En 25 anys, Barcelona ha multiplicat per set el nombre d’estrangers residents a la ciutat. Això ha suposat un canvi radical en la composició de la seva població: d’una ciutat homogènia composta majoritàriament per barcelonins, catalans i gent d’altres regions espanyoles s’ha convertit en una ciutat diversa, internacional, multilingüe, amb identitat compartida. No és una mala sensació sentir-se expatriat a casa; si el mestissatge manté la catalanitat, aporta molta més riquesa i llocs de treball. Caldrà acostumar-se a la nova identitat urbana.
Els millors pisos del voltant els compren els russos; es nota que no hi viuen perquè a la nit hi ha alguna llumeta encesa, però no hi ha vida; és només una inversió. Gairebé una de cada deu compravendes d’habitatges de la província de Barcelona, segons Idescat, les fan els estrangers. Cap al Parc Güell pugen a qualsevol hora del matí o de la tarda a peu, amb autobús o amb altres mitjans de transport una riuada de gent; l’any passat van ser 4,5 milions i pel 2027 l’ajuntament vol reduir l’aforament en 500.000 persones per no superar els quatre milions: me’ls topo cada dia en sortir de casa.
Els tècnics domèstics són majoritàriament llatinoamericans. També n'hi ha molts a la construcció, però es barregen amb els africans i els asiàtics. El percentatge de bars regentats pels xinesos no minva. Baixo al supermercat i el franquiciat és sud-asiàtic. Em truquen d’un call center des de qualsevol lloc del món oferint-me el que sigui i l’accent és internacional. Les agències de serveis de la llar i de cura de les persones grans estan plenes de llatinoamericans, o marroquins; cerquen feina i l’endemà la troben. Barbers, professors universitaris, músics, directius d’empreses multinacionals amb seu a la ciutat, futbolistes, investigadors, nòmades digitals, organitzadors d’esdeveniments, pintors, escriptors… són de procedència internacional i participen activament en aquesta ciutat que fa temps que és cosmopolita. De vegades, sembla que no ens n'havien adonat quan de fet ja vivim en un entorn internacional.
El 26,4% dels residents registrats a la ciutat són d’altres nacionalitats, quan el 2000 no arribaven al 5%; si tenim en compte el lloc de naixement, aquesta xifra augmenta al 35,4%, segons dades de l’Ajuntament. Italians, colombians, pakistanesos, xinesos, peruans, francesos són els grups majoritaris. Els catalans no nascuts a la ciutat representen el 6,9% del global, i els procedents d’altres regions espanyoles, el 13,4%; qui ho hauria de dir, quan fa un parell de dècades eren majoritaris els vinguts de la resta de Catalunya i de l’Estat.
El 26,4% dels residents registrats a Barcelona són d’altres nacionalitats, quan el 2000 no arribaven al 5%; si tenim en compte el lloc de naixement, la xifra augmenta al 35,4%
Més encara. Som 1,7 milions d’habitants i l’any passat van venir 15,6 milions de turistes; si fa o no fa, ens toquen a deu per barba, que usen els mateixos serveis de mobilitat, dormen a hotels o apartaments, compren a les botigues, mengen als restaurants, prenen cafè als bars, visiten museus, exposicions, usen el port per accedir i acabar els creuers, trepitgen els carrers…
Conviuen quotidianament amb nosaltres. Te'ls trobes als comerços, als supermercats, a les universitats i col·legis, al cine o al teatre, a les places i als centres de lleure. Ara, al mateix replà conviu gent de distintes nacionalitats. Són tan barcelonins com jo, que soc de Reus i fa mig segle que visc aquí.
