Democràcia vol dir pressupostos: el cas francès

02 de Setembre de 2025

Els que ho vam viure, tenim la sensació d’haver retrocedit als darrers anys del franquisme. Si bé no en la formalitat de l’exercici democràtic i la llibertat d’expressió individuals, m’atreviria a dir que l’entorn informatiu i d’opinió pública provoca una asfíxia similar a aquells temps.

Tret de la informació rosa -que copa els mitjans-, es podria resumir en una frase del tipus “les coses van malament, però no pitjor que els països que ens envolten”. I aquesta mena de cofoisme resulta exasperant. Hi col·laboren les forces polítiques i una premsa que els fa la gara-gara i que sembla no tocar fons pel que fa al seu desprestigi. El càrtel politicomediàtic està portant la nostra societat a uns nivells de baixesa difícils de trobar quan un viatja Pirineu enllà i fa atenció al seu voltant.

D’exemples n’anem plens. Fa uns dies un l’article editorial del director de La Vanguardia deia: “Espanya versus França. L’economia espanyola segueix creixent mentre París anuncia un sever pla d’austeritat” -suposo que no va comptar les subvencions que ens envia França per “anar bé”-. Això és informar imparcialment! La resta són punyetes.

Em sembla útil, doncs, reflexionar sobre el fet que sembla que França està en una situació estranya, terrible. No, senyors. França està en la situació democràtica en què es troba qualsevol govern legítim del món democràtic: no hi ha govern si no hi ha pressupost. El tema és tan senzill com la democràcia mateixa: no hi ha democràcia si no hi ha eleccions cada cert temps i d’aquí un govern que pugui gestionar el país. I gestionar un país vol dir tenir un pressupost que permeti dur a terme les accions que s’han compromès en el programa electoral. En els països democràtics, si no hi ha pressupost, el govern cau. És així de simple.

"Es tracta de no passar la irresponsabilitat d’un endeutament excessiu a les generacions futures"

Arran de les eleccions legislatives franceses del 2024, el govern format pel primer ministre Michel Barnier va durar poc més de tres mesos. Motiu? No va reeixir a preparar uns pressupostos que fossin aprovats per l’Assemblea Nacional (la cambra dels de diputats de França). Aleshores, el president Macron va nomenar un altre primer ministre: François Bayrou. Ara sembla que aquest polític té dificultats per aprovar uns pressupostos que han de ser restrictius -com probablement ho haurien de ser els nostres-.

Es tracta de no passar la irresponsabilitat d’un endeutament excessiu a les generacions futures. Sembla que no ha reeixit a convèncer un parlament excessivament fragmentat. En conseqüència, ha posat el seu càrrec a les mans de l’Assemblea Nacional i demana un vot de confiança per aprovar els pressupostos. Si no és així, Bayrou dimitirà i Macron tindrà un problema. La feina d’aquests dies de Bayrou consisteix a convèncer una majoria de diputats que els pressupostos són els que França necessita ara mateix. Perquè, insisteixo, fet normal, si no hi ha pressupost, no hi ha govern.

"A Espanya, Catalunya i Barcelona es governa el 2025 sense pressupostos. I aquí no ha passat res"

Ara agafin el cas espanyol. Els governs Sánchez han tirat endavant sense pressupost d'ençà del 2023. I ja veurem si se n’aproven per al 2025. Els últims pressupostos coneguts de la Generalitat daten, també, del 2023 que, agafin-se, van ser aprovats el març d’aquell any, quan ja feia tres mesos que gastaven. I l’Ajuntament de Barcelona? Els últims van ser els del 2024. O sigui, es governa el 2025 sense pressupostos. I aquí no ha passat res.

Caldria constatar que aquest fet, el de no tenir pressupostos, provoca, per exemple, caigudes de govern a Alemanya, a França, al Regne Unit... i, fins i tot, a Itàlia. Pobres insensats! Torno a l’època de la plaça d’Orient de Madrid i em venen al cap les portades dels diaris quan Espanya va ser vetada a l’ONU: “¡Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos!”.