La meva germana, que treballa en l'àmbit de la salut pelviana, acostuma a titular les seves xerrades amb un lema inicial molt contundent: "Trenquem tabús".
Pensava en això l’altre dia mentre mirava la foto de la meva germana somrient al costat del seu lema preferit, perquè els economistes també ens hauríem de dedicar més sovint a trencar tabús. Hi ha debats que costen d’obrir, però sembla que finalment s’ha obert la veda, així que aprofitant l’ocasió, m’he decidit a compartir algunes reflexions sobre el turisme i la seva fiscalitat.
El professor Oliver va tenir la valentia de començar a trencar aquest tabú, sacsejant l’auditori durant la Jornada dels Economistes de l’any passat, i convidant-nos a tots els economistes a repensar la qüestió amb esperit crític.
En aquesta mateixa línia, l'Informe Fènix, redactat per un grup d'economistes —tots homes, val a dir—, posa el dit a la nafra en algun dels temes que el doctor Oliver va deixar plantejats. Ho fa abordant aquestes qüestions, que sovint es tracten des de posicionaments ideològics, amb una anàlisi econòmica fonamentada.
I, per si algú pensava que es tractava d’un debat exclusivament català, aquesta setmana passada la Comissió Europea, en l’informe sobre Espanya que acompanya el Semestre Europeu 2026, adverteix entre altres coses del cost pressupostari que comporta mantenir l’IVA reduït a la restauració i l’hostaleria.
En l’anàlisi que fa l’informe de la Comissió sobre l’evolució dels ingressos tributaris estatals, el primer que assenyala és que Espanya s’ha tornat molt dependent dels impostos i cotitzacions sobre el treball (IRPF i cotitzacions a la Seguretat Social), i apunta que el 90% de tot l’augment de la càrrega fiscal dels últims deu anys prové dels rendiments del treball, amb una dependència creixent de l’Estat dels ingressos procedents del treball.
La Comissió Europea avisa que el 90% de l’augment de la càrrega fiscal dels últims deu anys a l'estat espanyol prové dels rendiments del treball
L’informe identifica dos mecanismes principals que ajuden a explicar aquest fenomen. El primer és la no indexació dels trams de l’IRPF, un efecte conegut com a bracket creep o, en català, progressivitat en fred. Posem un exemple, si fa uns anys cobraves 30.000 euros, i l’empresa ha aplicat un increment anual del teu salari d’acord amb la inflació de cada any, fins a acumular un augment del 15% del teu sou fins avui, en termes reals el teu poder adquisitiu avui és pràcticament el mateix que fa uns anys perquè tot ha pujat un 15%, però com que els trams d’IRPF no s’actualitzen automàticament, tant si acabes saltant de tram com si no, part del teu sou tributarà a un tipus més elevat. Pagues més impostos sense haver-te fet més ric.
A més hi ha un segon element que tampoc s’actualitza amb la inflació, el "mínim personal i familiar", una quantitat que no tributa i que actualment és de 5.550 euros per persona. Si no s’actualitza, any rere any, una part més gran de la renda queda efectivament subjecta a tributació. Aquesta és una manera silenciosa d’apujar impostos, l’Estat aprofita la inflació per recaptar més sense haver de defensar políticament una pujada d’impostos. A Espanya s’ha corregit puntualment aquest efecte amb diferents actualitzacions dels trams. Ho va fer dues vegades el president socialista que és a totes les portades aquests dies, José Luis Rodríguez Zapatero, i també José María Aznar l’any 1998.
En l’entorn de la Unió Europea (UE) la no deflactació no és cap excepció. De fet, pocs països ajusten els trams de manera automàtica per compensar els efectes de la inflació. És el cas de França, que revisa anualment els trams a la llei de pressupostos utilitzant una previsió de la inflació; també ho fa Alemanya, que els actualitza bianualment, i el bloc de països nòrdics més rics com Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Noruega, Suècia i Finlàndia. A Espanya, l’any 2024, diverses comunitats autònomes (la majoria governades pel PP) van deflactar el tram autonòmic de l’IRPF, però de cara a la declaració corresponent a l’exercici 2025, totes han abandonat aquesta pràctica i, a hores d’ara, cap comunitat autònoma a Espanya ha deflactat la tarifa autonòmica de l’impost sobre la renda.
A Europa, la no deflactació de l'IRPF no és cap excepció: França ho revisa anualment, Alemanya bianualment i també és habitual entre els països nòrdics
Recentment, el sistema sí que ha incorporat mecanismes per evitar que els perceptors del Salari Mínim Interprofessional (SMI) tributin efectivament per l’IRPF. I ho fa aplicant una deducció en quota que deixa l'SMI exempt de tributació. L’opció d’articular aquest benefici a través d’una deducció en lloc d’incrementar mínims exempts o reduccions, respon a l’intent de no beneficiar també a rendes mitjanes i altes que també tributen pels primers trams i evitar així l’impacte més gran que tindria en la recaptació.
