Si analitzem les dades del creixement de l’economia espanyola als darrers anys i les perspectives immediates, deduirem les raons per les quals els macroeconomistes estan eufòrics. En 2023, el PIB es va incrementar el 3,2%; el 2024, el 3,2%; el 2025 ho farà previsiblement el 2,6%, i el 2026, a prop del 2%. Dades per lluir, per treure pit en l'àmbit internacional, sobretot quan és la mateixa OCDE qui afirma que es tracta de l’economia avançada que més creix. Però la darrera enquesta de Funcas d’enguany diu que el 55% dels espanyols considera la situació econòmica pitjor que abans de la pandèmia; només el 20% confessa que ho veu més clar.
Tots som rics, però la productivitat està estancada des de pràcticament 1990. El PIB per hora treballada se situa en un 90% de la mitjana europea, al costat de països com Eslovàquia, Hongria, Polònia, Portugal, Letònia o Grècia, allunyat d’Alemanya, França, Països Baixos o Bèlgica, que superen amb escreix el 100%. I això es deu a l’escàs nivell d’innovació i R+D per afrontar l’era digital, que només ocupa l'1,4% del PIB, gairebé la meitat de la mitjana europea; a la descapitalització de les universitats públiques que reverteix en menor recerca; la desavinença entre la formació del talent i el sector productiu; i al baix pes de la indústria dins el sistema productiu.
Els salaris a França, Alemanya i Espanya comparats
Les xifres diuen que tots som rics, però el nivell de l’atur continua sent del 10,9%, el doble que la mitjana europea; per la seva banda, l’atur estructural, segons Funcas, ronda entre el 15 i el 19%, bastant superior a la mitjana comunitària. La temporalitat laboral supera el 15% dels treballadors, contra el 12,8% a la UE, i malgrat els increments produïts els darrers anys pel govern d’esquerres, els salaris reals es recuperen més lentament que la mitjana comunitària.
A tall d’exemple, el salari brut d’un metge especialista d’hospital a França és d’un mínim de 70.000 euros; a Alemanya, de 60.000 euros; i a Espanya de 49.000 euros; el d’un mestre, 32.186 euros, 62.322 euros i 30.550 euros, respectivament; i el d’un treballador de base d’un hotel, 21.622 euros, 28.100 euros i 16.985 euros, respectivament.
A França, un metge especialista d'hospital cobra un mínim de 70.000 euros; a Espanya, 49.000 euros
Sembla que tots som rics, però el 50% més pobre de la població només controla el 7% de la riquesa nacional, mentre l’1% supera el 24%, segons el World Inequality Database; Intermón constata que els més pobres estan disminuint la seva riquesa neta. La riquesa tendeix a repartir-se de forma desigual, malgrat els esforços del govern d’esquerres per reduir les disparitats.
Pràctiques il·legals
Potser som rics, però la desigual de pressió fiscal fa que els que més tenen, malgrat la progressivitat, aportin relativament menys a les arques públiques que no pas les classes mitjanes, els exclosos socials i els assalariats. De fet, el conjunt dels impostos directes i indirectes repercuteixen més fortament sobre els segons que no pas sobre els primers. A més, no menys del 5% del PIB se l’en duen els sobre costos de les pràctiques il·legals, és a dir, la corrupció, segons la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), percentatge que altres fonts enlairen fins al 8%; i cal afegir que les administracions tendeixen a ser poc espartanes.
Ens diuen que som rics, però la sobrequalificació i l’atur juvenil continuen desbocats pel desajustament entre la quantitat de joves formats i les necessitats del mercat. D’aquesta manera, per una banda, hi ha massa títols que no serveixen i, per una altra, manquen perfils tècnics, i sobretot digitals per abastir els llocs de treball de la nova era. Uns i altres s’han de buscar la vida a l’estranger o acceptar ser subempleats, mentre els llocs de treball més barats es queden pels immigrants de primera generació.
Per dir-ho clar i català: cada vegada es fa és ample el grup de la classe mitjana baixa; i el 63% de les llars té dificultat per arribar a fi de mes
Sobre el paper, som rics quan el 25% de la població viu en risc de pobresa o exclusió social sostinguda als darrers anys, i entre 2018 i 2025 les classes mitjanes han passat de representar el 63% de la població al 51%, segons dades de l’OCU. Per dir-ho clar i català: cada vegada es fa és ample el grup de la classe mitjana baixa; i el 63% de les llars té dificultat per arribar a fi de mes, segons la mateixa font.
I per complementar la qüestió sobre la riquesa col·lectiva i la individual, hauríem d’afegir les desigualtats territorials entre les grans ciutats que ho fagociten tot i les zones més despoblades -42 punts de diferència de renda disponible mitjana, segons l’Observatori Social de la Fundació Caixa, 2020-; la lentitud institucional, agreujada per la fragmentació dels partits; la diferent justícia que reben els ciutadans segons els recursos o segons la ideologia; o el lent trànsit cap a l’economia verda o l’adaptació digital que ens permetria endinsant-nos en un escenari més ric i igualitari.
La paradoxa
Queda un romanent dels fons comunitaris Next Generation d’uns 60.000 i 70.000 milions d’euros entre préstecs i subvencions, que s’han de gastar abans d’agost de 2026. És la bala de coure, que no de plata, per millorar la competitivitat i reduir les desigualtats. Tot i el temps limitat que queda per la paperassa, la concessió i la realització d’aquest pressupost extraordinari, el govern preveu invertir-los en els següents apartats: la transició verda -40%-; la digitalització de les pimes -20%-; la reindustrialització -15%-; el capital humà, l’habitatge i els serveis socials -15%-; i les reformes estructurals -10%-.
El retrat de la nostra societat: rica i moderna des d’una perspectiva global i internacional, i a la vegada amb un llast important de desigualtats i pobresa. Són dues cares de la mateixa moneda, més vaporosa la primera i més real, més woke, la segona. Aquesta és la paradoxa: augmenta diacrònicament la disponibilitat de béns i serveis a mesura que avança el progrés econòmic, mentre la capacitat d’accedir-hi es redueix per a gran part de la població a causa de la concentració de la riquesa.
Podríem ser més rics tots i més igualitaris si s’afinessin la productivitat, l’atur, la pressió fiscal, s’ajustés la formació amb el mercat, i les administracions fossin més efectives i més sòbries. L’error no està en el model, sinó en la pràctica. Altres sistemes autoritaris treballen per una societat menys igualitària amb major proporció de riquesa per uns pocs.