Hi ha moments en la història econòmica en què els mercats no necessiten gaire interpretació: parlen sols. El repunt sostingut de l’or, la plata i de moltes primeres matèries no és una extravagància financera ni una moda passatgera alimentada per inversors nerviosos. És, més aviat, una confessió col·lectiva. Una d’aquelles veritats incòmodes que el sistema prefereix no verbalitzar, però que acaba emergint a través dels preus.
Els diners, ens recordava Voltaire amb la seva lucidesa corrosiva, són una qüestió de confiança. I quan aquesta confiança s’esquerda, el paper, físic o digital, tendeix a demostrar fins a quin punt el seu valor és una convenció fràgil. L'or i la plata no prometen rendibilitats espectaculars ni futurs utòpics; simplement ofereixen una cosa que avui escasseja: memòria històrica.
La relació entre els metalls preciosos i els mercats borsaris és antiga i carregada de simbolisme. Quan l’economia creix, quan el crèdit flueix i la fe en el progrés és gairebé religiosa, l’or queda relegat a les caixes fortes i a les joieries. Però quan el relat trontolla, quan apareixen la inflació persistent, les crisis financeres, les guerres o els bancs centrals actuant com a últim recurs universal, el metall torna a escena. No perquè hagi canviat, sinó perquè nosaltres sí que ho hem fet. Recordem que els processos econòmics són també psicològics.
Aquesta dinàmica no és nova. Als anys setanta, després de la ruptura definitiva del patró or, la inflació va devorar salaris i estalvis mentre l’or multiplicava el seu preu. A inicis dels 2000, amb l’esclat de la bombolla tecnològica, va tornar a demostrar que la narrativa del “nou paradigma” sol tenir data de caducitat. El 2008, mentre el sistema financer es rescatava amb diners públics i la paraula austeritat es reservava per a les classes mitjanes, l’or va actuar com a recordatori silenciós que els errors no desapareixen perquè es mutualitzin.
Keynes definia l’or com una relíquia bàrbara, però també advertia que la inflació és una forma subtil de confiscació. Potser per això, en un món de tipus d’interès reals negatius i endeutament crònic, cada cop més inversors —institucionals i particulars— tornen a mirar cap als actius que no depenen d’una decisió política presa un dimecres a la tarda.
La singularitat de la plata
La plata mereix una menció a part. Sempre ha estat el metall modest, el parent pobre de l’or, més industrial i menys reverenciat. Però precisament aquí rau la seva força. A diferència de l’or, la plata no només s’acumula: es consumeix. Panells solars, electrònica, bateries, medicina, transició energètica. Cada full de ruta verda porta implícita una necessitat creixent de plata. I això crea una tensió evident entre el món real i el món financer.
Perquè mentre la demanda física augmenta, el mercat ha perfeccionat l’art de vendre plata que no existeix. Contractes de futurs, ETF i altres instruments derivats han creat una realitat paral·lela on els drets sobre plata superen àmpliament el metall disponible (cal ser conscients que la relació entre la plata paper i la plata física és de nou a u). És una alquímia moderna: transformar promeses en actius. Fins que algú decideix reclamar el metall físic. Llavors, com advertiria Nassim Nicholas Taleb, descobrim que el sistema era robust només en aparença, però profundament fràgil.
Quan el preu es forma majoritàriament en mercats on el lliurament físic és residual, el valor deixa de reflectir escassetat i passa a reflectir confiança
Aquest fenomen dels “metalls de paper” no és una anècdota tècnica, sinó un risc sistèmic. Quan el preu es forma majoritàriament en mercats on el lliurament físic és residual, el valor deixa de reflectir escassetat i passa a reflectir confiança. I la confiança, com el crèdit, és abundant fins que deixa de ser-ho. Per tant, nous conversos als metalls, vigileu i molt amb els venedors de fum.
