: el 80% dels fons. Una reducció inexplicable per a un sector menor dins de l’educació mitjana, que no concentra la quantitat més gran d’alumnes, però que és el més car. Raó per la qual gairebé no hi ha escoles tècniques privades, que el sector privat sol deixar en mans de l’Estat. La cultura també preveu una reducció mitjana en termes reals del 9,1% respecte de l'executat el 2025, que ja va ser un any d’ajust profund.
L’article del Pressupost 2026 que va provocar la discòrdia parlamentària va ser el de les prestacions per discapacitat i els fons per a famílies que tenen un membre amb discapacitat. Amb un retall centrat bàsicament en la caiguda de les prestacions, els beneficiaris passen d’1,13 milions a 977.000 a causa de revisions i retalls de beneficis, cosa que suposa una reducció del 14%. Un retall sobre el qual el Congrés ja ha votat quatre vegades en el debat sobre la Emergencia en discapacidad, dues a Diputats i dues al Senat, i en totes elles es va dictaminar que l’Estat ha d’invertir quatre vegades més. Una exigència que el govern de Milei s’ha negat a complir, raó per la qual l’actual cap del Gabinete de ministros de la Nación, Manuel Adorni, responsable que es compleixin les lleis que aprova el Congrés, corre el risc de ser perseguit penalment.
Finances privades versus desindustrialització i atur
En el rubicó de finals del 2025, Milei demostra que no només pretén reduir l’Estat a la seva mínima expressió. El seu pla estratègic inclou liquidar tots els recursos naturals del país, si és possible en benefici dels EUA i de les seves grans corporacions. La seva entrega al gegant del Nord és total, sense dissimulacions. Catorze viatges als Estats Units en 22 mesos de govern, quan encara no ha trepitjat la majoria de les províncies argentines, és tota una declaració d’intencions en relació amb una política exterior que, avui dia, es basa exclusivament en el reforç de les relacions amb dos únics països: els Estats Units i Israel. En realitat, Milei i el seu gabinet entenen la diplomàcia com un element circumscrit i funcional a l’economia i les finances, i més específicament als negocis.
Ho explicava de manera transparent Pablo Tigani, doctor en ciència política, en un article extraordinari i aclaridor publicat a Página12 fa unes setmanes: «El tàndem Scott Bessent–Luis Caputo opera el Tresor i el BCRA argentí com si fossin comptes a Delaware. Dolaritzen, pesifiquen, endeuten, rescaten bancs amics, venen actius estatals i simulen eficiència. Milei, l’autoproclamat “lleó” antisistema, fa de showman ideològic d’un programa fet a mida de Wall Street. L’Argentina s’ha convertit en un laboratori experimental de neoliberalisme tardà. Javier Milei i Luis “Toto” Caputo són els químics principals de l’experiment de convertir el deute públic en negoci privat i l’Estat en un fons voltor institucionalitzat. La novetat sota el binomi Milei–Caputo rau en el grau de naturalització i sofisticació de les maniobres, executades sota el mantra de la “llibertat econòmica”, una llibertat que, com ironitzava Joseph Stiglitz, sol consistir a alliberar els rics dels seus impostos i els pobres dels seus drets». Milei, descriu Tigani, «converteix l’economia en espectacle i l’espectacle en política econòmica. I el seu discurs llibertari, saturat d’insults, cites de Moisès i dramatitzacions messiàniques, funciona com un dispositiu de legitimació simbòlica per a polítiques de saqueig. La retòrica antisistema dissimula la dependència total del sistema financer internacional i, sobretot, del Tresor dels EUA, ara sota el control del duet Trump–Bessent».
