Cada cop hi ha més segones oportunitats: d’apostes per guanyar diners, de cursos de formació, de règims alimentaris, de medicines alternatives, de canals de televisió, de nous emparellaments, de teràpies d’autoajuda i coaching, de predicadors socials que reinventen la història... Mai n’hi havia hagut tantes ni tan selectives. Per exemple, no m’han tocat ni la Grossa ni el Gordo, veig molt difícil que mulli a la loteria del Niño, i fins i tot dubto que em torni a tocar com fa deu anys la fava del Tortell de Reis. Tinc, en canvi, una visió molt més crèdula de les segones oportunitats que dona l’any 2026: 1) pel final de la crispació; 2) per trencar la dinàmica que la societat del benestar requereix l'existència de pobres; i 3) perquè la IA acabi sent un accelerador silenciós de les dues anteriors.
1. El cost econòmic de la crispació
Les societats avancen a mesura que apliquen les noves tecnologies i resolen els conflictes. Així hem viscut des de l'origen de la humanitat: les revolucions dels models de producció i de les matèries primeres configuren l’economia, i de la resolució de les tensions en surten les solucions. Tots els humans som diferents els uns dels altres; la convivència es consolida a força d'establir i complir normes comunes que ens anem concedint.
Les falsedats i les bombolles informatives, el llenguatge agressiu i insultant, convertir-ho tot en un escàndol, les simplificacions extremes, la política de les urgències, la victimització, la judicialització permanent, la desconfiança envers les institucions, la manca de respecte per la seguretat internacional d’alguns governants, o el canvi directe i indirecte de les regles de joc democràtic configuren un estat de crispació que és, probablement, el problema democràtic i de convivència més car que tenim avui, tot i no figurar en cap pressupost.
Les societats avancen a mesura que apliquen les noves tecnologies i resolen els conflictes
La primera partida d’aquest cost és la destrucció de la confiança entre les persones. Una societat excitada no és capaç de deliberar ni d’autoregir-se: s’erosiona el capital social, apareix la fatiga cívica, es devalua l’aplicació de la llei a l’espera de no se sap què, i, finalment, la inestabilitat paralitza qualsevol decisió.
Ens podem imaginar les dades macroeconòmiques espanyoles projectades a l’any que comença amb propostes clares de tots els partits, confrontant-los tranquil·lament als parlaments, a les institucions, a les taules de negociació i diàleg a la cerca de consens a cada conflicte? Ens podem imaginar això mateix també en l'àmbit comunitari i a totes les instàncies mundials, acceptant les regles de joc i canviant-les quan hi hagi consens? Si féssim comptes del que ens estalviaríem, seria una gran oportunitat per al 2026.
2. La normalització d’una societat dual
Les religions, en general, han considerat la pobresa com una realitat inevitable amb recompensa ulterior. Aristòtil justificava l’esclavatge i defensava que la societat jeràrquica és la més natural. Bernard de Mandeville, al segle XVIII, defensava que les desigualtats són el motor econòmic de la humanitat. Malthus, unes dècades després, titllava la misèria de correctiu natural. Amb aquests precedents, el pensament liberal —tant el clàssic com el contemporani— ha desenvolupat les seves teories sobre la base que la pobresa és un estímul per al treball. Diuen, en el fons, el mateix que els darwinistes socials: el sistema funciona si hi ha pobres.
Enfront d’aquestes tesis, Marx defensa que la pobresa no és en absolut indispensable en una societat igualitària; Keynes adverteix que la desigualtat excessiva és ineficient; el Nobel Joseph Stiglitz afirma que la pobresa no és el preu del progrés, sinó el seu fracàs; Amartya Sen sosté que es pot eliminar la pobresa amb institucions adequades i que democràcia i benestar són compatibles amb el creixement; i Thomas Piketty demostra que la redistribució pot reduir desigualtats sense frenar-lo.
Tot i que un dels corrents que van promoure la Unió Europea (UE) era liberal, la societat del benestar europea considera un fracàs la persistència de la pobresa i lluita contra ella. Però bufen vents que pretenen esborrar els avenços dels darrers cinquanta o setanta anys i promouen una societat partida en dos: d’una banda, rics i classes mitjanes amb estabilitat econòmica i accés a habitatge, educació, salut i pensions; de l’altra, els més vulnerables, amb feines precàries, inseguretat laboral i jurídica, rendes insuficients i escassos beneficis socials, lluny dels ascensors socials.
Malauradament, una part significativa de les classes mitjanes s’està deixant convèncer que la seva estabilitat depèn de l’exclusió dels més febles, als quals assimila a la delinqüència, la vagància, la manca de talent o, en el millor dels casos, a un simple objecte de caritat. Quan, en realitat, la incorporació dels més vulnerables aporta talent, reactiva els serveis i el consum i estimula la innovació i la inversió. Malbaratar aquesta oportunitat seria una pèrdua col·lectiva.
3. La IA com a accelerador silenciós
Encara que la bombolla de la intel·ligència artificial pugui desinflar-se algun dia, es retardaran projectes empresarials, però —com va passar amb els puntcoms— les tecnologies no desapareixen perquè avancin a un ritme diferent del capital.
La tecnologia progressa de manera exponencial. La IA és una màquina que, ben utilitzada, pot ajudar a viure millor. No és miraculosa: genera derivades perverses i riscos evidents. Però pot posar-se al servei de la reducció de la crispació social i de la lluita contra la pobresa, sempre que s’usi amb criteris públics, transparents i humans. El seu impacte depèn més de l’aplicació que de la tecnologia mateixa: és neutra, deductiva a partir de la informació existent, i no té altra ideologia que la de qui la programa. I aquí és on s’obren les oportunitats, si els objectius són socials, complementaris a les persones i sota un control democràtic rigorós.
La IA pot posar-se al servei de la reducció de la crispació social i de la lluita contra la pobresa, sempre que s’usi amb criteris públics, transparents i humans
En el cas de la crispació, la IA pot detectar discursos d’odi, falsedats i dinàmiques de polarització; donar suport als continguts contrastats; millorar el debat públic aportant dades fiables; i anticipar riscos de conflicte per abordar-los abans que esclatin. En el cas de la pobresa considerada necessària, pot identificar problemes reals sovint invisibles, automatitzar solucions adequades, evitar fraus, casar l’oferta de treball amb la demanda local i apropar els millors ascensors socials a cada situació concreta.
En ambdós casos, orientar la IA cap a la resolució d’aquests problemes de civilització representaria una autèntica segona oportunitat per al 2026.