Una fiscalitat paradoxal
La paradoxa que apunta l'informe és que, malgrat la creixent dependència de les rendes del treball per incrementar la recaptació, Espanya continua recaptant menys en rendes del treball en termes de PIB (19%) que la mitjana europea (20,3%). I això indica que el problema no és tant la pressió fiscal sobre el treball (que també) com la debilitat de la base imposable sobre la qual recau: salaris relativament baixos, treball a temps parcial... En definitiva, una part important de l’esforç recaptatori descansa sobre les rendes del treball, però sobre una base fiscal relativament fràgil.
I aquí l'estudi entra al centre del debat actual, atès que afirma que mentre Espanya ha anat descansant cada vegada més en els impostos i cotitzacions sobre el treball, la recaptació procedent dels impostos sobre el consum i els impostos ambientals continua clarament per sota de la mitjana europea. En concret, en el cas dels impostos verds, aquests representen només un 1,6% del PIB, quan la mitjana europea és del 2,1%. L’informe suggereix que el marge per augmentar la recaptació no es troba tant en continuar carregant sobre les rendes del treball com en aquells àmbits on Espanya presenta una menor tributació relativa respecte a Europa. I, inevitablement, entrem de ple en el debat sobre la fiscalitat del turisme.
Els informes recents de Brussel·les retreuen a Espanya que no tingui un sistema rigorós per avaluar l’efecte dels tipus reduïts i les exempcions
Pel que fa a l’IVA, la Comissió Europea assenyala que Espanya té una de les bretxes en els tipus d’IVA més àmplies de la UE, i la més gran en l’exempció de l’IVA de tota la UE. La bretxa de l’IVA és la diferència entre el que es pot recaptar al tipus general i el que es recapta realment. La Comissió ataca directament l’IVA reduït de l’hostaleria, assenyalant explícitament allotjaments i restaurants, i conclou que l’IVA reduït en el turisme comporta un cost recaptatori elevat i, en canvi, el seu efecte redistributiu és molt limitat. La crítica, però, va encara més enllà: el document retreu a Espanya que no tingui un sistema rigorós per avaluar l’efecte dels tipus reduïts i les exempcions. La crítica de fons és que, en realitat, Espanya no sap si aquestes excepcions fiscals realment serveixen als objectius pels quals van ser creades o no.
La Comissió cita un informe de l’Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal (AIReF) segons el qual la supressió del tipus reduït aplicable a l’hostaleria i restauració podria comportar un increment de la recaptació proper als 7.000 milions d’euros anuals.
L’anàlisi que fa l’AIRef sobre els beneficis fiscals resulta especialment interessant perquè situa el debat en un context més ampli. Segons l’organisme, els beneficis fiscals vinculats a l’IVA continuen representant el principal cost fiscal amb un import de més de 41.000 milions d'euros. Es tracta d’una xifra molt elevada que, a més, se situa significativament per sobre de la mitjana dels països de l’entorn europeu.
Segons l'AIReF, el 20% de les llars amb rendes més altes es beneficien del 38% dels incentius fiscals de l’IVA; en el cas de les més petites, només d'un 8%
L'AIReF concentra l’anàlisi en els tretze beneficis fiscals més importants que representen un 60% del cost total de tots els beneficis fiscals existents. En l’àmbit de l’IVA, els beneficis fiscals analitzats són els tipus reduïts (10%) i superreduïts (4%), les exempcions aplicables als serveis sanitaris i educatius i les exempcions en serveis financers. Des d’una perspectiva distributiva, les conclusions són especialment rellevants: segons l’AIReF, el 20% de les llars amb rendes més altes es beneficien del 38% dels incentius fiscals de l’IVA, mentre que el 20% de les llars amb menys ingressos només aprofiten el 8% dels beneficis fiscals.
L’informe recorda que l’objectiu del benefici fiscal de tipus reduïts i superreduits de l’IVA és facilitar l’accés a béns i serveis considerats de primera necessitat, socials, culturals o estratègics. El turisme s’emmarca precisament dins d’aquesta última categoria. Tanmateix, l’AIReF indica que el benefici tampoc compleix l’objectiu de manera eficient des del punt de vista distributiu, perquè els tipus reduïts beneficien més a les rendes altes, que són les que més despesa realitzen i, per tant, les que acaben obtenint una part més important del benefici fiscal. A més l’efecte s’accentua en les partides de despesa a tipus reduït que més consumeixen les llars de rendes altes com són restauració, paquets turístics i hostaleria.
Aquest article és la primera part d'un especial de dues entregues de Rosaura Jiménez sobre la fiscalitat del turisme.