Segurament aquest article no em farà guanyar amics. Fa anys que, des del millor sentit crític, molts estem denunciant la mala gestió dels purins, amb el seu efecte directe vers la contaminació de sòls, aigües i aire. Finalment, el 3 de juliol de 2019 es va aprovar el Decret 153/2019, de 3 de juliol, de gestió de la fertilització del sòl i de les dejeccions ramaderes. Era un pas important: es passava a fertilitzar millor. Però un pas insuficient. En realitat, calia eliminar el gas metà (CH4), un gas amb efecte hivernacle multiplicat en relació amb l'anhídrid carbònic (CO₂) i fertilitzar des d’un producte més homogeni i estable.
Això volia dir plantes de biogàs o, encara millor, biorefineries que obtindrien biometà, produirien fertilitzants orgànics millorats i recuperarien molts nutrients i productes químics d’interès provinents de les dejeccions ramaderes. Era donar la paraula a la bioeconomia, la tecnologia que pot convertir un residu molest en un producte de valor, és a dir, transformar un problema en una solució.
Però, obtenir la suma de voluntats precises, les normatives apropiades, els recursos i les empreses compromeses en els projectes concrets no ha sigut fàcil ni curt en el temps. Recordo, fa poc més de vint anys, les explicacions de Xavier Flotats, el doctor del biogàs, exposant els avantatges de l'opció biogàs, quan encara no havíem contaminat tant. Puc esmentar com, fa vint anys, el director general d’Agricultura, Salvador Puig, va intentar posar ordre al desgavell mediambiental i com a premi es va emportar unes protestes de grups ecologistes i un pastís a la cara que li va esclafar algun propietari de la veritat.
El projecte GESFER, que havia de gestionar el problema des d’una empresa pública sotmesa al dret privat, va néixer absolutament desnaturalitzat i es va transformar en un centre d’estudis que no feia cap falta. Des d’aquí el meu humil homenatge als benintencionats precursors i la meva queixa contra els qui van fer impossible el projecte.
Des de llavors, però, han passat moltes coses. L’escalfament global ha multiplicat conversos al ritme de les seves més tràgiques evidències. S’han pres els acords de París 2015 sobre el canvi climàtic, l’agenda 2030 de les Nacions Unides, el Green Deal europeu i una millor consciència del problema.
L’escalfament global ha multiplicat conversos al ritme de les seves més tràgiques evidències
Des del sector s’han impulsat iniciatives de gran interès. Una d’elles, una planta experimental a iniciativa de la cooperativa Agrocat i que he pogut visitar amb l’enginyer Pol Gríful. Allí he pogut comprovar els seus principals avantatges: obtenció d’una energia renovable (biogàs) capaç de reduir els consum de combustibles fòssils, eliminar emissions de gas metà amb un elevat efecte hivernacle i obtenir un producte orgànic fertilitzant estable i més homogeni. I les olors? Les olors s’han transformat i reduït radicalment.
Així mateix, cal destacar la iniciativa Alcarràs Bioproductors impulsada per un grup de ramaders. Experiència exemplar que hem recollit, amb Lorena Farràs, al llibre Cuits pel clima. Transcric les paraules de Jordi Jové, president de l’empresa: “Competíem entre nosaltres per les terres de cultiu on poder tirar el purí, situació que generava inseguretat i disparava els costos (...) no va ser un camí fàcil ni curt, però, gràcies a l’empenta de les noves generacions, la planta es va posar en marxa l’any 2022 a partir, únicament, d’aportacions dels socis que van pagar prop de dos milions d’euros” Primer es va fer una planta per produir compost, però el 2024, Alcarràs Bioproductors va construir una planta de biogàs.
Tanmateix, el creixement de les iniciatives de plantes de biogàs ha fet esclatar temors i inquietuds de diferents orígens. D’una banda, els NIMBY (no a casa meva), disfressats d’alguna organització de defensa del territori o mediambientalista, és la resposta insolidària. D’altra banda, la resposta atemorida a partir de desinformacions. Finalment, la resposta racional a partir dels possibles perjudicis que la planta de biogàs pugui produir.
Tenim un país petit i molt poblat, però hi caben totes les plantes de biogàs precises sense que hagin de molestar a ningú
La resposta NIMBY sol ser la que fa més soroll, però és la més injusta. En segon lloc, contra els temors desinformats cal millorar la informació amb dades objectives. Cal contraposar-se amb veritats contra la fàbrica de mentides de les xarxes socials. Tanmateix, contra la resposta racional el que cal és donar-los la raó i cercar alternatives que resolguin les possibles disfuncions. Tenim un país petit i molt poblat, però hi caben totes les plantes de biogàs precises sense que hagin de molestar a ningú.
En positiu, totes les cooperatives, organitzacions professionals i sindicats agraris s’han posat a favor del biogàs i de fertilitzants millorats. No podia ser d’altra manera, atesa la urgència del problema i l’oportunitat i eficàcia de la solució biogàs. Tal com expliquen les dades i informa la Federació de Cooperatives de Catalunya, a Europa ja funcionen 1.678 plantes de biometà i més de 20.000 plantes de biogàs. Espanya solament té quinze plantes operatives. Toca obrir els ulls i sentir-se europeus.
En negatiu, l’escorpí del nostre ADN, que encara arrossega a molts, prefereix matar encara que sap que si mata ell s’ofegarà i morirà també. Hem estat cridant contra els purins, però neguen les solucions. Som els darrers en energies renovables, però no ens importa. Hem posat en greu risc la viabilitat del Segarra-Garrigues i n’estem orgullosos. I així continuaria, però per respecte al lector i a mi mateix, ho deixo aquí.
El futur és possible, les plantes de biogàs formen part d’aquest futur i no han de molestar a ningú. En era Pasqual Maragall, l’Ajuntament de Barcelona es va atrevir a posar les instal·lacions del Fòrum sobre una depuradora d’aigües residuals. Avui hem d’entendre les plantes de biogàs com a infraestructures crítiques pel nostre benestar.