Els nusos mariners són bufar i fer ampolles al costat del nus gordià en què vivim avui. Els avenços dels darrers cinquanta anys en la conquesta del benestar —econòmics, socials, de salut, de drets individuals i de confort personal— han entrat, de cop, en una voràgine. Totes les forces s’han desfermat alhora i, enmig del remolí, l’ambient esdevé irrespirable. Alguns confien en un Alexandre el Gran que talli el nus gordià d’un cop d’espasa; la majoria creiem que no hi ha cap gest heroic que ens estalviï la feina.
El nus dels serveis públics
Assistim al nostre país a incidents greus en les infraestructures. El descarrilament del tren més ràpid i modern, amb víctimes mortals, fa qüestionar si les inversions són suficients i adequades. Passa el mateix amb la sanitat, l’educació, l’habitatge, el transport o la dependència: pilars bàsics del benestar que grinyolen.
Cada cop la societat reclama més recursos perquè la població envelleix, arriben immigrants per sostenir l’activitat econòmica, la transformació tecnològica exigeix noves competències i apareixen necessitats socials més complexes. Els costos es disparen. Davant d’aquesta constatació, augmenten els impulsos cap a la privatització i cap a la reducció d’impostos —que sovint van units—, una equació impossible. Sense una base fiscal justa, que tothom contribueixi segons ingressos i patrimoni, no hi ha estat del benestar viable. Algunes privatitzacions poden millorar l’eficiència; moltes d’altres acaben socialitzant pèrdues i privatitzant beneficis.
Un primer fil, ben tibant.
El nus del poder
Quan els plutòcrates decideixen governar el món, aspiren a configurar-lo amb criteris estrictament empresarials, propis de les grans fortunes, dels fons d’inversió i de les plataformes digitals. L’economia necessita empreses fortes, però la política ha de governar per a tots els ciutadans.
Els sistemes democràtics són imperfectes, però han estat un component indispensable de la creació de riquesa contemporània. Amb el temps s’han anat refinant: només cal comparar-los amb els models de George Washington o Thomas Jefferson, i encara més amb les antigues repúbliques grega o romana. Tot i això, la sensació ciutadana és clara: votem, però no decidim. Quan la democràcia es buida de contingut i només legitima decisions preses lluny del votant, es converteix en decorat i obre la porta a l’autoritarisme i al populisme.
Quan la democràcia es buida de contingut i només legitima decisions preses lluny del votant, es converteix en decorat i obre la porta a l’autoritarisme i al populisme
Aquest desencaix és un dels fils més gruixuts del nus.
El nus de la desigualtat
Quan els guanys es concentren a la part alta de les rendes, les classes mitjanes s’aprimen i s’eixampla la franja dels vulnerables. El vell pacte per l’estat del benestar prometia meritocràcia i ascensor social. Avui aquest ascensor s’ha espatllat.
Els canvis tecnològics, en lloc d’ampliar oportunitats, sovint concentren encara més la renda. És un nus silenciós però profund, que explica moltes decisions electorals: si no avancem, trenquem la baralla.
El nus generacional
Els baby-boomers parlen d’esforç, estabilitat i propietat. Els mil·lennistes i la generació Z parlen de precarietat, mobilitat forçada i lloguers impossibles. Uns van créixer en expansió; els altres, en crisi permanent.
Uns van créixer en expansió; els altres, en crisi permanent. No és una guerra cultural: és una experiència vital radicalment diferent
Els mil·lennistes retreuen als baby-boomers que la factura de les pensions és massa alta, que els tanquen oportunitats laborals i que han heretat una societat plena d’incerteses. Els baby-boomers, en canvi, aspiren a viure tranquils després d’anys de feina intensa, havent construït un cert patrimoni i millorat les oportunitats dels seus fills. No és una guerra cultural: és una experiència vital radicalment diferent. I el nus s’estreny.
El nus de la productivitat
Reduir la jornada o ampliar permisos no té per què reduir la productivitat. Confondre hores amb rendiment és un error antic. La productivitat depèn d’organització, tecnologia, formació i motivació.
Durant dècades hem mesurat la feina com si fos una fàbrica del segle XX: fitxar, complir horaris, acumular presència. Però l’economia actual és, sobretot, coneixement i serveis. I en aquest terreny, el més important és l’eficiència, no el temps escalfant cadira.
Dues empreses amb els mateixos treballadors poden obtenir resultats radicalment diferents només per com s’organitzen: processos clars o burocràcia interna, autonomia o microgestió, reunions útils o reunions infinites. Massa sovint la jornada s’omple de tasques que semblen feina, però no creen valor: correus innecessaris, informes que ningú no llegeix, validacions en cadena, presentisme estèril.
Dues empreses amb els mateixos treballadors poden obtenir resultats radicalment diferents només per com s’organitzen
A això s’hi afegeix la tecnologia mal utilitzada. Eines digitals que havien de simplificar acaben multiplicant contrasenyes, plataformes i interrupcions constants. No estalvien temps: el fragmenten.
La paradoxa és evident: mentre discutim si treballem massa poc, perdem cada dia hores senceres en ineficiències que ningú no compta. Potser la pregunta no és quantes hores treballem, sinó quantes hores realment productives tenim.
Un altre fil embolicat.
Nusos quotidians
A tot això s’hi sumen els petits nusos de cada dia, menys visibles, però igualment asfixiants: els transports que no arriben a l’hora, els embussos diaris, la cita prèvia impossible, la burocràcia, la fatiga digital, les subscripcions invisibles, els dubtes constants sobre els preus. Són microficcions que ens roben temps, diners i energia mental. Ens fan menys productius i més cansats. No ens bloqueja un mur; ens immobilitzen mil fils diminuts.
Tallar o desfer?
La mitologia explica que a Gòrdion hi havia un carro lligat amb un nus tan embullat que ningú no el podia desfer. L’oracle deia que qui ho aconseguís governaria Àsia. Alexandre el Gran, impacient, no va perdre temps: va treure l’espasa i el va tallar d’un sol cop.
Des d’aleshores, el nus gordià simbolitza la temptació de les solucions expeditives. A la història n’hem vist uns quants exemples: Juli Cèsar, Napoleó, Lenin, Atatürk o Franco. El denominador comú és la impaciència davant la complexitat: concentrar poder, simplificar per la força i decidir sense negociar. A vegades resolen; sovint creen nusos encara més durs.
Davant d’un nus hi ha dues actituds. Tallar-lo d’un cop sec, amb èpica i autoritat. O desfer-lo fil a fil, amb paciència, negociació i consens. La primera és ràpida i espectacular. La segona és lenta i feixuga, però acostuma a ser més duradora.
Davant d’un nus hi ha dues actituds. Tallar-lo d’un cop sec, amb èpica i autoritat. O desfer-lo fil a fil, amb paciència, negociació i consens
Potser el nus no és només un problema, sinó també el símptoma natural de societats complexes. Les societats simples no tenen nusos: només ordres i silencis.
Desfer un nus costa. Cal estirar, afluixar i tornar-hi. És la paciència del mariner, no l’heroisme del mite. Els lil·liputencs van poder immobilitzar al gegant Gulliver, de Jonathan Swift, quan estava adormit. Milers de cordills petits ho van fer possible. El repte del nostre temps és justament aquest: no confiar en espases salvadores, sinó anar deslligant, un a un, els fils del nostre propi nus gordià.