La taxa turística va néixer fonamentalment amb l’objectiu d’equilibrar els comptes de la malparada economia de la Generalitat i no pas per donar eines perquè els municipis turístics facin front a les despeses que generen els turistes. Si les negociacions entre socialistes, republicans i comuns segueixen al ritme actual, la nova llei sobre el finançament turístic es promulgarà a l’abril. El nou text augmenta la tarifa que ha de pagar el turista per pernoctar; permet al govern dedicar el 25% de la recaptació a resoldre el problema de l’habitatge -com si aquest problema fos conseqüència directa del turisme-; i a la vegada amplia els usos als quals els ens locals poden dedicar els diners rebuts i aplicar alhora recàrrecs addicionals. Tot semblava que, primer al maig i després a l’octubre d’enguany, tindríem llei, però la manca de consens entre els partits i la decisió de transformar el decret en projecte de llei per debatre’l al Parlament i evitar les possibles impugnacions va conduir a un nou ajornament.
El 2012, el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, li comentava al conseller d’Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena, quina era la realitat de les finances catalanes; entre les mesures que anaven a prendre per treure diners de sota les pedres, li va dir que seria molt convenient implantar un impost als turistes. Dins les atribucions del conseller Mena requeia el turisme. Era el govern dels millors que pregonava el president Artur Mas. El nou impost que recullen des d'aleshores els empresaris del sector turístic i carreguen als seus clients el recapte la Generalitat. La institució es queda el 50%, i la resta l’entrega als ens locals a través del Fons per al Foment del Turisme per dedicar-lo a la promoció del turisme, i la millora dels serveis i les infraestructures vinculades al sector. Aquest repartiment de l’impost s’ha mantingut fins a l’arribada del president Illa. El govern socialista va decidir dedicar el 25% de la recaptació a la política d’habitatge i ha obert la mà als usos que podem fer els municipis amb l’assignació: l’ha ampliat a les externalitats negatives produïdes per l’allau turística, com ara la gestió de la massificació, la millora de l’espai públic, els serveis a residents i altres.
Diners per l’habitatge
En aquest temps de descompte fins a la promulgació a l’abril de l’Impost sobre les Estades en Establiments Turístics, IEET, els partits que hi donen suport estan acabant de negociar la lletra petita, però hi ha un aspecte en el qual estan d’acord: dedicar a l’habitatge el 25% dels 200 milions que previsiblement es recaptaran amb les noves tarifes ampliades i una altra part, a la política turística pròpia; la resta arribarà als municipis turístics, els quals disposaran de major autonomia a l’hora de gastar-los. En efecte, la normativa que estan negociant al Parlament dilueix definitivament el vincle amb la promoció turística, a la que estaven obligats fins ara els municipis, i d’aquesta manera podran dedicar els ingressos a finançar tots aquells costos que es derivin del turisme directament i indirectament. A part d’aquests ingressos, cada ajuntament podrà imposar recàrrecs en temporada o de forma permanent. La intenció del legislador és que l’impost turístic deixi de ser una eina del sector turístic per passar a convertir-se en una peça de la fiscalitat municipal.
La taxa turística va néixer fonamentalment amb l’objectiu d’equilibrar els comptes de la malparada economia de la Generalitat i no pas per donar eines perquè els municipis turístics facin front a les despeses que generen els turistes
L’hivern vindrà farcit pel debat en marxa sobre què fer amb els recursos turístics si dedicar-los íntegrament al sector o desviar-ne una part a afrontar problemes aliens, i sobre si els municipis han de cercar pròpiament vies impositives alternatives per fer front a les despeses directes generades i la reestructuració del sector. A aquests dos punts se n’afegeix un altre que porta temps: si s’ha de fer decréixer al turisme. Tres són, per tant, els punts del debat.
- La política d’habitatge requereix tots els recursos i més. És un tema que crema. És gravíssim que la quarta part de les llars espanyoles, segons Càritas, estigui afectada pel problema. Doncs bé, ara sembla que la culpa sigui del turisme, quan realment ha estat la deixadesa la que ha provocat el problema. A les ciutats i a les zones turístiques, els preus estan pels núvols, però l’origen del problema és que l’oferta és insuficient i rígida, els preus estan desalineats amb els salaris, el parc públic és molt reduït -entre els més baixos d’Europa-, i les polítiques públiques són reactives i poc sostingudes en el temps. Des d’aquesta perspectiva, el sector no considera que el 25% de l’impost turístic sigui la bossa adequada per treure els diners.
- Cal afegir altres vies impositives. A partir de la nova llei, cada municipi podrà aplicar nous impostos. Sembla una bona mesura de cara a la independència fiscal, però té una trampa. Els residents pagaran igual que els turistes els impostos, com ara l’IBI o l’IAE, i seran ells també els que s’hauran de rascar la butxaca pels que s’introdueixen engrandint la paradoxa de què els residents de poblacions turístiques finançaran més encara els serveis dels visitants.
- Decréixer el turisme per augmentar la competitivitat de la indústria. El debat en torn el nou impost turístic es desenvolupa en un context d’enfrontament entre els que defensen que el turisme ha de decréixer per rellançar la política industrial i els que no. Els que defensen el decreixement, els “industrialistes”, afirmen que cal treure els “privilegis” al sector turístic -com ara l’IVA reduïda a l’hostaleria- per dedicar aquests recursos a la política industrial. Si ens marquéssim uns objectius de reduir a curt o mitjà termini els vint milions de turistes que ens arriben a l’any a Catalunya multiplicat per les tres nits de pernoctació mitjana, ens trobaríem de sobte que hauríem d’aprimar la població laboral; perdríem l’oportunitat de ser un sector que ocupa mà d’obra amb baixa especialització que permet un primer lloc de treball per immigrants acabats d'arribar amb baixa remuneració; cauria la producció industrial -el que consumeixen els turistes-; i ens veuríem obligats a detreure recursos d’algun lloc per mantenir la riquesa cultural, artística i patrimonial.
Des de fa anys, hem tingut la sort d’afegir als clients locals un segon mercat, els forasters. No és el moment de retallar, de disminuir, d'amputar, de reduir l'impuls del sector turístic, sinó d’expandir-lo, això sí esponjant i desestacionalitzant les zones i temporades més denses, elegint els turistes i canalitzant els fluxos, i tallant d’arrel les condicions que perjudiquen la convivència entre els residents i els turistes. La millora de la política industrial vindrà de la mà del desenvolupament de la política turística, d’un model, que amb tots els seus defectes, avenci inexorablement cap a mantenir el que s’ha consolidat i millori la qualitat a còpia d'inserir innovació i tecnologia en el servei. Aquest és el decurs natural dels països turístics.
La nova taxa turística fa la primera part d’aquest recorregut, en la mesura en què facilita l’enfortiment dels municipis turístics, encara que aquests necessitaran continuar cercant recursos de sota les pedres per poder fer front als dos principals reptes: pagar les externalitats negatives que provoquen els turistes i ajudar a la reestructuració del model de negoci.