La propera tardor farà vint anys que va tornar a néixer la companyia làctia Parmalat, després d’una sorollosa fallida dos anys abans. La que segurament era la marca de làctics més coneguda del continent europeu s’havia esfondrat el 2003 enmig d’un gran escàndol i d’acusacions de frau. A les dècades dels vuitanta i noranta la companyia va executar un pla de creixement molt ambiciós que va permetre que la marca entrés de cop a l’imaginari dels ciutadans d’un bon grapat països. Després veurem com aquesta expansió amagava dins seu el germen de l’autodestrucció, però abans recordem que vam veure Parmalat patrocinant la Fórmula 1, i no a un equip menor, sinó precisament al Brabham del campió del món Nelson Piquet; i també vam contemplar l’emblema a la samarreta d’un dels clubs de futbol més de moda al panorama europeu del canvi de dècada, el Parma AC, del que acabaria tenint-ne la propietat.
Durant molts anys, la història de Parmalat va ser un cas d’èxit, perquè amb molt d’esforç i imaginació, Calisto Tanzi (1938-2022) va aconseguir transformar una petita explotació familiar creada el 1961 en una multinacional reconeguda a mig món. L’aposta primerenca pel procés d’uperització (UHT) i pels envasos de cartó (el tetrabric) va suposar una revolució a la Itàlia d’aquells moments, i li va permetre diferenciar-se de la competència. L’ambició de Tanzi no tenia límits, i ben aviat el seu mercat va ampliar-se molt més enllà de la ciutat de Parma i de la regió d’Emília-Romanya, on havia nascut el negoci. Una empenta important va ser la desaparició del monopoli públic de distribució de la llet, les Centrali del Latte, que es va desfer el 1973.
Després de conquerir Itàlia, va arribar al continent europeu. La via per expandir-se durant la dècada dels setanta va ser la compra d’altres companyies, com Bonlat, Dietelat i P. Paestum a Itàlia; i Molkerei Weissenhornin i Laiterie de Carpiquet a Alemanya i França, respectivament. Això li va servir també per ampliar la gamma de productes, que des d’aleshores va abastar també els formatges, la mantega, la salsa beixamel i els postres en general. Van fer el salt a l’altra banda de l’Atlàntic el 1974, amb l’obertura del negoci del Brasil i vuit anys més tard van entrar als Estats Units mitjançant el tomàquet envasat. A començaments de la dècada dels vuitanta ja eren un dels accionistes rellevants d’una de les principals cadenes de televisió privades d’Itàlia, STP-RV (més tard, Odeon TV), que competia amb Canale 5 (Berlusconi), Italia 1 (Rusconi) i Rete Quatro (Mondadori). En aquella època es plantejaven l’entrada a l’Estat espanyol després d’haver-se assentat a França, Alemanya, Brasil i Nigèria, amb una facturació total de 40.000 milions de pessetes, que passat a euros serien uns 240 milions. Precisament el 1985 van fer el gran pas que els va atorgar visibilitat total a la península, com va ser la decisió de patrocinar la samarreta del Real Madrid, que fins aleshores només havia lluït publicitat de la multinacional, també italiana, Zanussi. Si es pot pensar que anunciar-se a la samarreta del club de la Castellana pot suposar algunes externalitats negatives, res important comparat amb la iniciativa que van prendre un any més tard, quan es van oferir al govern del seu país per comprar la llet contaminada després de l’accident nuclear de Txernòbil. La proposta va sembrar el pànic a Itàlia. Abans de finalitzar aquella dècada, les vendes ja arribaven a més de trenta països. El 1987 van adquirir una primera participació al Parma AC (un 25%), però amb la mort del soci principal acabarien per tenir-ne gairebé el 100%. Allò va significar l’època daurada d’un club de futbol modest que en poc temps va passar a competir amb els grans d’Europa i a guanyar quatre títols continentals i tres copes d’Itàlia, a més d’un subcampionat de lliga. La llet i els seus derivats servien per finançar abundants fitxatges estel·lars, com per exemple els de l’argentí Hernán Crespo, el colombià Faustino Asprilla, l’italià Gian Franco Zola o el suec Tomas Brolin, per esmentar-ne alguns. Tot un luxe per a una ciutat de dos-cents mil habitants, força menys que l’Hospitalet o Badalona.
Entrats ja els noranta, l’enorme esforç financer dut a terme per bastir el creixement que hem vist, va començar a danyar els comptes del grup empresarial. L’ús abusiu de deute per escometre les compres constants hipotecava la generació de valor de l’empresa, que cap al final de la dècada va començar a aplicar tripijocs comptables per mirar de dissimular les creixents vies d’aigua que amenaçaven la continuïtat del negoci. El tret de gràcia el van donar els auditors de Deloitte, quan es van negar a donar el vistiplau als comptes de 2002. Poc després, l’empresa va reconèixer que no tenia capacitat per retornar les emissions de deute que vencien i tot es va complicar mesos més tard, quan es va descobrir que el gran actiu salvavides que li quedava a l’empresa -un compte amb uns 4.000 milions de dòlars a nom d’una filial a les Illes Caiman- era del tot fals. La fallida va ser immediata, i ràpidament es va convertir en un dels escàndols més grossos de la història empresarial europea, entre altres motius perquè l’empresa cotitzava a borsa i els afectats van ser-ne milers. El forat es va quantificar en 14.000 milions d’euros. El somni de crear “la coca-cola de llet”, va acabar en un malson que ho va arrasar tot. Com és fàcil imaginar, el club de futbol vinculat a Parmalat va acabar desapareixent.
El somni de crear “la coca-cola de llet”, va acabar en un malson que ho va arrasar tot
El govern italià va intervenir per rescatar l’empresa i després d’un pla de sanejament duríssim, tres anys després l’antic rei de la llet tornava a tenir constants vitals, suficients perquè les seves accions tornessin a cotitzar. El 2011, amb la companyia ja normalitzada, però amb unes dimensions molt més petites que les que tenia abans de la fallida, es va acceptar l’oferta del grup francès Lactalis per valor de 3.000 milions d’euros per quedar-se Parmalat. Per cert, l’home darrere l’imperi, Carlo Tanzi, va ser condemnat a 17 anys de presó per fallida fraudulenta i manipulació del mercat. Va morir el primer dia del 2022. Per cert, si la lletera va renéixer, també ho va fer el club de futbol, que ara es diu Parma Calcio 1913 i pertany al Krause Group de l’empresari nord-americà Karl Krause.