Ferran Mascarell va preguntar a Ada Colau quina opinió tenia l'Ajuntament sobre el caos circulatori que havia generat la gratuïtat de l'AP7. "Això no ens interessa. No hi tenim competències", va ser la resposta de l'alcaldessa. Ho explicava Mascarell arran de la presentació del seu darrer llibre Barcelona. Una immersió ràpida.
Ell no ho va dir, però estic segur que un alcalde socialista, i potser també convergent, haguessin dit si fa o no fa el mateix però una mica més guarnit, menys cru. Perquè fa molts anys que des de Barcelona s'han desentès de tot el que passa més enllà del seu límit municipal, per molta incidència -com el funcionament de l'AP7- que tingui a la ciutat.
Un llibre ple d'idees
La col·lecció, dirigida per Ferran Requejo, on es publica el llibre de Mascarell pretén combinar "rigor i divulgació". Per als qui seguim de prop l'esdevenir de la capital potser ens semblaran alguns capítols o llistats massa obvis. Personalment, algunes parts em recorden aquells fullets de divulgació que elaboràvem per als potencials inversors i agents econòmics estrangers fa 40 anys. El mateix editor va reconèixer que li havien recomanat que traduís el llibre a l'anglès.
Però, alhora, el llibre va deixant anar una sèrie de reflexions i propostes sobre "la ciutat futura" -títol del darrer capítol- que són un doll d'aigua revigoritzant en un entorn absolutament abocat al dia a dia i a la mirada de curta volada. Per això, en aquest article aprofundirem en algunes de les propostes més suggeridores de l'autor.
L'optimisme històric davant el pessimisme i la desorientació actual
Una de les característiques més insòlites que impregna el llibre d'en Mascarell és un to optimista, de satisfacció per tot el que Barcelona ha aconseguit i els entrebancs que ha superat. D'entrada penses en aquella onada de "som els millors" que envaí el conjunt de la societat catalana abans i després dels Jocs Olímpics. Una onada en bona part promoguda pels dirigents de banda i banda de la plaça de Sant Jaume, que la volien capitalitzar políticament.
Però després t'adones que davant el pessimisme i la desorientació actuals, una certa mirada en perspectiva ens hauria de fer confiar més en les nostres forces -les de la ciutat, les del país- perquè tenim una llarga trajectòria de superar atzucacs i de sortir-nos-en amb energies renovades. I encara que d'entrada sembli una mica ingenu, el to general del llibre és un glop d'aire fresc enmig de la ressaca pel fracàs del procés d'independència i de la desorientació de les societats europees que el trumpisme no ha fet més que accentuar.
Barcelona capital
Una de les aportacions més rellevants del llibre, encara que el mateix Mascarell ja fa temps que l'havia formulada, és la superació de les temptacions olímpiques de la ciutat hanseàtica, la ciutat que lluita sola -al marge de Catalunya- en una lliga de les grans urbs mundials. Un plantejament que, en el seu extrem, va abonar la paròdia de Boadella.
El plantejament de Mascarell és meridià. Catalunya és una obra de Barcelona, així com Barcelona ho és del conjunt de Catalunya. En l'època de les megaciutats, Barcelona no pot competir amb els seus 101 km². El municipi estricte de Madrid en té 604, per exemple. L'invent de l'àrea metropolitana -636 km²- fa anys que li va quedar petit i qualsevol opció intermèdia també.
Segons Mascarell, en l'època de les megaciutats, Barcelona no pot competir amb els seus 101 km²; l'invent de l'àrea metropolitana fa anys que li va quedar petit
El hinterland -el rerepaís, en una denominació que a alguns els sembla antiquada- de Barcelona és tot Catalunya, amb els 32.000 km² i, ara, vuit milions d'habitants. Tanmateix, a diferència de Madrid, París i tantes altres capitals europees d'origen reial, aquest entorn no és un erm buit pel qual s'estenen els tentacles de la capital. És un sistema de ciutats amb la seva personalitat i la seva capacitat d'innovació que aporten i enriqueixen la dinàmica de la gran capital.
