Immigració: un pacte pervers entre els extrems

19 d'Agost de 2025

Davant el fet immigratori hi ha diverses aproximacions. Parlo de la immigració provocada per les necessitats econòmiques, no pas bèl·liques davant de les quals només hauria d’haver-hi una posició: admetre-la sense discussions. Però quan estem davant de gent que marxa per aconseguir millors ingressos, aleshores hem d’efectuar una anàlisi econòmica tan freda com sigui possible.

"Davant de la immigració per causes bèl·liques, només hi hauria d'haver una posició: admetre-la sense discussions"

El primer pas a dur a terme hauria de consistir en una quantificació de les necessitats del mercat de treball. Quanta mà d’obra necessitarà el país per avançar en la consecució de les millores que la seva societat reclama? I millores vol dir augmentar el PIB per càpita dels ciutadans del territori en qüestió. Ja vaig assenyalar que aquest no havia estat, ni és encara, l’objectiu de les nostres autoritats. Els nostres governants, simplement i amb objectius populistes, persegueixen el creixement del PIB sense tenir en compte que si, percentualment, creix més la població que el PIB, cada cop toquem a menys riquesa per càpita. O sigui, el benestar disminueix. Vet aquí una prova fefaent del fracàs del nostre sistema educatiu: determinats polítics no han après de sumar, restar, multiplicar i dividir.

El fet de no establir un marc quantificat de necessitats i demanda d’immigració pot comportar efectes com el que comento: l’empobriment de la població. I d’aquí se’n poden derivar situacions socials perilloses, ja que la població percep la immigració com un factor d’empitjorament general —no només salarial, sinó també de serveis públics—. Aleshores les ires es regiren contra el pobre immigrant quan, de fet, tots hauríem de tornar-nos contra els que governen, per fer deixadesa de les seves obligacions. Al cap i a la fi, només als poders públics, a ningú altre, correspon el control dels fluxos fronterers.

Quan aquest control esdevé feble o incompetent, comencen els problemes. Per què? Doncs la qüestió és relativament fàcil: amb una immigració no regulada per les necessitats de demanda real, el mercat de treball esdevé il·limitat i la classe treballadora perd poder. L’empresariat sense escrúpols —o presoner d’una formació i ètica empresarials que deixen molt a desitjar— s’aprofita d’un fet universal: l’immigrant tendeix a acceptar condicions econòmiques i laborals precàries. En altres paraules, es força els salaris a la baixa per una oferta de mà d’obra excessiva que queda satisfeta amb els mínims recursos que se li ofereixen. En resum, la classe assalariada, el país tot ell, en surt perjudicada.

"L’empresariat sense escrúpols s’aprofita d’un fet universal: l’immigrant tendeix a acceptar condicions econòmiques i laborals precàries"

Algú es preguntarà què hi fan —millor dit, no hi fan— els sindicats. Senyors meus, fa anys que els sindicats estan comprats pel poder polític i no defensen els interessos dels treballadors, sinó els del progressisme populista políticament correcte que qualsevol govern —de dretes o d’esquerres— abraça en arribar al poder. I és així com s’estableix una aliança perversa entre determinat empresariat mancat d’escrúpols i d’esperit empresarial, i l’extrema esquerra que, quan parla d’immigració, de manera banal i toca timbals, reclama “papers per a tothom”.

En conseqüència, en el cas català, la immigració no ve a suplir mancances de cobertura en la demanda del mercat laboral. Ve a acceptar llocs de treball que els locals no estan disposats a acceptar a causa dels baixos salaris, i per això prefereixen marxar a l’estranger —el sector sanitari n’és l’exemple més lamentable i punyent—.

"En el cas català, la immigració no ve a suplir mancances de cobertura en la demanda del mercat laboral"

I, en el cas català, per afegitó, els immigrants —pobres d’ells, sense saber-ho— venen a ajudar al mal empresariat i a la mala governança. A sobredesenvolupar sectors de baix valor afegit que, per acabar-ho d’adobar, no cobreixen els costos socials que consumeixen i que, per tant, estan subvencionats per tots. Parlo del turisme i de l’hostaleria. I és que, en realitat, Catalunya no necessita un turisme de qualitat —que, per estructura física i cultural del país, mai serà significatiu—, sinó empresaris turístics de qualitat.