El passat mes de novembre, en l'acte anual de l'Institut Ostrom de Catalunya, es va reconèixer merescudament el paper de l'economista i catedràtic Germà Bel per les seves bones anàlisis sobre les polítiques públiques. En aquell acte, la seva brillant intervenció em va fer obrir els ulls en les diferents maneres d'enfocar la gestió del bé comú segons les influències filosòfiques de cada societat. Serveixi doncs aquest article per reconèixer el seu treball i la capacitat d'il·luminar-nos a tots en el perquè de les coses comunes.
Cada país pot explicar-se a través de la seva relació amb la veritat. Els anglosaxons la mesuren, els germànics la sistematitzen… i els mediterranis la declaren. Espanya, en particular, té una tendència gairebé lírica a confondre la política amb una branca de la poesia moral. L’Estat pot perfectament fracassar en una política pública, però si la intenció era noble, el relat ja queda salvat. És un esquema platònic pur: la bondat és un estat interior, no un registre comptable. I això explica per què la cultura administrativa espanyola no considera indispensable avaluar resultats ni homologar l’execució pressupostària. El que és important, com en la filosofia idealista, és que la voluntat es declari. La resta sembla un acte indigne, propi de polítics vocacionals.
Espanya, en particular, té una tendència gairebé lírica a confondre la política amb una branca de la poesia moral
Però aquesta inclinació cultural no neix pas de la burocràcia moderna, sinó d’un arrelament filosòfic profund. Plató, en la seva República, ens parla del govern dels filòsofs com una aristocràcia moral destinada a conduir la ciutadania cap al Bé ideal. La idea ha estat reinterpretada al llarg dels segles per neoplatònics, idealistes, teòlegs i, més recentment, per una certa tecnocràcia mediterrània convençuda que “fer el bé” és sobretot una declaració de principis. La més recent teoria moral kantiana va avalar la seva tesi: si la intenció és recta, l’acte ja és moral. Quin alleujament per a qualsevol administració que no vulgui ser avaluada!
En contrast, Aristòtil tenia una relació menys romàntica amb la realitat. Per ell, la virtut era pràctica, concreta, fruit de l’hàbit, i la bondat s’evidencia en les conseqüències. L’ètica és resultat, no proclamació. Aquest enfocament passaria després a la tradició empirista de David Hume, que ja advertia que els desitjos humans no són prou base per justificar accions públiques, i per Francis Bacon, amb el seu insistir en el coneixement verificable, que van forjar la cultura institucional anglosaxona.
Per Aristòtil, la virtut era pràctica, concreta, fruit de l’hàbit, i la bondat s’evidencia en les conseqüències. L’ètica és resultat, no proclamació
Quan Max Weber parla de “l’ètica de la responsabilitat”, està fent un homenatge a Aristòtil. I quan Elinor Ostrom, la primera dona que guanya el Premi Nobel d'Economia i que dona nom al nostrat think tank liberal, demostra que les comunitats funcionen perquè tenen mecanismes d’autogovern que penalitzen el fracàs i premien el compliment, està aplicant una lògica aristotèlica al segle XX. En els països nòrdics, aquesta herència és visible en la seva cultura d’avaluació sistemàtica. Allà, si una política no funciona, es modifica. Si no s’executa un pressupost, s’explica. Si un objectiu no es compleix, s’assumeixen responsabilitats. És lògica empírica: el govern no és un sacerdoci moral, sinó un ofici que es mesura, com recordava Adam Smith, per la prosperitat que genera, no per la retòrica que inspira.
A Espanya, en canvi, la tradició platònica ha arrelat institucionalment. La majoria dels ciutadans jutgen els pressupostos quan s’anuncien, no quan es tanquen; i el sistema polític es comporta com si la intenció de fer el bé fos equivalent a fer-lo.
I què passa quan les institucions funcionen sota aquest idealisme platonitzant? Que la política pública es converteix en un teatre de bones intencions, on la rendició de comptes és secundària. Espanya, i també Catalunya en grau més baix, en són exemples privilegiats: plans grandiloqüents, programes reformistes, estratègies nacionals, agendes visionàries… i després, una execució efectiva que sovint és discreta, fragmentada o senzillament inexistent. La ironia és que aquesta cultura no és neutral. Té conseqüències molt concretes: infraestructures que no s’acaben, fons europeus que no s’executen, reformes que no es despleguen, sistemes educatius que no milloren, inversions que no existeixen més enllà del PowerPoint. És platonisme amb pressupost, intenció amb segell oficial.
