Un advocat de prestigi de la ciutat va decidir fa poc canviar el Mercantil per conduir els clients a trobar una segona oportunitat econòmica. El 2021 es van acollir a la llei més de 13.000 persones; el 2024, uns 50.000, i la xifra continua creixent com l’escuma. No arribarem al 0,15% de la població que l'usa, com als Estats Units, però es dispara el número dels que aprofiten la nova legislació per tornar a començar. El 2026 podria ser l’any de les segones oportunitats, almenys per a: primer, Europa; segon, Badalona; i tercer, pel turisme.
1. Europa no és Amèrica. Amb un expressiu “Moltes gràcies, Mr. Trump”, l’altre dia Miquel Roca-Junyent escrivia a La Vanguardia que el model europeu ja no té res a veure amb el que pregona el president nord-americà. És una obvietat des de fa mesos: encara que repetida, la idea pren forma de manifest dita amb l’autoritat moral de qui l’expressa. L’autor confronta la “societat econòmica lligada a l’espai de llibertat, pluralitat integradora i convivència respectuosa” de la Unió Europea (UE) -l’Europa del benestar- amb la via Trump i anima els europeus a fer el camí en solitari sense comptar amb els EUA en la defensa d’aquest model de civilització; si en altres moments de la història vam anar plegats, d'ara endavant ja no és possible. Remata el seu text afirmant que “si Europa cau ofegada per una onada de totalitarisme, tot el món perdrà”.
Efectivament, tots perdrem. Per tant, cadascú pel seu camí. Les decisions europees més que mai s’han d’adoptar al si de la Unió. Els corrents que van crear la comunitat europea -els lliberals, els democristians i els socialdemòcrates- representaven als anys seixanta una majoria absoluta que aplicava un ideari comú d’avançada al servei del progrés econòmic i social. El que passa és que molts dels primers s’han llençat als braços de la plutocràcia, molts dels segons en els d’un reaccionarisme ferotge, de forma que han deixat als tercers l’espai més definit del progressisme possibilista.
D’aquesta manera, assistim a un període on veus internes comunitàries matisen, frenen, tomben les polítiques progressistes: decau la diversitat; es retalla el dret d’acollida; es necessiten els immigrants i se’ls confina a tercers països; s’agreugen les desigualtats; es fa complicat avançar en la protecció dels drets de les persones; l’habitatge és escàs i car; es dona suport a les grans empreses i a les pimes els hi arriben les escorrialles; s’alenteixen les polítiques de medi ambient; manca contundència en l'aplicació de les normes per controlar les noves tecnologies; i no hi ha manera de fer pagar el mateix als rics que als pobres per reduir les desigualtats. Assistim a un temps d'indecisió i por de dir les coses pel seu nom, a Trump, a Putin i a la resta dels països; aquest no prendre decisions afecta a totes les polítiques.
Per desfer els nusos interns de la UE i desvetllar les consciències dels europeus hi ha una segona oportunitat el 2026
La UE viu un interludi de provisionalitat, del qual només se’n sortirà fent un salt cap endavant. És com Prometeu encadenat a la roca que purga haver robat el foc dels déus per donar-los als homes, amb l’àguila guardiana que li devora el fetge a poc a por. Esdevé indispensable la presència d’un nou Hèracles que mati d’una vegada l’au i deixi lliure a l’heroi. S’han de revisar els mecanismes interns de decisió per fer-los més àgils i impulsar la ciutadania, abans que els corrents aliens avencin i facin inviable el mateix model. Per desfer els nusos interns de la UE i desvetllar les consciències dels europeus hi ha una segona oportunitat el 2026.
Malgrat tot, Europa és la zona del món amb més drets reals i amb menor nivell de desigualtats.
2. Badalona, pitjor que Atenes, París i Roma. Badalona ha escenificat uns fets, a Nadal, que a aquestes altures del mil·lenni avergonyeixen a la humanitat. El pitjor no és que una institució -municipal- prengués la iniciativa d’expulsar a uns sense sostre, sinó que els abandonés sine die i que, a més, la societat no tingués mecanismes d’excepció per donar-los-hi recer automàticament. Apuntar-se a aquesta mesquinesa, quan existeix un mandat judicial doble de desnonament i de protecció, demostra que hi ha alguns partits que cerquen la crispació, amb què estigmatitzen els més febles d'acord amb teories, faules, mentides i insidies.