Riquesa
Aquesta població internacional de residents i turistes incrementen doblement la riquesa: aporten més del 30% dels ingressos de la ciutat; i contribueixen amb un percentatge superior de la mà d’obra. A més, quelcom tan important, empelten saba jove en una població precipitadament envellida. Això ja no és una colònia d’estrangers: és un node global, un ecosistema d’expatriats permanent, on de cop i volta et veus obligat a parlar l’anglès o a dinar més d’hora. Alguns s’ho prenen com a pèrdua d’identitat i esperen dies millors que mai revertiran. La internacionalització de la ciutat s’ha produït des dels inicis del mil·lenni i encara que no hi ha projeccions clares, si ens atenim a l’evolució actual podríem afirmar que el 2050 la proporció d’estrangers s’aproparà al 40%.
La Generalitat, la Fundació Barça i els hotelers
Som i serem una població internacional en residents i en turistes. O gestionem aquest fet sense perdre la identitat o patirem. Mentre una part del discurs públic monopolitza el tema i l’usa com arma política contra els que treballen per una política d’acollida ordenada, solidària i afectuosa, pensem que hi ha experiències que ensenyat el camí.
Per exemple, la solució catalana als joves migrants vulnerables, els mal anomenats menas. La Generalitat els acull en centres on els integra donant-los una formació bàsica; la Fundació Barça en selecciona un bon nombre per participar en un campus d’ocupabilitat i contacta amb sectors econòmics perquè els acabin de formar en especialitats: serveis de neteja, de manteniment, de jardineria, d’horticultura urbana, de tercers sectors i atenció social / comunitària.
A la Costa Brava, hi ha dos grups hotelers, la Fundació Jordi Comas i la Fundació Climent Guitar, que els formen en serveis d’hostaleria, els hi signen un contracte per l’estiu i, si funcionen, els fitxen per la plantilla. Saben quin percentatge d’èxit en l’ocupabilitat tenen aquests dos grups? Més del 95%. Saura Cooperativa ofereix contractes en pràctica i Treball i Formació, de la mà de SOC, treballen en una línia semblant. Quan el sector públic, les institucions i les empreses privades treballen en una mateixa direcció, la integració és un fet.
La integració de projectes com la Fundació Jordi Comas o la Fundació Climent Guitar tenen un èxit del 95% d'ocupabilitat amb els joves migrants vulnerables
Vivim en una societat híbrida en la qual els estrangers arriben i accedeixen als llocs de treballs més baixos de la societat, aquells que abandonen els natius, i han d’acceptar els salaris que mantenen l’edifici laboral i l’escala salarial. Això és veritat, però és difícil desmentir que uns anys després poden pujar per l’escala social i obtenir millors ocupacions i salaris, i barrejar-se en igualtat de condicions amb els natius. El barri de la Ribera va adquirir vida i projecció internacional gràcies als llatinoamericans que van llogar petits indrets que ara els han convertit en tallers que piloten negocis de moda per tot el món.
Es poden fer dues coses. O desqualificar els immigrants, insultar-los, ignorar-los i associar-los a la inseguretat, la violència, la delinqüència, les drogues, la marginalitat, que viuen de les ajudes, que ens prenen la feina, que no es volen integrar, que col·lapsen la sanitat i altres ocurrències indemostrables. O cercar formes de convivència que forgin una nova identitat internacional sense perdre els trets bàsics de la pròpia. Això implica defensar el propi que ha de prevaldre, assumir les aportacions exteriors i els canvis als quals ens obliguen, impulsar encara més l’aprenentatge de llengües, la mediació, la multiculturalitat, i ordenar el mercat de treball pels estrangers -no frenar-lo-.
Quan he viscut fora del país, he valorat ser acollit pels natius, que em tractin ni amb superioritat ni amb inferioritat, i que de tant en tant algú em diguin que parlava molt bé el seu idioma. Sense actituds com aquesta difícilment aprofitarem aquest bé que ens arriba. Els nou vinguts s’han esforçat més o menys a adaptar-se a conviure en un entorn molt diferent que el de casa seva. Les normes de convivència han de ser clares i a nosaltres no ens queda per menys que actuar a la recíproca, i aprendre a conviure en la diversitat, de forma que fem de la catalanitat una invitació i no una trinxera, integrant-nos ells i nosaltres en el nou escenari plurinacional, encara que això signifiqui sentir-nos expatriats a casa nostra.