Per a qui és rendible el turisme?

L'economista Ivan Aguilar completa la radiografia del model turístic reivindicant un Pacte Nacional pel Turisme que enfoqui la correcta resolució dels seus problemes

Catalunya és el segon destí escollit pels turistes estrangers, amb el 21,4% del total | Flickr
Catalunya és el segon destí escollit pels turistes estrangers, amb el 21,4% del total | Flickr

En la primera part d'aquesta sèrie vam defensar la tesi que posar barreres a la demanda turística reduiria el benestar de la societat catalana. És a dir, que les barreres a la inversió turística no tindrien com a contrapartida un augment de la inversió en altres sectors sinó que es traduiria en una fuga de capitals.

En aquesta segona part ens disposem a revisar la rendibilitat per zones turístiques, ja que Barcelona té una rendibilitat molt més elevada que la resta d’àrees del país. Un diferencial que, com es veu en el següent gràfic, ha augmentat a causa de la suspensió de llicències hoteleres a la ciutat de Barcelona.

Figura 5

El facet -o multigràfic- ens proporciona una comparació valuosa entre les principals zones turístiques del país. Hi ha diverses coses que diu el facet:

  • Hi ha tres grups marcadament definits. Barcelona, Costa Brava i Costa Daurada comparteixen bona rendibilitat i un fort augment. Pirineus, Terres de Lleida i Terres de l'Ebre en conformen un altre amb baixa rendibilitat però a l'alça. Per últim, la Vall d'Aran mostra una baixa rendibilitat que, a més, és estable i molt volàtil malgrat que les dades estan desestacionalitzades.
  • El grup Barcelona-Brava-Daurada és d'altíssima rendibilitat (entre 137 i 155). Es pot observar com la disrupció del mercat hoteler es produeix a principis de 2015 i a partir d'aquí la rendibilitat es dispara fins a màxims històrics. A partir de 2016 es produeix l'efecte contagi a la Costa Brava i Daurada.
  • El grup Terres de l’Ebre-Terres de Lleida-Pirineus tenen rendibilitats entre 100 (mateix nivell que 2010) i 135 (a les Terres de l'Ebre), el que suggereix que el turisme de platja permet elevar més en el preu que el de muntanya, probablement atès que les activitats d'oci a la muntanya són molt més cares que les de platja.

El gràfic dret ens permet comprovar a simple vista com les eleccions municipals van provocar una forta disrupció en el mercat hoteler que ha tingut com a conseqüència –tal i com molts economistes van avisar que passaria- un augment desbocat de la rendibilitat hotelera. Tenir els hotels en percentatges d’ocupació elevadíssims els dóna poder per elevar el preu de les habitacions.

Al seu torn, aquest augment de preu motivat per les barreres d’entrada, desplaça la demanda turística cap als apartaments de home-sharing: quant més cars siguin els hotels, més cars els apartaments i la disrupció en el mercat de lloguer és més gran. Les barreres que, al seu torn, s’han posat als pisos turístics tornen a desplaçar la demanda turística cap al mercat informal.

El cert és que aquest augment de la rendibilitat hotelera es pot haver produït via ingressos o via dispeses. En aquest sentit, els ingressos per habitacions i les dades d'ocupació hotelera ens poden donar una bona pista sobre com s'obté aquesta rendibilitat.

Figura 6

La comparació entre les dades d'ocupació hotelera i ingressos d'habitacions ens mostren que la disrupció del mercat hoteler barceloní es va produir via ingressos. Les dades d'ocupació hotelera ens mostren un augment sostingut des de l'any 2014, dades molt lògiques ja que, com vam veure en la primer part, el nombre de passatgers aeroportuaris (la demanda turística) està en ple ascens.

L'augment dels ingressos i de la rendibilitat ens diu dues coses. La primera, que els salaris de kellys i cambrers es poden apujar. La segona, que cal mirar la competitivitat del sector hoteler envers les principals zones geogràfiques des d’on provenen els turistes, ja que això ens dirà quin marge té Catalunya per apujar el preu de venir de vacances.

Figura 7

Malauradament, l’índex de competitivitat es va deixar de publicar el desembre de 2015 (les eleccions del 27S hi tenen res a veure? Estaria bé poder aclarir-ho). Malgrat això, és obvi que el sector turístic guanya competitivitat envers tots els països del seu entorn excepte Espanya, amb qui perd competitivitat -com és natural, ja que comparteix marc legal-, el que suggereix que els hotelers tenen bon marge per apujar preus de venda al públic i remunerar millor als seus empleats, que s'ho mereixen.

Malgrat que hagin passat vuit trimestres des de la publicació de l’última dada, res fa pensar que la tendència hagi canviat massa, ans al contrari, tal com demostra el fet que la demanda turística no fa més que accelerar.

Aquest augment de preus i salaris suggereix que comença a ser necessari un Pacte Nacional pel Turisme. Sense la participació de patrons i sindicats és impossible assolir l'objectiu que el turisme aporti un nivell alt de vida a tothom. Els objectius d'aquest pacte, en aquest sentit, han de ser:

  1. Establir convenis de treball empresa a empresa. En sectors com el turístic és la millor manera per apujar salaris sense que les que passen per dificultats ho notin.
  2. Augment del salari mínim per a les kellys i cambrers. La gran -encara- taxa d'atur fa que hi hagi molta oferta de mà d'obra, per la qual cosa els hotelers no tenen pressió per oferir millors salaris.
  3. Augment de la taxa turística. La taxa s’ha d'emprar per corregir les externalitats negatives del turisme i no com ara, que s'empra per promocionar el turisme. Per incentivar els patrons a entrar al Pacte Nacional, cal oferir deduccions d'aquesta taxa als que signin convenis nous augmentant salaris i/o aplicant un salari mínim més elevat.
  4. Tal i com vam suggerir recentment, l'Aeroport de Barcelona no pot continuar en mans castellanes. Les taxes per passatgers són una gran eina per estabilitzar la demanda turística i per estalviar inversió pública. Cal que Catalunya i Barcelona gestionin conjuntament l'Aeroport.
  5. Cal reformar el sistema fiscal. Disminuir les cotitzacions socials, augmentar l'IVA i rebaixar impost de societats i IRPF és un camí que Catalunya ha d'adoptar urgentment. També cal rebaixar les indemnitzacions dels contractes indefinits nous, ja que són un desincentiu enorme per tenir salaris d’estàndards europeus.

El turisme és una mina d'or. Aquesta frase no té cap matís, ara bé, és obvi que el marc legal espanyol és lamentable per al sector turístic. Catalunya, però més encara les kellys i els cambrers, necessiten que aquest país afronti els seus problemes d'una vegada per totes.

Més Informació
L’error de voler limitar el turisme
Catalunya lidera l'arribada de visitants estrangers al juliol
Barcelona crea un observatori per abordar els reptes del turisme
Avui et destaquem
Comentaris