L’estiu omple les terrasses dels bars de cafès amb gel, cerveses, refrescos, gelats i també d’orxates. La posició respecte a aquesta beguda valenciana acostuma a ser antagònica: l’estimes o l’odies. Si ets dels segons, no tindràs la preocupació de buscar un lloc on te’n serveixin d’artesana o que segueixi la recepta original, mentre que si ets dels que necessita saber que és en període estival amb un bon got del suc extret de les xufles, hauries de fixar-t'hi. I és que la xufa (coneguda més per aquest nom) és un tubercle típic del País Valencià, però també molt rendible a l’Àfrica, concretament a Burkina Faso, el Níger i Mali.
El passat estiu va ser un producte del qual se’n va parlar arran la publicació del documental Tigernut. La patria de las mujeres íntegras. Aquest treball del director Andoni Monforte narra com l’empresari valencià Ramón Carrión va crear Tigernuts Traders fa més de 20 anys per pal·liar l’escassetat productiva de xufes que es preveia en els pròxims anys. La seva estratègia va ser viatjar a l’Àfrica per identificar les zones més riques per al conreu del tubercle, posant el seu granet de sorra a fer dels països esmentats tres punts clau per al comerç mundial de xufles, un producte utilitzat tant per a la indústria alimentària humana com animal arreu del món.
València, Burkina Faso, el Níger i Mali concentren la producció de xufa
Però el documental no es limita a explicar la història emprenedora de Carrión, sinó que també denuncia per haver establert una política de preus baixos per al producte i unes condicions de treball que freguen l'esclavitud.
Orxata amb xufles africanes
La recepta original no porta res més que xufes, aigua i sucre, i el tubercle ha de ser de proximitat, és a dir, de València. Així és com es feia abans i com la industrialització de la beguda d’estiu ha fet que perdi part d’aquest component de km 0.
Diversos estudis d’associacions de pagesos i entitats del sector apunten que prop de la meitat de l’orxata que es consumeix al País Valencià està feta amb ingredients que provenen de l’Àfrica. Potser a l’envàs hi posa “orxata valenciana”, però això només identifica l’origen de l’empresa manipuladora. L’única manera d’estar-ne plenament segur és buscar producte que tingui la Denominació d’Origen de Xufla de València, creada el 1995.
La DO de Xufla de València té el seu origen a l’Horta Nord, amb 19 municipis que produeixen el fruit
El seu consell regulador situa la comarca de l’Horta Nord com l'única de tot l’Estat espanyol que conrea el tubercle, amb 19 pobles que s’hi dediquen. S’hi produeixen anualment 8.000 tones i un 90% té el segell que el certifica com a valencià; al triangle format per Burkina Faso, Níger i Mali, s’hi produeixen 10.000 tones cada any.
Recentment, la Unió de Llauradors ha denunciat la venda de xufles de Burkina Faso a granel en una gran superfície d’Alboraia, una situació molt poc ètica al tractar-se d’una beguda i un establiment precisament elaborat a aquesta localitat, la terra de l’orxata.
Amb 4 ulls al supermercat
Chufi és la marca per excel·lència d’orxata industrial als supermercats. Aquesta companyia, sorgida de la fusió de diverses empreses valencianes, es troba en mans de la francesa Lactalis des del 2004. Tot i les operacions de compravenda, no ha perdut el seu esperit tradicional i comercialitza una beguda a base de xufles amb DO, pel que entra a la llista de productes de km 0. Un criteri on no encaixa Don Simón. La murciana també ofereix la versió tradicional i light del suc de xufes, però sense especificar-ne un origen nacional. Entre les elaboradores habituals també s’hi troba la valenciana Mercader. En aquest cas, tampoc es pot veure a l’envàs el distintiu de la DO, malgrat que s’especifica que sí que se segueix la recepta original.
L’eslògan ‘recepta valenciana’ o ‘recepta tradicional’ no vol dir que estigui feta amb xufa de proximitat
Menys conegut és el nom de Costa, tot i que té una tradició que es remunta al 1897. Nascuda a València, ofereix una orxata convencional i una altra d’ecològica, ambdues amb DO. En el cas de la tradicional Polo, coneguda pels seus fartons, no podem saber si es tracta 100% de producte autòcton.
A Catalunya, cal destacar el cas de Siper. Va néixer els anys 60 com l’única orxata fresca en ampolla de vidre de Barcelona i que es repartia juntament amb la llet fresca. Però el 2010 va desaparèixer a causa de la compra en cadenes de supermercats i les facilitats que oferia el tetrabrick. L’any passat va tornar a sortir a la venda gràcies a l’adquisició per part de Petits Plaers, un negoci que garanteix que el seu producte és 100% del País Valencià.
En el cas de les marques blanques, és Chufi l’encarregada de subministrar a Carrefour, tot i que en els bricks enlloc diu que sigui un producte amb ingredients d’origen valencià. A Mercadona, hi trobem una beguda feta per Alborchata (si optem per la fresca de nevera), registrada pel consell regulador de la DO com una empresa amb certificació, o per la valenciana Dafsa, en la versió convencional no refrigerada.
Si busquem la beguda a Bon Preu, veurem que no se n’especifica el productor. No obstant això, porta el segell del consell regular de la denominació d’origen del seu ingredient principal.
La qualitat mana
A dia d’avui, comprar 1 litre d’orxata pot costar molt menys d’1 euro, però segurament serà una beguda d’una gran superfície. Si es busca un producte que garanteixi ser de proximitat, amb DO de Xufla de València i que respecta la recepta tradicional, probablement calgui buscar una marca concreta i saber que es pot arribar a pagar fins a 4 euros pels 1000 ml d’orxata.
L’arribada de noves begudes vegetals i el canvi d’hàbits de consum ha fet que cada cop més els tornin a ficar als seus cistells de la compra l’orxata, després d’una dècada a la baixa. Per això els productors albiren un bon futur per al suc més tradicional del País Valencià.