Tot això s’inscriu en un context més ampli: la pèrdua progressiva de credibilitat de les monedes fiat. Aquestes no tenen valor intrínsec; tenen autoritat. I l’autoritat depèn d’un consens social que es va erosionant quan la inflació esdevé estructural, quan els estalvis perden poder adquisitiu i quan la impressió de diners sembla l’única resposta a qualsevol problema.
Milton Friedman insistia en el fet que la inflació és sempre i a tot arreu un fenomen monetari. Però també és un fenomen polític, perquè permet transferir riquesa sense passar per les urnes. En aquest escenari, l’or i la plata no ofereixen rendes, però ofereixen una cosa que cada cop es valora més: no menteixen.
El comportament dels bancs centrals és especialment revelador. Mentre el discurs oficial insisteix que el sistema és sòlid i que la inflació està sota control, molts d’aquests mateixos bancs acumulen or a les seves reserves, especialment en països que busquen reduir la dependència del dòlar i del sistema financer occidental. És un clàssic “facis el que dic, no el que faig”. Ja el setembre del 2023 destacàvem la silenciosa però progressiva compra de metalls per part dels Brics, la qual avançava una futura desdolarització. Els grans brokers mundials han obviat aquesta realitat durant massa temps i ara que estan recomponent les seves carteres incorporant metalls, estan fent pujar l'or i la plata a nivells estratosfèrics.
Alan Greenspan, molt abans de presidir la Reserva Federal (Fed), va escriure que l’or protegeix contra la confiscació via inflació. Avui, aquesta afirmació sona menys ideològica i més descriptiva. En un món que s’encamina cap a les monedes digitals de banc central, la necessitat d’un suport tangible, encara que sigui implícit, esdevé evident. Una moneda digital sense confiança és només un full de càlcul amb pretensions.
En un món que s’encamina cap a les monedes digitals de banc central, la necessitat d’un suport tangible esdevé evident
L’augment del preu dels metalls preciosos no fa rics els treballadors ni resol els problemes estructurals de l’economia, però envia un missatge clar: l’estalvi en efectiu és vulnerable. El salari ha perdut poder adquisitiu i la promesa que el sistema sempre trobarà una sortida indolora sona cada cop menys creïble.
Les classes treballadores i mitjanes són les principals damnificades d’aquest entorn. Qui pot diversificar i protegir patrimoni, ho fa. Qui no, assumeix el cost de la inflació i de l’encariment de les primeres matèries. L’or no crea desigualtat, però la posa davant del mirall.
El cas del mercat immobiliari
Semblaria clar que els metalls tenen encara un gran recorregut, però, i el mercat immobiliari? Pot ser una alternativa defensiva com els metalls? És probable que l'immobiliari no col·lapsi, atès que la demanda és molt més gran que l'oferta -i això durarà una dècada-, però també és cert que els salaris no creixen i que les lleis urbanístiques són un desastre pensat per polítics teòrics irresponsables que dificulten la generació d'un mercat que funcioni. En un món més incert i líquid, els actius que no requereixen hipoteca ni endeutament a 30 anys guanyen atractiu. El metall, un cop més, juga amb avantatge.
Tot plegat apunta a un canvi de cicle profund. L’ascens de l’or, la plata i les primeres matèries no és una aposta apocalíptica contra el futur, sinó una resposta racional a un present carregat de contradiccions. Quan el deute és estructural, la inflació persistent i la política monetària improvisada, els actius reals recuperen centralitat. Com deia JP Morgan, l’or és diners; la resta és crèdit. Potser el segle XXI, amb tota la seva sofisticació tecnològica, està redescobrint una lliçó antiga: que la confiança no es pot imprimir indefinidament.
L’or i la plata no fallen. No perquè siguin perfectes, sinó perquè no prometen res. Som nosaltres, amb la nostra necessitat de creure que aquesta vegada és diferent, els qui insistim a oblidar-ho. I quan el sistema dubta, el metall simplement recorda.