Entre la immensitat i diversitat que abasta Mèxic, Oaxaca de Juárez llueix com un tresor. El centre històric de la capital de l'Estat d'Oaxaca és considerat des de 1987 com a patrimoni mundial de la humanitat per la Unesco. També les suggerents ruïnes del Mont Albán, a la perifèria. En direcció oposada s'hi troba un desviament cap a la cada cop més concorreguda ruta del mescal, un producte que ja ha assolit l'estatus de beguda de luxe a països com els Estats Units.
Aquest preciós embolcall atreu més turistes de tot el món cada any. El 2024, el repunt interanual va ser del 18%. No obstant això, la dada amaga un fred contrast: malgrat que un esmorzar complet en una cafeteria qualsevol supera els 10 euros -és a dir, un preu similar al que trobem a Europa-, el salari mitjà dels habitants voreja els 4.500 pesos mexicans (210 euros mensuals, al canvi). Tot plegat converteix Oaxaca en el tercer estat més pobre de Mèxic.
"La ciutat s'està buidant de locals, tot ho estan comprant els estrangers", adverteix Gerardo, un taxista que em rep al petitíssim aeroport de la capital. A Oaxaca de Juárez encara no han arribat els VTC, però això no vol dir que el sector del taxi ho tingui fàcil.
Per exemple, en Gerardo no té una rutina establerta. Normalment, a la seva jornada es dedica a traslladar els turistes (mexicans, majoritàriament) al cor de la ciutat per uns 11 euros. És un trajecte breu, d'uns 20 minuts. Tanmateix, també ofereix excursions d'un dia sencer per 115 euros, amb entrades incloses als principals monuments de l'àrea, fins i tot a Hierve El Agua, un paratge natural ubicat a uns 70 quilòmetres de la ciutat.
En Gerardo, però, no resideix a la capital. "És pràcticament impossible", lamenta. Mentre condueix per la rectíssima ruta que travessa la vall central, assenyala els poblets situats a la falda de les altíssimes muntanyes de dreta i esquerra. "La gent de tota la vida és allà", explica. Gràcies a la seva feina, el taxista es pot permetre viure una mica més a prop en lloc d'aquelles aldees, on l'agricultura és el sector predominant.
La passada dècada, la producció de mescal a Oaxaca va repuntar un 365% per la seva internacionalització
Si es recullen les dades de tot l'estat, els serveis i el turisme representen més del 60% de l'economia. Per la seva banda, el secundari concentra un 32% i el primari s'anota un discret 7,2%. Aquest desequilibri s'explica, en part, perquè Oaxaca té una altra joia turística com Puerto Escondido, amb platges molt ben valorades, a unes tres hores en cotxe de la capital.
Històricament, però, el punt fort del territori és la seva indústria tèxtil i el mescal. Aquest segon producte ha viscut la seva pròpia revolució i mereix una menció a part. Durant la passada dècada, la producció d'aquest alcohol destil·lat de la planta d'atzavara, endèmica d'Oaxaca, va augmentar un 365% per la seva exposició internacional. Es tracta d'una denominació d'origen que ja ha arribat a una vuitantena de països. "Els polonesos són els que més ens visiten darrerament", confirma una treballadora de la firma artesanal El Rey De Matatlán a VIA Empresa.
Quan parlem d'alcohol propi de Mèxic, el tequila sembla el rei intocable. Però als Estats Units, el principal mercat estranger d'aquest bé, el mescal s'ha guanyat una millor consideració, malgrat que encara no s'acosti en popularitat. És tan preuat que personalitats com els actors Aaron Paul i Bryan Cranston o el cantant Maluma ja han decidit crear la seva pròpia marca. A Oaxaca tothom ho comprèn. "Al cap i a la fi, el tequila és un alcohol més senzill, amb menys notes, sabors i profunditat que el mescal", defensen Sergio i Raisa, joves propietaris d'una cocteleria de la ciutat.
Hi ha unes 125.000 famílies amb negoci propi de mescal a Oaxaca i la indústria ocupa a 265.000 persones dels quatre milions d'habitants de l'estat
A banda del seu local, la parella també té un negoci de mescal propi. Del clàssic espadin (el més habitual) fins a les atzavares silvestres, disposar d'una plantació és molt habitual, independentment de la renda dels veïns. Des dels terrenys més pròxims a la capital fins a poblacions a 2.400 metres d'altitud, sovint és més fàcil trobar senyals de fàbriques de mescal artesanal que no pas de trànsit. A Oaxaca, produir mescal és una religió: hi ha unes 125.000 famílies que s'hi dediquen i la indústria ocupa a 265.000 persones dels quatre milions d'habitants de l'estat, d'acord amb les darreres estadístiques del Consell Mexicà Regulador de la Qualitat del Mescal (Comercam).
En aquest cas, la contrapartida de la popularitat del mescal és favorable al territori. També el turisme, segons el governador de l'estat, Salomón Jara. "Aquestes accions no només impulsen el desenvolupament; també contribueixen a la reducció històrica de la pobresa", va presumir a les seves xarxes socials a finals d'agost. Tanmateix, Oaxaca continua amb una taxa de pobresa del 52% de la seva població (sis punts menys que un any abans, tot sigui dit) i es troba molt lluny dels 11.300 euros anuals de salari mitjà del país. Dues dades que conviuen a banda de l'etern debat dels efectes de la gentrificació.