"La millor política industrial és la que no existeix". Aquesta sentència que encara ressona és de Carlos Solchaga, ministre d'Indústria i Energia del primer govern de Felipe González. És del 1984, ja fa més de quaranta anys. Solchaga continuava: "El nostre país no pot ni ha de competir amb la resta de nacions europees en els grans temes industrials. El seu futur és en el sector dels serveis, i dins d'aquest, del turisme". Un home clarivident.
La reculada industrial: entre l'estadística i la realitat
Efectivament, el pes de la indústria a Espanya, i a Catalunya, no ha fet més que reduir-se en les darreres dècades. En els darrers 30 anys, per exemple, la indústria a Espanya ha passat de generar el 44,4% del valor afegit brut al 15,6. A Catalunya, la tradició industrial es manté, però també a la baixa (18,6 %) i per sota la mitjana europea, que és del 20,1%.
Quan 22 anys després Zapatero va tornar els socialistes al govern, nomenà un altre cop un ministre d'Indústria, José Montilla, després d'uns quants anys amb les competències integrades a Economia. Un ministeri que ha inclòs habitualment comerç, turisme i també energia i que, amb les competències teòricament traspassades a les CCAA, maldava per sobreviure. "La (re)creació d'aquest ministeri comporta que la política industrial torna a l'agenda del Govern", afirmava Montilla. Era el 2004.
El mercat energètic i el cas d'Endesa
Montilla es va trobar sobre la taula l'OPA de Gas Natural sobre Endesa. Era quan Esperanza Aguirre deia que "abans alemanya que italiana". Finalment, va ser Enel -controlada per l'Estat italià- qui se la van quedar. Aleshores des de Madrid van redescobrir la política industrial, perquè el preu de l'energia, molt condicionat amb el nivell de concentració del sector energètic, incideix directament en la competitivitat de les indústries. I de fet, fins fa ben poc, aquestes tenien els preus de l'electricitat entre els més elevats d'Europa. Ara, amb les mesures preventives per evitar noves grans apagades com la de l'abril, han tornat a pujar.
Què és la indústria? Tous com a exemple
El concepte d'indústria s'ha transformat notablement en molts casos. Part de la davallada estadística també hi té a veure. Primer, moltes empreses industrials han anat desfent-se d'aquelles tasques que no eren el cor de la seva activitat i les han derivat en empreses especialitzades de serveis: des de la neteja al manteniment, des de la vigilància al transport. Han crescut, doncs, aquests serveis a les empreses, a vegades alhora també al consumidor final, que si bé ara no es comptabilitzen com a indústria, sí que depenen d'uns clients industrials.
Tous ha crescut verticalment i ha obert les seves pròpies botigues per distribuir el producte
D'altra banda, i dins la tendència general a la desmaterialització de la producció, moltes empreses industrials han esdevingut cada cop més híbrides. Si ens fixem en Tous, per posar un cas d'èxit ben pròxim, diríem que continua sent una empresa industrial? Bé, produeixen una manufactura. Una gran part a l'exterior i una petita part encara aquí, perquè diuen que no volen perdre el saber fer manufacturer. Però Tous ha crescut verticalment i ha obert les seves pròpies botigues per distribuir el producte. Què pesa més en el negoci, el procés industrial o el de distribució i venda? I més enllà: la manufactura en si mateixa o tots els valors immaterials vinculats a la moda que han aconseguit que s'associïn amb ella?
Hibridació empresarial i formació
La majoria d'empreses que subministren a altres empreses segurament no entren en aquesta dinàmica, però cada vegada més les que generen un producte final sí que ho fan. De la confecció a l'electrònica, dels automòbils a l'alimentació. Aquesta hibridació encara fa més difícil conceptualitzar la política industrial, perquè ja no es tracta només de fabricar, sinó de distribuir i vendre. I en molts casos aquest esdevé el cor del negoci.
Avui, el principal problema de l'empresa líder en distribució comercial a Espanya és trobar treballadors, però no pas de venedors, que sempre diuen que és el que va més buscat. Avui el que troben més a faltar són tècnics de manteniment, una feina tradicionalment vinculada a la indústria i amb la que competeixen per captar-los per tenir a punt les seves instal·lacions. Un altre exemple de la hibridació empresarial i de la transversalitat de les polítiques necessàries: en aquest cas, de formació d'aquests tècnics de manteniment.
La transversalitat de l'absentisme
Fins que la necessitat d'immigrants no es convertí en el principal problema de les empreses -segons la gran patronal catalana- l'absentisme s'enduia tota la responsabilitat dels maldecaps. Sense distinció de sectors productius. Un problema tan complex i multifactorial com l'absentisme -condicions de treball, envelliment dels treballadors, organització i capacitat de promoció interna, manca d'implicació i de responsabilitat laboral, nous valors en relació amb el treball...- és tan transversal que resulta impossible abordar-lo simplement com a política industrial. O de serveis.
