Europa continua sent un dels pocs espais del món on una àmplia majoria -entre el setanta i el 80% de la població- pot construir una vida econòmica materialment estable, encara que un altre 20%, sense arribar necessàriament a l’exclusió social, afronta dificultats greus per arribar a final de mes. Així es desprèn de les més recents estadístiques comunitàries. Tot això se’n pot anar en orris si arriben al poder els més rics i els despòtics. El dilema de fons és senzill: o aquesta prosperitat està governada pels ciutadans a través de la democràcia, o acaba segrestada pels plutòcrates.
Si salvem les inevitables diferències metodològiques i ho mirem en perspectiva històrica, el contrast és encara més revelador. A mitjan segle XX, cap al 1950, probablement només entre un 30 i un 50% dels europeus podia viure de manera econòmicament digna. Al voltant de 1900, aquesta proporció difícilment superava el 20 o el 30%. I 100 anys abans, a l’Europa de 1800, majoritàriament preindustrial, només una minoria -potser una cinquena part de la població- disposava d’un nivell de vida que avui qualificaríem d’acomodat.
El dilema de fons és senzill: o aquesta prosperitat està governada pels ciutadans a través de la democràcia, o acaba segrestada pels plutòcrates
Els avenços dels dos segles i escaig darrers no són el fruit exclusiu de les revolucions industrial i tecnològiques que s’han produït; les màquines, l’energia, les tecnologies, els data, els algoritmes, la IA, els nous models de negoci, la globalització i els processos innovadors han configurat sense dubte la societat del benestar, però no haguessin sigut suficients per fer el salt definitiu cap a la riquesa generalitzada sense un tipus d’organització política molt concreta. La democràcia liberal -amb totes les seves imperfeccions- ha estat l’únic sistema capaç de convertir el creixement econòmic en prosperitat socialment compartida. Han anat de bracet.
Quan la democràcia es consolida després de la Segona Guerra Mundial, la renda mitjana es dispara: l’accés a l’educació, a la salut, al sistema de pensions, a les infraestructures i a la mobilitat, a l’impuls de la cultura i el lleure, a l’assentament de la societat del coneixement s’universalitzen i la població que pot viure amb normalitat econòmica deixa de ser una minoria per convertir-se en una gran majoria.
El mercat no és el miracle
Adam Smith, en el primer llibre modern d’economia, Estudi sobre la naturalesa i causa de la riquesa de les nacions (1776) no veia els mercats com un miracle autònom, sinó com un mecanisme que necessita un marc estable per generar prosperitat: cap societat, deia, pot avançar ni ser feliç si la gran majoria dels seus membres són pobres i miserables.
El progrés econòmic sostingut és conseqüència, per una banda, de les forces del mercat i, per una altra, de les institucions -els membres dels quals són elegits democràticament-, dels serveis col·lectius gestionats amb transparència, dels tribunals independents de justícia i de la seguretat jurídica, de la llibertat de premsa, de la defensa dels drets de les minories, de les garanties institucionals internacionals, de la preservació de la propietat, de la fortalesa dels organismes multilaterals, i d’un sistema fiscal raonable.
En aquestes condicions de garantia del debat públic i de la convivència, el capital, el talent i la innovació flueixen i expandeixen la riquesa global. Quan els mecanismes del poder no són compartits, equilibrats i contrapesats, la societat perd peu. En aquestes condicions l’economia pot créixer durant un temps, però acaba concentrant-se, degradant-se i esgotant-se.
La democràcia no és només un valor polític; és un actiu econòmic. És imperfecta, perquè es fonamenta en la cerca permanent de consens, en la confiança entre tots i en el compliment de les lleis
La democràcia no és només un valor polític; és un actiu econòmic. És imperfecta, perquè es fonamenta en la cerca permanent de consens, en la confiança entre tots i en el compliment de les lleis, i ja sabem que l’acció dels humans és irregular, descurada, corruptible i egoista. Malgrat tot, ennobleix. Per això mateix és perfeccionable.
Concentració de poder i riquesa
L’economista turc professor de l'Institut Tecnològic de Massachusetts, Kamer Daron Acemoğlu, Premi Nobel d'Economia 2024, reforça aquesta idea afirmant que les societats prosperen quan compten amb institucions inclusives i fracassen quan el poder i la riquesa es concentren en poques mans. I Anne Applebaum, periodista nord-americana i autora de l'Ocàs de les democràcies: la seducció de l'autoritarisme (2020) descriu el nou autoritarisme com una aliança entre oligarquies econòmiques i poder polític: governs que mantenen una façana de mercat mentre buiden de contingut la llibertat, la justícia i la informació. En aquests sistemes, els negocis no desapareixen, però deixen de competir: passen a dependre del favor del poder, de l’arbitrarietat dels governants i dels seus gestos grandiloqüents per seduir les majories.
Això és el que sovint s’oblida en el debat contemporani: ni els plutòcrates ni els autoritaris -pitjor encara quan són les mateixes persones- es disfressen de voler crear més riquesa i acaben capturant l’economia i destruint-la; però una economia capturada deixa de ser dinàmica, deixa de ser meritocràtica.
La democràcia, amb totes les seves imperfeccions, és l’únic mecanisme que impedeix que el capital es converteixi en casta i que el poder sigui el seu botí. No garanteix igualtat, però preserva alguna cosa molt més valuosa per al progrés: que ningú pugui tancar definitivament el joc. Els règims autoritaris són capaços de produir miratges econòmics, però a mitjà i llarg termini -fins i tot a curt- inverteixen malament, concentren rendes, expulsen el talent discrepant, i, al cap i a la fi, demoleixen les classes mitjanes, que són precisament les que han propiciat el seu ascens.
Els règims autoritaris són capaços de produir miratges econòmics, però a mitjà i llarg termini inverteixen malament, concentren rendes, expulsen el talent discrepant, i, al cap i a la fi, demoleixen les classes mitjanes
La relació entre economia i democràcia és estructural. Sense democràcia, el capitalisme deixa de generar prosperitat compartida i es transforma en un sistema de rendes, privilegis i por. La història econòmica des de 1800, i sobretot des de després de la Segona Guerra Mundial, no es pot esborrar d'un cop de ploma.
Les institucions que encara preserven aquesta unió entre economia i democràcia -com la Unió Europea (UE) o les Nacions Unides-, han de rearmar-se ràpidament per defensar-se i passar quan abans de les unanimitats que bloquegen a les majories actives que els hi permetran actuar.