Sense ponts entre terra i asfalt

09 de Setembre de 2025

El 9 de setembre celebrem el Dia Mundial de l’Agricultura. Una data que, a priori, hauria de servir per reconèixer la importància de qui treballa la terra i ens alimenta. Però, ens hem parat a pensar com ho viu realment la pagesia d’avui?

Quan pensem en els agricultors a molts encara ens ve al cap el record del 6 de febrer de 2024, quan tractors i pagesos van arribar a Barcelona. La rebuda ciutadana en trepitjar la capital els va sorprendre: ànims, suport, aigua i menjar. Fins aquí semblava normal, però quan baixaven del tractor, els ciutadans s’atansaven i els deien “els meus avis també treballaven la terra, però nosaltres vam emigrar a ciutat”, “què podem fer des d’aquí per ajudar-vos?”; l’emoció es palpava a l’ambient. No hi estan acostumats. Aquesta generació de pagesos probablement mai havia sentit aquest escalf i, per primera vegada va semblar que hi havia un bri d’esperança en la connexió trencada entre ciutat i món rural, que es va començar a esquinçar amb la industrialització.

Al llarg dels mesos l’emoció es va anar diluint i la sensació general actual és que només recordem el sector primari quan arriba la desgràcia: la covid-19 i la falta d’aliments, els incendis forestals, la sequera, la guerra d’Ucraïna, els aranzels... I mentrestant, la resta de l’any, invisibilitzats.

Una imatge recent d’un incendi ho il·lustrava perfectament: tot un paisatge cremat excepte un camp d’oliveres ben treballat. A les xarxes va ser el símbol que la gestió de la terra funciona, però la pagesia denunciava que sovint troba més traves que ajudes. Comenten que el problema no és el que diu la llei, sinó com s’aplica. La Llei 43/2003, de 21 de novembre, de forests, més coneguda com la Llei de Montes obliga a conservar i gestionar el bosc, però després arriben les normatives autonòmiques, els espais protegits (ZEPA...), la burocràcia eterna i la por a les sancions. El resultat? Se’ls exigeix mantenir el medi natural net, però se’ls impedeix fer-ho sense passar per tots aquests entrebancs. Una trampa legal que aparta del territori aquells que sempre n’han estat els gestors naturals.

La viral imatge d'un paisatge cremat excepte un camp d’oliveres ben treballat | Cedida

"L’aposta del Govern és el paisatge mosaic que combina espais oberts i zones agrícoles amb el bosc", afirmava el president, Salvador Illa, després dels incendis de Torrefeta i Florejacs. Però les eines per fer-ho realitat no hi són, o no arriben. Els pagesos ho tenen clar: al setembre ningú se’n recordarà, i la gestió del territori, que s’ha de fer durant l’hivern, recaurà només en el que ells puguin fer, sense suports.

El sector primari, com tants altres, viu sotmès a la pressió del “més gran”. Però aquesta concentració de propietats, en el cas de la pagesia no és un simple problema econòmic. Una explotació agrària no només és sembrar, segar i collir: és netejar els vorals, mantenir i reconstruir els marges de pedra seca, talar els arbres morts, fer rases per evitar l’erosió... i un llarg etcètera on també s'inclou omplir les escoles rurals, dinamitzar les festes majors, sostenir negocis locals i fer comunitat al bar del poble. Actualment grans empreses estan comprant, no només hectàrees de conreu, sinó explotacions ramaderes senceres. Quan el territori estigui a les seves mans cap d’aquestes funcions, que també desenvolupa l’explotació agrària, hi tindrà lloc i aquest fet serà la condemna del territori a l’abandonament i a perdre una cultura de gestió que, si es trenca del tot, no es podrà recuperar.

"Potser aquest 9 de setembre és un bon moment per deixar de mirar la pagesia només en temps de catàstrofe i començar a veure-la com el que és: el cor que manté viu el territori, el paisatge i posa el plat a la nostra taula"

Un dels lemes de la revolta pagesa ho resumia amb cruesa: “La nostra fi, la vostra fam”. I cal entendre-ho en tota la seva profunditat: “Vostra” som nosaltres, tota la societat. El futur del camp ens afecta directament i, com sempre, anem tard. Potser aquest 9 de setembre és un bon moment per deixar de mirar la pagesia només en temps de catàstrofe i començar a veure-la com el que és: el cor que manté viu el territori, el paisatge i posa el plat a la nostra taula.