Havia venut 20 milions d’exemplars del seu primer disc –quan encara es venien discos– i va fer una cançó titulada Roof of the world. La cantant britànica Dido explica que és al cim del món. Que no sap com hi ha pujat. I que no sap com baixar-ne. Igual que Barcelona amb el turisme. És a dalt de tot i ara no sap com baixar-ne.
Primers intents per limitar els efectes negatius de l’èxit turístic
No és ben bé que no sàpiga com ha arribat a convertir-se en una de les destinacions més desitjades d’Europa i del món. A l’empara de les transformacions i de la promoció olímpica, va prendre una empenta, aleshores inimaginable, amb el suport d’un ens mixt entre l’Ajuntament i el sector: Turisme de Barcelona. Un ens de promoció, que no pas de gestió del turisme.
Colau va posar el problema de les deseconomies externes que generava el turisme damunt la taula, quan encara no eren reconegudes com a tals per quasi ningú. Va impulsar algunes mesures significatives i gairebé contestades per tothom. La més important, el Pla Especial Urbanístic d'Allotjaments Turístics (PEUAT), limitava la creació de noves places hoteleres a les zones més saturades de la ciutat.
El PEUAT, vist en perspectiva, ha estat el millor llegat dels seus dos mandats, fins al punt que quan va sortir del govern de la ciutat ningú va qüestionar la continuïtat d’aquestes restriccions. Ni tan sols els hotelers, que al principi van ser molts crítics. I és que, segurament, aquest numerus clausus han acabat veient que beneficia als que ja hi tenen establiments a la ciutat i limita la competència d’eventuals noves implantacions.
L’hoteler, un sector en profunda transformació
Mentrestant, el sector hoteler s’ha transformat profundament i amb la pandèmia va accelerar el canvi. Els empresaris autòctons han perdut pes en favors de les grans cadenes internacionals. Els que havien manat tota la vida ara són en la llista dels grans deutors amb la Hisenda catalana. I els nous manen molt menys que abans.
Comença a generalitzar-se la dissociació entre la propietat de l’immoble i la gestió de l’hotel. Els immobles dedicats a l’hoteleria esdevenen l’objecte del desig i de l’especulació dels grans fons d’inversió internacionals i de les family office que agrupen les petites fortunes autòctones.
No sabem què passarà en el sector amb l’entrada dels operadors externs, preocupats sobretot per la rendibilitat a curt termini
Fins al setembre d’enguany, s’estima que aquestes transaccions en immobles hotelers s’acosten als 480 milions d’euros, entre compres i remodelacions, i dins l’estat situen la ciutat només per darrere de les Canàries. Es tracta sobretot d’empreses familiars sense relleu generacional i de fons d’inversió que es volen vendre els actius. No sabem què passarà en el sector amb l’entrada d’aquests operadors externs, preocupats sobretot per la rendibilitat a curt termini.
Apartaments turístics i creueristes, els dolents de la pel·lícula
De fet, el dels hotelers és el col·lectiu més ben organitzat i més influent del sector. Són els que han insistit que els problemes amb el turisme a Barcelona deriven de dues fonts alternatives: els apartaments i els creueristes que no pernocten a la ciutat.
Efectivament, les restriccions al creixement de places hoteleres s’han demostrat insuficients. L’eclosió dels apartaments –blocs sencers– i dels habitatges d’ús turístic –HUT, allotjaments esparsos i molt més nombrosos– ha generat arreu del món una competència inesperada de mà de les plataformes del sector, sobretot Airbnb. Hi ha HUT amb llicència i d’altres sense. Uns promoguts per particulars, d’altres pels mateixos hotelers. La majoria, al centre de la ciutat i barris adjacents.
Els habitatges d’ús turístic representen aproximadament un terç de les pernoctacions totals de turistes a Barcelona. La patronal dels HUT –Apartur– ha acabat fitxant com a gerent la qui va ser directora general de Turisme de la Generalitat entre 2011 i 2016 i de Turisme de Barcelona entre 2020 i 2022. Tot queda a casa.
Els HUT amb llicència representen un percentatge ínfim del parc d’habitatges de la ciutat (1,5%), però l’impacte de sortir de cop al mercat serà significatiu
Mentrestant, el Govern Aragonès va establir el 2023 que els municipis podien optar per no renovar les llicències dels habitatges d’ús turístic, HUT, un cop caduquessin. Collboni s’hi va apuntar de seguida i preveu eliminar els 10.300 HUT amb llicència –els que no en tenen fa temps que els persegueixen, però en tornen a sortir– a partir del novembre de 2028.
Només representen un percentatge ínfim del parc d’habitatges de la ciutat (1,5%), però l’impacte de sortir de cop al mercat serà significatiu. A banda, la ubicació concentrada en determinades zones també n’augmenta la incidència. Ara, la revocació efectiva de les llicències en tot cas dependrà de si la nova majoria que sorgeixi de les eleccions del maig d’aquell mateix any manté el compromís.
El pacte malgirbat dels molls de creuers
Els creueristes són l’altre gran focus d’atenció i a qui es responsabilitza de fer curtes i massives visites a la part baixa de Barcelona, amb una menor despesa a la ciutat, ja que no hi dormen. Des del Port de Barcelona remarquen que més de la meitat dels creuers tenen origen o destinació final a la ciutat i que, aleshores, una gran part dels passatgers fan alguna nit d’hotel abans o al final del trajecte. I que també molts són de fora d’Europa (vora el 40%), que són els que gasten més d’entre tots els visitants.
