S’acaba de confirmar la presència de pesta porcina africana (PPA) en senglars morts a la serra de Collserola, a Catalunya. És una malaltia que no és una zoonosi (no afecta els humans) i que, per tant, no és un risc de salut pública, ja que el consum de carn és totalment segur i innocu.
Després de més de 30 anys sense presència de PPA a la península (l’últim brot a Espanya es va erradicar el 1994) la malaltia ha tornat a aparèixer en un moment en què el virus ja havia demostrat la seva capacitat d’expansió global. El 2018 va entrar amb força a la Xina, on va causar una mortalitat enorme i va transformar de dalt a baix el mercat mundial del porc. Paral·lelament, des de mitjan anys 2010, la PPA s’havia anat estenent per diversos països de l'est d'Europa, de forma que va afectar primer la fauna salvatge i després explotacions domèstiques.
En els darrers anys, el virus ja s’havia detectat a Itàlia (primer en senglars al nord del país el 2022 i posteriorment en granges). D'aquesta manera, la frontera sanitària va situar-se a poca distància de Catalunya. Tot plegat feia previsible que acabés arribant a la nostra porta; el que no esperàvem era que ho fes tan sobtadament i tan a prop de zones densament poblades com Collserola.
Encara que de moment la infecció afecta només fauna salvatge (senglars), l’alarma és molt gran: el risc que la malaltia arribi a les granges (porcs domèstics) és real i ha posat en alerta tot el sector porcí del país.
Quan una alerta sanitària esdevé un problema comercial global
El descobriment de la PPA ha provocat immediatament restriccions en les exportacions de porc i derivats cap a països tercers. Segons fonts recents, s’han blocat al voltant d’un terç dels certificats d’exportació espanyols a països fora de la UE. Això implica la pèrdua de mercats externs, fins que no es defineixi amb claredat quines àrees estan lliures i quines no. En concret, s’han aturat l’exportació a una quarantena de països.
Tanmateix, gràcies al nou acord signat recentment entre el ministeri d’Agricultura d’Espanya i el govern de la Xina, basat en la regionalització i compartimentació sanitària, és possible que els enviaments des de zones declarades lliures de PPA continuïn arribant a la Xina, fet que ha moderat la tensió del sector porcí.
Aquest mecanisme evita que tot el país quedi automàticament tancat per a l’exportació, cosa que permet mantenir part del comerç internacional.
Producció i dependència del porc: un sector vulnerable
És cert que Espanya i principalment Catalunya produeixen més carn de porc de la que consumeixen internament. Segons l’últim informe de l’Observatori del porcí de Catalunya (2022), la taxa d’autoproveïment va ser del 305% a Catalunya i del 164,1% a Espanya.
Aquesta sobreproducció és habitual: el sector porcí espanyol és un pilar clau de l’economia agroalimentària, amb una producció anual de carn de porc, segons dades recents, d’uns 4,93 milions de tones.
Moltes explotacions i empreses han basat la seva viabilitat en l’exportació, especialment a països asiàtics com la Xina, per donar sortida a l’excedent i parts de poc valor al mercat europeu. Però aquesta dependència del mercat internacional i la globalització de la distribució fa que qualsevol brot sanitari tingui repercussions enormes.
Amb tot, cal observar diverses conseqüències econòmiques que pot tenir la PPA.
- Pèrdua d’exportacions a tercers països. Els bloquejos actuals de certificats poden provocar la paralització de vendes a desenes de països.
- Caiguda del preu del porc al productor. Si no hi ha sortida a l’exterior, l’oferta interna augmenta i això pressionarà el preu a la baixa, perjudicant els ramaders.
- Impacte sobre l’economia catalana. Només les exportacions de porc des de Catalunya superen els 1.144 milions d’euros anuals (a tercers països).
- Incertesa i inestabilitat. Un mercat que fa mesos es basava en una “bombolla de demanda externa” ara veu com aquesta bombolla pot rebentar i deixar un volum important de producció sense sortida.
Per tant, no és una crisi menor: és una amenaça estructural per a un sector clau de la ramaderia i de l’economia agroalimentària.
Què cal fer, doncs, per minimitzar els danys?
- Exigir màxima bioseguretat a les explotacions: controls estrictes, desinfecció, protocols de moviment d’animals, restriccions de contacte amb fauna salvatge… Les granges han d’extremar les precaucions més que mai.
- Ràpida i coordinada actuació dels serveis veterinaris davant qualsevol positiu: la velocitat en la detecció, confinament i erradicació pot marcar la diferència entre un brot aïllat i una epidèmia.
- Gestió responsable de la fauna salvatge: caça, vigilància de senglars, control de migracions i tractament de zones frontereres per evitar nous brots. Si la PPA ha arribat via senglars, la convivència entre ramaderia i fauna salvatge ha d’estar al focus de totes les atencions.
- Modernització d’instal·lacions i actualització de protocols: les granges que durant aquests anys de vaques grasses han aprofitat per invertir en bioseguretat i tecnologia ho tindran més fàcil per “sobreviure” a aquests moments d’inestabilitat que les que no han fet els deures. Pot ser una bona oportunitat per acabar de professionalitzar el sector i excloure’n els que no compleixen amb els estàndards de qualitat.
Responsabilitat i visió de futur
En els darrers anys, el sector ramader europeu viu una acumulació inèdita d’aparició de malalties de declaració obligatòria que afecten les principals espècies de producció animal: la grip aviària d’alta patogenicitat en aus, la dermatosi nodular contagiosa en boví i, ara, la pesta porcina africana en porcí.
Aquest increment no és casual. L’escalfament global, amb temperatures més altes, períodes de calor que s’estenen fins al novembre i condicions que afavoreixen la supervivència i activitat de vectors, sumat a la globalització dels mercats i del moviment d’animals i productes agroalimentaris, ha convertit unes malalties que abans apareixien de manera esporàdica en amenaces recurrents amb les quals haurem d’aprendre a conviure.
Cal assumir amb realisme, que el clima i el sistema productiu han canviat, i que només adaptant-nos podrem evitar la desaparició del sector ramader
El Reglament (UE) 2016/429 estableix que les malalties de categoria A, és a dir, aquelles que no són presents habitualment a la Unió i per a les quals s’han d’adoptar mesures d’erradicació immediata tan bon punt se’n detecta la presència, obliguen a aplicar buits sanitaris estrictes a qualsevol explotació afectada. Si aquestes malalties passen a estar presents de manera continuada dins de la UE, i cada focus implica buits sanitaris totals, la combinació de la seva elevada morbiditat i la pressió sanitària podria portar-nos, en pocs anys, a un escenari en què la ramaderia, tal com l’hem coneguda fins ara, deixi de ser viable.
Cal assumir amb realisme que el clima i el sistema productiu han canviat, i que només adaptant-nos, amb bioseguretat, vigilància, tecnologia i models de gestió eficients, podrem evitar la desaparició del sector ramader, aquest sovint tan criticat, però que evita el despoblament rural, gestiona el territori i ens omple el rebost amb productes de màxima qualitat.