Diversos països es troben amb el problema de no tenir pressupostos a causa del seu parlament, que no arriba a aprovar-los a causa de la seva composició. En la majoria de casos, el problema dona pas a unes eleccions anticipades -és el cas de les democràcies consolidades-. Un parlament sense majoria clara i massa fragmentat fa difícil l’aprovació de lleis, sobretot dels pressupostos que és la llei més important de l’any.
A Espanya això no constitueix cap problema, ja que es pot governar sense pressupostos, com succeeix ara mateix. Ho permet una constitució mal dissenyada en molts aspectes i que, a sobre, no es vol modificar. Però, en general, no és així. Alemanya va avançar les eleccions perquè no va tenir una majoria clara -no va caldre moció de censura-. I ara mateix succeeix el mateix a França.
En el cas de França, han aparegut veus que reclamen modificar el sistema de representació per tal que esdevingui proporcional i faciliti la formació de majories. Però no queda clar que aquesta opció solucioni el problema. A Espanya el sistema de representació parlamentària és proporcional i, darrerament, les majories són difícils d’aconseguir.
Molta gent, sota els mots “sistema electoral”, hi barreja diversos conceptes que, en realitat, en són part. Però són elements diferenciats. Per fer-ho senzill, podríem dir que una llei electoral està composta de dues parts: el sistema de representació i el sistema d’elecció dels diputats que conformen aquesta representació. Llistes obertes o tancades, elecció per districtes o no, etc. res tenen a veure amb com la voluntat del país està representada globalment. Avui voldria parar atenció al sistema de representació. I, altre cop, per fer-ho fàcil, podem dir que n’hi ha dos: proporcional i majoritari. Vegem-ho.
En general, la proporció de la població que es representa no acostuma a ser la de tot el país.
El sistema proporcional, com el seu nom indica, pretén que al parlament hi estiguin representats els partits en proporció als vots que han rebut. Que el parlament sigui un mapa, a escala, del vot de la població. Tanmateix, aquesta representació ha d’estar limitada. I això es fa de diverses maneres. Una és aplicant-hi sistemes correctors com ara la Llei D'Hondt, que és la que s’aplica a Espanya. Premia, en certa manera, el que rep més vots. Altres països apliquen altres mètodes com ara el Sainte-Laguë, etc. És lògic. Els parlaments tenen un nombre limitat d’escons i no es poden fragmentar fins al límit. Aquests mètodes, combinats amb d’altres -com ara fixar un mínim de vots per al partit que pretén accedir al parlament; per exemple, el 5% en el cas espanyol- aconsegueixen una composició raonable que permet crear majories de govern i, al mateix temps, representar la població de manera bastant adequada.
De totes maneres, en general, la proporció de la població que es representa no acostuma a ser la de tot el país. Això es fa per evitar que zones molt poblades copin els escons del parlament amb la seva voluntat. El sistema proporcional es fragmenta en circumscripcions.
És a dir, la representació de la proporció de la població s’aplica a la circumscripció i el parlament final és la suma de les proporcions que han sortit a cada circumscripció. A Espanya, la circumscripció és la província. Com a Bèlgica o els Països Baixos. A Alemanya és el länd o estat federat. A Itàlia hi ha circumscripcions electorals que a voltes coincideixen amb la província i a voltes no. En resum, el parlament es forma amb la suma de les proporcions que han sortit a cada circumscripció. Cada circumscripció ve representada per diversos diputats elegits en proporció al vot.
Quins països apliquen el sistema proporcional en les eleccions als seus parlaments? Doncs Espanya, Alemanya, Països Baixos, Bèlgica, Itàlia, etc. Però altres països opten pel sistema majoritari.
El sistema majoritari. Aquest model no té en compte la proporció en la votació de la gent, sinó que li dona tota la representació al que ha guanyat a la circumscripció. Tanmateix, per evitar resultats massa distorsionats, s’acostuma a dividir el territori en circumscripcions petites on cadascuna d’elles elegeix un diputat. En resum, els parlaments que funcionen d’aquesta guisa tenen tants escons com circumscripcions. Cada circumscripció elegeix un diputat, i només un.
Aquest sistema, en principi, permet obtenir majories bastant aclaparadores i perjudica els partits minoritaris, ja que la circumscripció, en ser unipersonal, li dona tota la representativitat a una persona que, evidentment, és membre d’un partit. És per això que les eleccions acostumen a donar governs estables que, això sí, els permet governar ignorant els altres partits que conformen el parlament. Aquest sistema és aplicable a països amb gran tradició democràtica, on el guanyador no tingui la temptació d’aplicar una mena d’absolutisme mentre governa.
El sistema majoritari permet obtenir majories bastant aclaparadores i perjudica els partits minoritaris, ja que la circumscripció, en ser unipersonal, li dona tota la representativitat a una persona
Països on s’aplica aquest sistema de representació? Tots els anglosaxons (Gran Bretanya, Estats Units, Austràlia, etc.), però també a França. Ara bé, per què a França la consecució de majories estables és complicada? L’escull resideix en la particularitat de com s’elegeixen, la població designa, els diputats allí. França sempre és particular.
Fins aquí hem analitzat com està la població representada al parlament. En la pròxima anàlisi veurem com es designen, com s’elegeixen, els diputats que han de formar part d’aquesta representació.