Catorze viatges als Estats Units en 22 mesos de govern, quan encara no ha trepitjat la majoria de les províncies argentines, és tota una declaració d’intencions del govern de Milei
Absorts i hipnotitzats al món de les finances, a Milei, a Caputo i al govern ultradretà argentí no els preocupa que la precarització laboral s’hagi convertit en norma, en clima d’època. Tampoc els ocupa que el treball juvenil aparegui fragmentat, desprotegit, sotmès a un règim en què la incertesa ja no és l’excepció sinó la regla. Un 44,7% de la població ocupada, gairebé la meitat de les persones que treballen, ho fan sense cotitzacions ni estabilitat laboral. Amb una desprotecció que en el segment jove supera la meitat del total, i una caiguda de l’ordre del 43% de l’ocupació pública juvenil entre el 2023 i el 2025.
Ningú expressa millor aquesta indiferència pel mercat laboral, pels drets dels treballadors, pel futur dels joves i per la riquesa productiva del país que el mateix ministre d’Economia, Luis Caputo, que, com subratlla el periodista Mariano Martín, en els seus 24 mesos de gestió «mai no ha esmentat les paraules producció, desenvolupament, salari o treball». Caputo, sosté el periodista, «no és ni tan sols un secretari de Finances, és un col·locador de deute, un dealer de deutes. Només parla de deute i, per a ell, la millor expectativa, el millor que et pot oferir, és que d’aquí a poc puguem endeutar-nos més i millor. Caputo és algú que no et dirà: “l’economia creixerà, estarem millor, tinc aquestes xifres per mostrar”. No; de fet, quan s’asseu amb els governadors de les províncies que li demanen diners els diu: “diners no en tinc, el que et puc donar és una autorització perquè t’endeutis”. No tenen res més per oferir».
D’experiència no li’n falta, tanmateix. Durant la seva gestió en el govern de Mauricio Macri, Caputo, el Messi de les finances segons Milei, va aprofundir la dependència de l’Argentina dels mercats internacionals tot duplicant el deute extern en dòlars amb Wall Street, que va passar de 58.000 milions a 117.000 milions de dòlars.
Sondejos favorables a Milei
La primera enquesta del 2026, realitzada al mes de desembre per una consultora privada, va revelar la dada clau: quanta gent votaria avui la reelecció de Milei. Segons el sondeig, el 48% de la població no votaria el president Javier Milei si avui se celebressin les eleccions presidencials del 2027, i un 11% encara no tindria definida la seva decisió. A poca distància del vot de càstig, el 41% dels enquestats va assegurar que sí que s’inclinaria pel líder de La Libertad Avanza (LLA). Més enllà de la intenció de vot, un 58% de la societat va considerar en l’últim mes del 2025 que «el govern nacional està resolent els problemes del país i que necessita temps». «Un suport important, encara que no majoritari, per a la reelecció», va titular la consultora l’apartat en què desglossa els resultats de l’enquesta. En contraposició, el 40% va plantejar que «no sap com resoldre els problemes del país». Al mateix temps, un 54% va dir que aprova la presidència de Milei, mentre que el 44% la desaprova.
Els resultats de l’estudi posen en relleu que la gestió llibertària «manté alts nivells de suport popular» després de dos anys. «Al llarg del 2024, la societat argentina va sostenir majoritàriament el seu suport al govern, amb variacions acotades, fins i tot davant els costos socials del pla d’estabilització i l’ajust fiscal», assenyalen les conclusions. En canvi, durant el 2025, l’informe va consignar que «es van registrar retrocessos significatius en l’aprovació (en un període de dos mesos)», però que el resultat de les eleccions legislatives (octubre del 2025) va suposar «un nou impuls per a l’administració». «Pel que fa al crèdit social, al llarg d’aquest bienni predomina una mirada de confiança en la capacitat del govern per afrontar i resoldre els principals problemes del país», indiquen els resultats.
