Del passat colonial de Filipines en queden pocs vestigis. Tant aquí, a casa nostra, com allí, al país. Es fa estrany, ja que la descolonització va ser recent, si la comparem amb les altres colònies de Llatinoamèrica. De l’idioma espanyol, no n’ha quedat ni rastre. Cal remarcar que, quan parlo de vestigis, faig referència a efectes físics que romanguin palpables: edificis, coses, estils de mobles, l’idioma... Altres més intangibles han quedat incrustats. Entre ells la tendència a tenir mals governants i la permanent insolvència en tot allò que correspon a l’administració de la cosa pública.
Filipines constitueix un arxipèlag que fa de mal administrar, tot sigui dit. Més de 7.000 illes. Una desproporció numèrica si considerem que la població -uns cent quinze milions de persones- està dispesa dins d’aquest rusc, combinació endimoniada de jungla i aigua marítima. Com que costa fer-se’n una idea, la pròxima vegada que preparin mongetes cuites per a molta gent, agafin un pot i comencin a tirar-les dins, d’una en una. Quan arribin a 7.000 ja em diran. Probablement ho hauran deixat córrer abans. Ep!, parlo de gentada a taula, perquè aquest volum equival a tres quilos i mig de mongeta seca crua.
La capital de Filipines, Manila, és un autèntic Cafarnaüm. De totes les capitals de l’Extrem Orient que conec, Manila és la més horrorosament caòtica. El desgovern és total i jo he arribat a veure un autobús públic urbà, carregat de passatgers, creuar pel bell mig d’una benzinera per tal d’estalviar-se l’embús d’una cantonada. Ara bé, parlant d’això he de dir que aquest descontrol, aquesta manca absoluta de civisme, no està empeltada amb cap de les formes de grolleria ni de mala educació que s’associa a casa nostra. La violència social en el comportament quotidià filipí no existeix. Tothom riu i és d’una amabilitat exuberant. Potser fruit d’una capacitat de sofriment i de paciència remarcables, tot sigui dit. Una actitud vital que, a voltes, enerva l’organisme.
La història de Filipines és curiosa. Els espanyols hi arribaren al darrer quart del segle XVI. Abans, el que ara és Filipines no era res més que un conjunt d’illes i els pobladors dels voltants hi anaven i venien del que avui són Indonèsia, Malàisia, Xina, etc. Pràcticament, alhora que hi arribaven els espanyols, els àrabs s’instal·laren a l’illa de Mindanao. O sigui que aquesta illa és l’única de tradició no catòlica i amb la que hi ha trifulgues cada dos per tres, tan habituals al món musulmà. Allí hi ha unes guerrilles que tenen declarada la guerra a l’aparell d’estat filipí. Res que posi en perill l’estatus del país, però de tant en tant causen algun ensurt i alguns morts.
A finals del segle XIX, van començar els problemes seriosos amb Espanya. José Rizal, que havia estudiat per oftalmòleg a Madrid, va promoure la demanda de reformes a les autoritats espanyoles. Res de l’altre món: reformes i autonomia. Però ja coneixen vostès el tarannà espanyol, i més el de l’època. No es va tolerar res i a Rizal el van executar el 1896. Tot plegat, un cas com un cabàs. El tema no va quedar solucionat, és clar. Dos anys més tard, Filipines es declarava independent d’Espanya per esdevenir nord-americana. El fet és curiós. Coneixent el tarannà filipí, molt farts havien d’estar els ciutadans per declarar-li la guerra a Espanya.
"Coneixent el tarannà filipí, molt farts havien d’estar els ciutadans per declarar-li la guerra a Espanya"
I, ara, un fet sorprenent. En acabada la Segona Guerra Mundial, després d’haver patit la invasió japonesa i haver-se empobrit notòriament, Filipines va declarar la seva independència dels Estats Units i van quedar allí, al bell mig del Mar de la Xina. Sols i sense recursos. Això porta a pensar que els països, a voltes, cometen grans errors. D’aquest fet n’he parlat amb filipins, part de les elits culturals i professionals. Els sembla, encara avui, una barbaritat. Probablement, en l’actualitat, serien un estat dels Estats Units -o un estat associat- i hagueren gaudit de les inversions postbèl·liques nord-americanes, sobretot tenint en compte la situació geogràfica. Vaja, una mena d’illes Hawaii però amb característiques pròpies. La veritat és que els filipins tenen un nacionalisme molt a flor de pell que, fins ara, no els ha reportat cap avantatge significatiu, al meu entendre.
La mala governança dels segles XVI a XIX ha quedat incrustada. Ja ho coneixen vostès per la premsa. Dictadors, eleccions amb tuf de tupinada, etc. En resum, una democràcia passada pel bany maria. Personalment, hi he viatjat per feina alguns cops, i allí he conegut ministres i, fins i tot, a una presidenta. La irregularitat és la tònica. La societat manté, encara, un nivell de cultura agrària elevadíssim. I és que el sector agrícola ocupa encara un 25% per cent de la població. Renda per càpita? 3.900 dòlars. O sigui, misèria. El viatger per les illes allunyades de Manila s’adonarà que la població viu al sol, a la platja, com si el país fos un enorme càmping. L’emigració és enorme. No hi ha xifres oficials, però es calcula que uns 10 milions de filipins viuen a l’estranger en feines que no són massa qualificades. Ignoro el perquè -perquè tenen massa aigua?-, però molts d’ells estan enrolats en la marina mercant i de passatgers que volten pel món. Si mai viatgen en un creuer internacional, analitzin la nacionalitat de la tripulació.
Acabo amb una anècdota que m’ha quedat a la memòria i que, en certa manera, és el clixé que em ve al cap quan sento la paraula “Filipines”. Vaig estar convidat a dinar a casa d’un cacic d’una de les illes que configuren el país. A taula. A la dreta de l'amo de la casa -colonial, magnífica, per cert- la seva muller. A l’esquerra, el capellà, que va arribar tard. I, aleshores, va tenir lloc una escena única i de la qual en dono fe: el capella, en arribar, va besar la mà del cacic. Ja he dit que d’Espanya no n’ha quedat res tangible, material. Però allí vaig veure retratada, per un instant, l’Espanya que un dia va ser foragitada... només parcialment.