Els països anglosaxons i nòrdics, mentrestant, han construït sistemes administratius que combinen ètica aristotèlica i economia institucional. D’aquí la seva insistència en l’“evidence-based policy”, un terme que a Espanya encara provoca reaccions d'urticària. Però els resultats hi són: execució eficient, correccions ràpides, transparència radical i una cultura política que entén que, com deia John Stuart Mill, “els governants existeixen per produir millors condicions de vida, no per pronunciar discursos més elevats”.
Què passa quan les institucions funcionen sota l'idealisme platonitzant? Que la política pública es converteix en un teatre de bones intencions, on la rendició de comptes és secundària
El problema col·lectiu que tenim és que aquest platonisme pressupostari no es percep malament per la nostra població i, per tant, no té càstig electoral. I com tots sabem, si en tots els àmbits de la vida no posem els estímuls adequats allà on toquen, no canviarem els hàbits i, a llarg termini, tampoc ho farem en la cultura del país.
Però d'on ens ve aquesta tradició platònica tan marcada? Podríem identificar, entre d'altres, unes cinc causes:
- Una tradició religiosa on la rectitud moral d’un acte es jutja sobretot per la puresa de la intenció, no pel resultat.
- Una política fortament paternalista; des del segle XVI, on l’Estat es reafirma com el garant del bé comú, actua com a dipositari d’una moral superior, reforçant-se aquest patró durant el franquisme, que va consolidar una tradició política basada en la unitat moral, la veritat oficial i l'autoritat que defineix el bé comú per damunt de la societat.
- Una frustració històrica i necessitat de grans relats. La política espanyola sovint ha necessitat grans mites per cohesionar la societat: l’imperi, la fe, la transició exemplar, la unitat constitucional… i quan es viu en un marc simbòlic tan carregat, les polítiques públiques esdevenen instruments de reforç narratiu, no d’eficiència pragmàtica. Els ideals serveixen per donar coherència emocional a un projecte col·lectiu fràgil. I quan els ideals ho sostenen tot, la realitat deixa d’importar.
- La transició democràtica, que va blindar els "cuerpos del Estado" franquistes amb poders i blindatges absoluts.
- Un sistema educatiu espanyol que ha estat tradicionalment poc centrat en el pensament crític, en el mètode empíric d'avaluació de dades i la cultura de l’evidència.
Poca broma amb la motxilla que arrosseguem.
Arribats aquí, la pregunta és obligada: es pot mediterranitzar Aristòtil sense renunciar a la nostra passió per Plató? És possible, però exigeix una cirurgia institucional profunda. Cinc mesures serien imprescindibles i han estat defensades insistentment pel Fòrum d'Entitats per la Reforma de l'Administració Pública (FERA):
- Crear una Agència Independent d’Avaluació de Polítiques Públiques, amb capacitat vinculant i informes públics obligats.
- Publicar sistemàticament els tancaments pressupostaris, amb explicacions polítiques formals en cas de desviacions.
- Limitar les polítiques de “superanuncis”, substituint eslògans per fulls de ruta amb indicadors mesurables.
- Professionalitzar els alts càrrecs, com recomanava Weber, per garantir que l’administració funcioni fins i tot quan la política no ho fa.
- Incorporar cultura d’evidència, des de l’escola d’administració pública fins als ministeris, amb formació en economia del comportament, institucionalisme i gestió basada en resultats.
Pot semblar un programa massa nòrdic per a un país que encara confia en la força moral dels discursos. Però com diria Aristòtil, “som el que fem repetidament”. I si repetim durant dècades la cultura del propòsit sense resultat, no és estrany que la política pública acabi sent una novel·la plena de bons personatges i poques accions. Potser ha arribat l’hora de reconciliar Plató amb Aristòtil: mantenir la voluntat de fer el bé, sí, però demostrar-ho amb fets. Si mai ho aconseguim, serà el primer miracle administratiu mediterrani documentat per la literatura acadèmica. I, francament, ja tocaria.