El Port calcula que arriben a la ciutat 3,5 milions de creueristes a l’any. Tenint en compte que el total de pernoctacions turístiques són d’uns 36,9 milions, la càrrega turística addicional dels creueristes seria inferior al 10% total. Si els creueristes pernocten, ja estarien comptabilitzats en el total.
En tot cas, el govern Colau ja va arribar a un pacte amb el Port per limitar el nombre de terminals de creuers. Però des del Port els van aixecar la camisa perquè van comptabilitzar com a terminal existent la del moll d’Espanya, al Maremàgnum, que mai no ha estat operativa, però que tenia aquest rang per permetre que el centre comercial obrís els diumenges per prestar servei a aquests suposats creueristes. Ara, Collboni ha arribat a un nou pacte.
Si des del pacte de 2018 el nombre de creueristes ha augmentat d’un 20%, ara es preveu per al 2030 reduir la capacitat màxima en un 16%: de 37 a 31.000 passatgers diaris. Ja veurem si no els tornen a enredar i si, com a l’aeroport, per art de màgia se supera la capacitat teòrica de les instal·lacions per acollir passatgers.
Pernoctar fora de Barcelona no és la solució
Encara hi ha un altre col·lectiu sobre el qual ara no se’n parla gaire, tot i que era l’obsessió del factòtum de tota la vida del turisme a Barcelona: els excursionistes. Es tracta dels qui pernocten fora de la ciutat, sobretot a la Costa Brava i Costa Daurada, i venen de visita sense pernoctar-hi. Moltes vegades organitzats, amb autocar.
No es coneixen dades fidedignes del fenomen. Una excursió tradicional era la de venir a veure les fonts de Montjuïc que –oh, casualitat!– han estat quatre anys sense funcionar. Primer, per la sequera. Després, per posar-les al dia. Es va parlar de posar una taxa per l’aparcament dels autocars que arribaven amb excursionistes, però tot ha quedat en no res.
El col·lectiu dels excursionistes cada vegada és i serà més important, perquè cap ajuntament de l'àrea metropolitana ha congelat les places hoteleres
De totes maneres, el tema dels excursionistes ens remet a una altra forma d’excursió. La dels que s’allotgen a les ciutats del voltant –començant per l’Hospitalet– i venen a veure el centre de Barcelona i les respectives atraccions turístiques. Aquest col·lectiu cada vegada és i serà més important, atès que, de moment, cap ajuntament del continu i urbà ni de l’àrea metropolitana ha entrat en una dinàmica de congelació de places hoteleres. D’habitatges d’ús turístic, sí. Començant pel mateix Hospitalet i també a Sant Adrià i Santa Coloma. Però tot fa pensar que, tanmateix, excepte pel que fa a la incidència directa en l’habitatge, els visitants efectius a Barcelona poden continuar creixent a partir de la visita dels que no s’allotgen a la mateixa ciutat, però ho fan en municipis que hi estan ben comunicats amb transport públic.
Visitants professionals i viatgers de llarga distància no justifiquen el creixement previst de l’aeroport
En aquests moments, quan l’alcalde Collboni afirma que “a Barcelona no hi cap ni un turista més” i que reivindica el dret dels barcelonins a no ser expulsats de la ciutat, tenim sobre la taula el projecte d’ampliació de l’aeroport que ha de passar d’una capacitat màxima de 55 a 80 milions de passatgers. Vora un 50% més. L’excusa de fer-lo créixer per captar més viatgers de llarg recorregut no s’aguanta gaire perquè encara que es doblessin els quatre milions actuals, en queden més de vint en vols domèstics europeus.
I encara que arribéssim a doblar els visitants professionals –els més cobejats pels hotelers pel seu perfil de despesa, però que també visiten i congestionen la ciutat– que ara són poc més del 20% de visitants, passaríem de 2,5 milions a cinc. Per tant, en aquest creixement de 25 milions de passatgers previst de l’aeroport hi ha una major part del trànsit de passatgers que no vindrà per negocis ni tampoc de destinacions de llarg recorregut. I l’alcalde Collboni n’és un dels grans defensors.
Draps calents
A partir d’aquestes xifres, tota la resta són draps calents. La gestió de zones saturades pel turisme, la promoció del turisme cultural i de la identitat, la captació de visitants professionals, més grans i de més poder adquisitiu... tot són mesures en el millor dels casos pal·liatives, si no directament un placebo, per acontentar una opinió pública cada cop més crítica amb el turisme.
Tot i que ara no hi entrarem amb detall, la profusió de treballadors expatriats i d’estrangers d’alt nivell adquisitiu que s’instal·len a la ciutat té uns orígens similars als que propicien l’èxit turístic: clima, serveis públics, nivell de preus, cosmopolitisme, notorietat i imatge pública, oferta cultural... L’impacte també és similar: despersonalització de la ciutat, augment de preus de l’habitatge, oferta comercial i de serveis reorientada als nous estadants, congestió, etc. En un d’aquests índexs que agraden a les consultores, es combina l’atractiu turístic amb l’atractiu per instal·lar-s’hi a viure. Barcelona queda en el número cinc mundial i en segona posició a Europa, darrere de Lisboa.
La necessitat de nous equilibris a la ciutat
La nostra cantant, Dido, va optar per una retirada de l’escena artística durant uns quants anys. Va tornar, però per poc temps, perquè va arribar la pandèmia i encara no ha reaparegut. Barcelona no pot desaparèixer durant una temporada. La solució és molt més complexa i ha d’englobar un model de ciutat que estableixi un pacte entre l’activitat productiva i no especulativa amb la ciutat i els seus habitants que no en volen ser foragitats.