Avui, Milei es troba en un nivell de popularitat molt superior al que tenia Mauricio Macri el 2017, a mig mandat, i molt per sobre del que gaudia Alberto Fernández el 2021. Una posició digna d’estudi en un context en què el deteriorament salarial, la caiguda de l’ocupació formal i la manca d’oportunitats empenyen els joves cap a formes d’autoocupació fràgil, temporal i sense protecció i, a més, creix en amplis sectors de la societat el temor davant la pròxima aplicació d’una reforma laboral que comportarà una desregulació més elevada i un retrocés encara més gran en drets bàsics.
Un balanç, en definitiva, que mostra la complexitat del fenomen Milei i el canvi antropològic d’una societat que reconfigura la manera com els individus es vinculen amb la comunitat i perceben el poder, no des de les preferències polítiques i ideològiques del passat sinó des de nous marcs mentals. Ja no és la política entesa com a opció o projecte ideològic, sinó la resposta emocional, sigui la por, la indignació, el cansament o l’esperança. I on pesa més el llenguatge simbòlic, el relat, que qualsevol programa estructurat. Claus que les forces llibertàries i els seus promotors han sabut comprendre amb més rapidesa i claredat que la resta dels partits tradicionals argentins, incapaços de modernitzar llenguatges, narrativa i estratègies.
Els anys sabàtics de l’oposició
Una oposició que, en realitat, forma part de la fortalesa de Milei i explica la vigència de l’hegemonia llibertària. Jorge Asís, reconegut escriptor i analista polític que va viure com a alt funcionari del govern de Carlos Menem el seu moment de glòria política, repetia dies enrere la seva tesi d’un Milei sorgit i sostingut pel peronisme. Sigui o no una exageració llevantina pròpia d’Asís, queden pocs dubtes que aquelles victòries prèvies a la seva arribada a la presidència, i també la més recent del 26 d’octubre, no haurien estat tan còmodes sense el rumb erràtic d’un kirchnerisme sotmès als designis d’una Cristina Fernández incapaç d’acceptar la caducitat del seu lideratge i la seva condició de gerro xinès del present argentí, i encara menys de liderar o afavorir un lideratge intern capaç de proposar un projecte de renovació i modernització d’aquest peronisme adormit, bipolar i sense cap projecte transformador.
Un moviment en crisi, però d’una embranzida insultant si es compara amb l’arqueologia de la no menys dividida família radical, més procliu al lloguer i a la venda dels seus serveis d’acompanyant que no pas a abandonar la unitat de cures intensives i emprendre una improbable fase de rehabilitació. O amb un PRO, l’antic gran partit de la dreta nacional i avui en accelerada descomposició, sense més rumb que seguir LLA al Congrés, la mateixa força que l’ha conduït de la mà cap a l’ostracisme. En suma, una oposició feta a la mida exacta dels desitjos imperials de Milei. I la més favorable als seus propòsits de reelecció.
I aquí tenim el León, guanyant eleccions i proposant-se com a líder de la contrareforma argentina, llatinoamericana i mundial. Amb un percentatge d’aprovació inversemblant després de dos anys de jubilats famolencs, apallissats i sense medicaments; després de l’estafa de Libra i l’escàndol del 3% de l’Agència Nacional de Discapacitats; després del desmantellament de l’Hospital Garrahan; de la renúncia de milers de docents universitaris per asfíxia salarial i dels actes de crueltat contra les persones amb discapacitat i les seves famílies. Potser, en el fons, tingui una mica de raó aquell provocador oficial de la República que és el Turco Asís quan, en una de les seves brillants ironies, afirma que «els que sempre cantàvem Pàtria sí, Colònia no, ens vam equivocar. La gent vol ser colònia. Potser es premia l’actitud colonial, perquè ara el que cal fer és cantar Colònia sí, Pàtria no».
El punt i l’infinit
El dòlar pujant dins de franges de fantasia, els nous decrets per aprofundir la repressió, l’espionatge intern i el control ciutadà, el projecte d’“innocència fiscal”, la dissolució de l’Agencia Nacional de Discapacidad, focus de l'escàndol més gran de corrupció de la seva gestió, o la ja clàssica recerca desesperada de dòlars per fer front als venciments de deute de gener, són algunes de les novetats que defineixen el comiat del 2025 i l’inici del nou any a l’Argentina de Milei.