Als segles V i IV aC, Atenes era una ciutat oberta, rica i comercial. Els metecs – als quals cantava Georges Moustaki molts segles després- eren immigrants que ocupaven les capes més baixes de la societat, però complien, com els grecs, amb les seves obligacions fiscals, i gràcies a ells la ciutat prosperava; sempre pagaven els plats trencats en moments de tensió política i acabaven expulsats de Grècia. Als finals del XIX, la França republicana, davant qualsevol crisi econòmica o política, expulsava els fills dels immigrants per protegir la identitat i el model econòmic francès. Més contemporàniament, a Roma, fa menys de deu anys, es desmantellaven els assentaments d’emigrants i es reubicaven forçosament les famílies.
És un recurs històric que no ha inventat Badalona: els que es consideren superiors, s'obliden que tots som emigrants; sense anar més lluny, l'Idescat, d'acord amb l'Institut Nacional d'Estadística (INE), dedueix que no més del 34% dels 226.000 habitants censats s Badalona han nascut en la població. Bon moment per donar-los-hi als badalonins una segona oportunitat el 2026.
No més del 34% dels 226.000 habitants censats s Badalona han nascut en la població; bon moment per donar-los-hi als badalonins una segona oportunitat el 2026
3. Turisme i lleure, el futur; la indústria, també. Les primeres civilitzacions, fa més de sis mil anys, faciliten els primers brots de producció especialitzada i repetitiva: a Mesopotàmia, Egipte i més tard l’imperi romà, hi ha concentracions primitives de roba, aliments, material de construcció, d’extracció minaire, metal·lúrgica … Però no és fins a finals del segle XVIII quan apareixen les primeres indústries a cavall de l’energia, les màquines i les fàbriques; la revolució industrial fa la transició del camp a la cultura urbana i dona peu a la societat de consum. Gràcies a la productivitat industrial, la societat contemporània ha passat d’estadis amplis de misèria o una situació econòmica confortable per la majoria. Gran rol històric, el de la indústria.
El turisme massiu neix molt més tard, a la segona meitat del segle XX, i a aquest país se li brinda una oportunitat històrica d’afegir una segona economia a la industrial: la demanda de milions de persones que viatgen uns quants dies a l’any en una o diverses tongades a la destinació, consumeixen de tot, fet que permet que els industrials expandeixin les seves empreses; i a més paguen impostos, potser minsos -de fet, no es queixarien si haguessin de pagar-ne més, com queda demostrat en moltes enquestes-. Altrament, de la seva vinguda depenen un bon 30% dels llocs de treball del país. És evident que l’allau turística comporta un seguit d’externalitats negatives identificades des de fa anys, i en uns llocs millor i en altres pitjor, s’intenten reconduir.
Seria una neciesa negar la importància de la productivitat industrial, de la mateixa manera que ho seria també arraconar, reduir, jivaritzar el sector turístic o bé considerar-lo de segona divisió. Hi ha dos camins que han d’anar paral·lels. El primer, prendre totes les mesures per dotar els municipis turístics de recursos que els hi permetin cobrir les despeses directes que suposen els turistes; fer front a les reestructuracions que requereix convertir un negoci estacional en un altre que cobreixi els dotze mesos de l’any; esponjar el territori reduint la pressió, de manera que es preservi la convivència residents/turistes; incentivar la qualitat d’acord amb l’experiència que s’ha d’oferir; i reduir l’oferta insana. I el segon, avançar cap a una destinació de qualitat no significa haver de reduir la dimensió del sector, ans al contrari. El turisme ha de liderar les societats del futur: a l’era industrial, la majoria d’hores eren laborals; a l’era del lleure, el temps lliure ocupa una part cada cop més important del temps de la gent.
El turisme ha de liderar les societats del futur: a l’era industrial, la majoria d’hores eren laborals; a l’era del lleure, el temps lliure ocupa una part cada cop més important del temps de la gent
Potser també, industrials i turistes s’haurien de donar una segona oportunitat per aprofundir en la idea que plegats obtindran més productivitat que no pas lluitant els uns contra els altres, com pregonen alguns des de la indústria.
La Llei de la Segona Oportunitat espanyola de 2015, amb les correccions introduïdes el 2022, pretén facilitar que les persones físiques i els autònoms de bona fe puguin tornar a començar tot cancel·lant-los-hi els deutes. Aprofitem el 2026 l’esperit de la llei, almenys per Europa, per Badalona i pel turisme.