Per què ens cal més indústria?
Després de tot plegat, per què diem, a diferència del Solchaga de fa 40 anys, que ens cal mantenir una base industrial potent? Per què aquest discurs ha estat assumit per la Unió Europea, que propugna que la indústria hauria de generar almenys el 20 % del PIB? Per què si les principals empreses mundials han passat de ser industrials -automoció, energia- a ser-ho de serveis, com les mal anomenades tecnològiques?
La indústria genera llocs de treball més estables, amb més valor afegit i amb millors condicions laborals
En resum, perquè com la pandèmia ens va demostrar, no podem ser absolutament dependents de les importacions exteriors, des dels xips a les mascaretes. I ara les armes. Perquè el caràcter material de les manufactures, encara que incorporin elevats components simbòlics o aspiracionals, fa que tibin de moltes altres activitats, de subministraments industrials i de serveis. Perquè és a la indústria on es manifesten amb més rotunditat tots els avenços tecnològics com a factor d'innovació i de competitivitat, plataformes a banda, que no pas als serveis personals. Perquè, almenys fins ara, la indústria genera llocs de treball més estables, amb més valor afegit i amb millors condicions laborals.
Un govern espanyol més bel·ligerant
En els darrers exercicis ens hem trobat un cert canvi d'actitud del govern espanyol envers la indústria i envers les grans empreses en general. Alguns casos assenyalats han estat el rescat de Talgo i el reflotament de la siderúrgica catalana Celsa. Durant una temporada, semblava que la Fundació la Caixa tornava a esdevenir el braç industrial català, ara a través de les inquietuds del Ministeri d'Indústria. La sortida d'Àngel Simon va constatar que era tan sols un miratge i que els objectius financers i de rendibilitat a curt termini -"cal alimentar l'obra social"- s'imposaven a qualsevol visió estratègica industrial.
En el cas de Talgo, l'Estat , a través de la SEPI, s'ha implicat en l'accionariat de l'empresa, juntament amb el govern basc i l'empresa també basca Sidenor. En el cas de Celsa, s'ha procurat que el control sobre l'empresa que han pres els deutors de la companyia no es converteixi en un trossejament i venda d'actius per saldar els deutes acumulats. Des del ministeri de Jordi Hereu s'ha actuat amb una mà esquerra i una eficàcia que fins ara es trobava a faltar. Política industrial amb un cert retorn a un intervencionisme que semblava passat de moda.
El Pacte Industrial de Catalunya
Fa pocs mesos, el conseller d'Empresa i Treball va presentar el Pacte Nacional per la Indústria 2026-2030. El pacte estableix 166 mesures agrupades en cinc grans blocs: sostenibilitat i energia, ocupació de qualitat, innovació i competitivitat, infraestructures i sòl industrial, i simplificar la burocràcia i promoure la compra pública d'innovació. Amb un pressupost total de 4.400 milions d'euros.
El pacte estableix 166 mesures agrupades en cinc grans blocs: sostenibilitat i energia, ocupació de qualitat, innovació i competitivitat, infraestructures i sòl industrial, i simplificar la burocràcia i promoure la compra pública d'innovació
Sempre està bé arribar a consensos entre els agents socials i l'Administració. De fet, l'Estatut de Catalunya del 1978 ja havia establert que Catalunya tindria competència exclusiva en la planificació de l'activitat econòmica, començant per la indústria, i sempre dins (ai!) els preceptes constitucionals dedicats a la regulació econòmica general. Aquest tipus de prevencions constitucionals seran determinants perquè després l'Estat, amb tots els seus recursos i normativa general, deixi les competències en indústria -i en molts altres àmbits- en poc més que bons desitjos i guarniments.
Ara que -si s'aconsegueix la majoria necessària al Congrés- Catalunya rebrà anualment 4.700 milions d'euros anuals més, disposarem de més recursos i caldrà ser més curosos que mai a l'hora de gastar-los i d'invertir-los. Per exemple, en la promoció de la indústria, sobretot la de petites i mitjanes empreses, que juguen una altra lliga que les grans multinacionals. En un entorn d'incertesa en els mercats internacionals i de transformacions en la globalització tal com l'hem coneguda fins ara, la competitivitat basada en la innovació i en l'eficiència dels sistemes de distribució mundial serà decisiva per adaptar-se a les noves circumstàncies. Sorgiran noves oportunitats que caldrà aprofitar, com l'acord final de la Unió Europea per crear una zona de lliure comerç amb el Mercosur.
Tanmateix, sempre cal recordar que mentre no disposem de les eines pròpies d'un Estat, jugarem amb una mà lligada al darrere en la lliga mundial de les empreses industrials perquè la política industrial, com hem vist, es fa de moltes més i poderoses maneres.