En paral·lel a aquestes i altres mesures, i a contracorrent del Pressupost acabat d’aprovar, tot just van sonar les dotze campanades de l’últim dia del 2025 va començar també l’allau d’augments que esmicolen encara més el consum i la lleu esperança d’unes vacances tranquil·les. Pugen les tarifes del transport, els lloguers, les mútues mèdiques, els preus dels aliments, el combustible. El cop a la butxaca es fa sentir amb especial força en les factures de la llum, el gas i l’aigua. El bitllet dels autobusos que circulen per la Província i la Ciutat de Buenos Aires s’incrementa un 4,5%. Un augment que podria semblar assumible en altres circumstàncies, però que suposa un nou i duríssim cop per a l’economia de milions de bonaerencs. N’hi ha prou de recordar que, des del desembre del 2023 fins al novembre del 2025, 23 mesos, la cistella de serveis públics de l’Àrea Metropolitana de Buenos Aires (AMBA) es va incrementar un 525%, mentre que el nivell general de preus ho va fer en un 178%. Augments inconcebibles als ulls europeus.
Sense que hi faltés, com a recordatori per als pròxims mesos, un d’aquells habituals gestos de crueltat del president, generalment vinculats als drets de la infància i que, gratuïts i inexplicables des de la lògica política o econòmica, defineixen bona part de la seva identitat i també de la seva presidència.
Pugen les tarifes del transport, els lloguers, les mútues mèdiques, els preus dels aliments, el combustible; el cop a la butxaca es fa sentir amb especial força en les factures de la llum, el gas i l’aigua
En aquesta ocasió, la desarticulació del Programa de Cardiopatías Congénitas, integrat per set metges superespecialitzats i clau per a milers de nadons argentins. Creat el 2008 i amb rang de llei des del 2023, el servei permetia que els més de 7.000 nadons que neixen amb elles a qualsevol punt del vast territori argentí —dels quals el 50% requereixen cirurgia—, accedissin al centre d’alta complexitat que necessiten. A diferència del Primer Món, on la pràctica del diagnòstic prenatal fa que aquest tipus de situacions no es produeixin, a moltes províncies de l’interior de l’Argentina no es té aquest recurs, imprescindible per salvar la vida dels nadons amb cardiopaties congènites. El Programa va aconseguir que hi hagués cardiòlegs de referència a totes les províncies; els formava, se’ls demanava que enviessin les imatges, se’ls orientava per estabilitzar el pacient i se’ls derivava, en les millors condicions i tan ràpidament com fos possible, a centres hospitalaris de més complexitat. Realitzava al voltant de 800 procediments quirúrgics l’any i rebia més de 6.000 notificacions en aquest període. Un tancament sense cap justificació, que ha merescut el rebuig generalitzat dels professionals de la sanitat.
Una acció extemporània, xocant, en un president ocupat, d’altra banda, en la rugent política continental d’aquest començament d’any i que, sabent des de fa temps que Veneçuela és només l’inici, treballa en la seva reivindicació per exercir com a primer soci local, potser com a segon del virrei Marco Rubio en la creació del grup de països membres de l’aliança colonial subordinada als interessos geopolítics de Trump. Una aliança ampliada amb les recents victòries de José Antonio Kast a Xile i de Nasry Juan “Tito” Asfura Zablah a Hondures, dos fidels ultradretans seguidors de l’actual president dels Estats Units, coronada per l’atac militar a Veneçuela i la captura de Maduro.
Però, com semblen confirmar —i exigir— aquests temps foscos, el diable sempre és en els detalls. Petits, ínfims. Com el cessament de set metges i l’abandonament a la seva sort de milers de nadons.