A la ciutat de Niça i els seus voltants hi moren dos límits. Un de geològic i un de geogràfic. Com en moltes altres situacions, un fet marca l’altra. A la zona hi moren, al mar, els Alps. I també s’acaba el que coneixem com a Occitània. El niçard, que és una variant de l’occità, encara es parla una mica a la zona. No pas massa. Tanmateix, encara hi figuren alguns monuments i inscripcions que contenen versos de Frederic Mistral. I és que la història de Niça ha vingut caracteritzada per la seva situació: un lloc fronterer.
L’enclavament és antiquíssim i té els seus orígens en els grecs, que van fundar una colònia 500 anys abans de Crist. Probablement li donaren el nom de Nikaia. A partir d’aquell moment, el territori ha anat passant de mans, accelerant-se les transmissions de domini de manera molt viva, especialment al final de l’era romana. Perquè dels grecs va passar als romans -fet perfectament normal i al que estem acostumats els catalans, també-. Tot tranquil com a part de la província romana de Ligúria.
A la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident -cap al segle V-, el territori va viure uns canvis de propietari tan freqüents que la feren, en la pràctica, una àrea independent, on gos sense collar: ostrogots, carolingis, llombards, Sacre Imperi Romà, etc. Un desori. Aquesta mena d’orfandat es va acabar quan al segle XII va entrar a formar part dels dominis del rei d’Aragó, incorporant-se al comtat de Provença el 1176. A partir d’aquell moment el territori va entrar en una certa calma. Dels catalans va passar a la Savoia (1388), a França durant Napoleó, al regne de Sardenya el 1815 per acabar incorporada a França el 1860 -el moment en què els italians van decidir que la unificació italiana era el seu treball principal i no tenien ganes de distraccions marginals-.
L’estabilització del territori, un cop estandarditzades les formes d’administració marcades pel règim republicà francès, va ajudar a establir un turisme caracteritzat pels seus orígens: el nord d’Europa. La zona, ja des dels inicis d’aquest turisme a principis del segle XIX, es va veure afavorida pels únics individus que, en aquella època, podien practicar aquesta mena de vacances: la gent potentada.
La immensa riquesa de l’Imperi Britànic -no només en territoris, sinó també provinent de la revolució industrial- va fer que molts rics s’instal·lessin a l’estiu en el que va passar a conèixer-se com “French Rivera”. El fet és fonamental, ja que fa que -malgrat que el visitant actual de la zona s’ha notòriament vulgaritzat- es puguin observar avui Rolls-Royce i altres cotxes de luxe circulant en un entorn que, a casa nostra, resulta inimaginable. La denominació de “French Rivera” es va anar canviant pel de Côte d’Azur gràcies als escrits de Stéphen Liégeard el 1887.
Moltes altres poblacions dels voltants de Niça han desenvolupat una indústria del perfum (Grassa) i del luxe molt remarcables
La realitat és que la Niça actual viu molt més de la indústria i el comerç que no pas del turisme. Encara que Niça és el segon lloc més turístic de França després de París. També el seu aeroport és el segon en vols internacionals. Però ha sabut combinar-ho amb una certa gràcia. Tota la zona ha aprofitat el renom de Niça per fer-ne negoci. Canes (Cannes) ha estat una de les poblacions afavorides, també Mònaco i moltes altres poblacions dels voltants que han desenvolupat una indústria del perfum (Grassa) i del luxe molt remarcables.
Les fires de mostres i congressos d’empreses del luxe són nombroses. Niça es troba a 200 quilòmetres de Marsella, la capital regional. Però també de Torí, la capital del Piemont, i de Gènova, la capital de la Ligúria.
Quin interès pot tenir la zona per a un ciutadà de casa nostra? Els intercanvis professionals són pocs. La connexió per autopista és bona. No tant per ferrocarril -el viatge pot durar entre set i vuit hores-. Al meu entendre, els atractius que es donen per la zona mereixen la nostra atenció en tres punts. El primer consistiria a aprendre una lliçó: i és que parlar de turisme de qualitat significa parlar de preus alts. Quan hom passeja per la Promenade des Anglais i observa els hotels i restaurants que hi ha al llarg de l’avinguda marítima, un arriba a la conclusió que aquell passeig només pot existir si algú ho paga. I el fet només té un sostenidor: el turista ric.
Quan hom passeja per la Promenade des Anglais i observa els hotels i restaurants, un arriba a la conclusió que aquell passeig només pot existir si algú ho paga
Els amants de la història europea trobaran prop de Canes -a Antibes (Antíbol, en occità)- l’inici del que ha passat a denominar-se Ruta de Napoleó. Quan l’emperador va ser reclòs a Elba l’any 1814, li van donar en propietat aquesta illa de la Toscana que, en teoria, passava a ser un estat del qual Napoleó n’era el rei. Evidentment, se’n va cansar del muntatge aviat, i el febrer de 1815 va fugir arribant a Antibes. Allí va desembarcar i començar la marxa que el va portar fins a París on va constituir el govern dels cent dies que, com tots saben, va acabar a Waterloo com el rosaire de l’Aurore.
I pels amants de coses més nostrades han de saber que a l’antic cementiri de Niça (cementiri de Caucade) s’hi troba enterrat el general carlí Francesc Savalls, marquès d’Alpens, líder de la darrera Guerra Carlina. En acabada, i perduda, la guerra el 1875, s’exilià a Niça, on es va casar amb una senyora d’allí. Va fer de marxant de vins els darrers anys de la seva vida fins que va morir el 1885.