És més, a diferència del relat hanseàtic d'època olímpica, tots ens hem adonat de la força, la importància i els recursos del respectiu estat. Un estat que en la majoria de països ha continuat reforçant la seva capital perquè jugui amb èxit en la primera divisió de la Champions de les grans ciutats mundials, moltes vegades en detriment de la resta.
Per això, a Barcelona no tan sols li manca un estat a favor, sinó que té l'estat en contra. I, sempre seguint Mascarell -que es declara no nacionalista-, el futur de Barcelona passa necessàriament per disposar d'un estat a favor, que no deixa de ser una fórmula interessant per defensar la independència d'aquesta Catalunya on Barcelona ha de poder exercir de capital d'estat.
El republicanisme cívic
Una altra idea força de Mascarell és la del republicanisme, un concepte que el dia de la presentació incomodava una mica Artur Mas, fins que l'autor no li va posar l'adjectiu de cívic per treure-li connotacions partidàries. Un republicanisme que és una forma de relacionar-se els ciutadans entre si i aquests amb el govern. El bon govern que sempre han exigit els barcelonins. Mascarell reivindica Barcelona com la "ciutat lluitada", a diferència de Madrid, que és un projecte reial i, com a tal, seria la "ciutat regalada".
El dia de la presentació del llibre, Mascarell es mostrava especialment satisfet de la seva etapa com a conseller del districte de Gràcia i per tots els valors que considera encara que hi perviuen -malgrat expats i erasmus- de petita comunitat fortament col·laborativa, pròxima i fraternal. Unes característiques que estén al conjunt de Barcelona, per les seves dimensions i pel seu tarannà històric. Un republicanisme que Mascarell vincula a la catalanitat i a la llengua com a part indestriable de la personalitat singular de Barcelona en el marc d'aquest ambient que tant atreu turistes, estudiants, emprenedors, científics i expatriats.
Per un nou tipus de benestar
Una altra idea que Mascarell tot just apunta per a la Barcelona del futur és la fita d'assolir una altra mena de prosperitat. Evidentment, no la del PIB, ni tan sols la de la renda per capita. Un nou de tipus de benestar que inclou tant una renda més ben repartida i amb menors desigualtats socials, com una sèrie d'intangibles difícils de mesurar però cada cop més importants. Des de la qualitat de l'aire, diríem nosaltres, fins al civisme i el sentiment de comunitat i de solidaritat. I encara una Barcelona orientada a la innovació i a la recerca que no pas la famosa business friendly, que només és amigable per als que volen fer-hi negocis immobiliaris.
Qualsevol projecte col·lectiu de Catalunya que no incorpori el lideratge entusiasta de Barcelona està condemnat al fracàs
Evidentment, els reptes de Barcelona no s'acaben aquí. La governança no apareix gaire en el llibre perquè és un jardí molt delicat de trepitjar. Trobar l'equilibri entre el govern de la capital i el de Catalunya, l'autonomia municipal i els objectius de país, el que ofereix Barcelona -sempre tan gasiva i centralista- a la resta del territori i els problemes que sense aquest darrer Barcelona no pot solucionar -habitatge, allotjament turístic, infraestructures... Tot això, amanit amb el repartiment de poders i la representació electoral, és tan complex com transcendental d'encaixar.
Finalment, la manca de lideratge, estretament vinculada a l'absència d'un projecte col·lectiu que interpel·li a la gran majoria i que aplegui les millors energies dels barcelonins i dels catalans, constitueix l'altra gran mancança que Barcelona i Catalunya ben aviat haurien de resoldre. Si Barcelona no compta amb Catalunya, com ha passat en bona part fins ara, està condemnada a anar esllanguint-se en la segona divisió de les ciutats del món. I qualsevol projecte col·lectiu de Catalunya que no incorpori el lideratge entusiasta de Barcelona està condemnat al fracàs.
Un intel·lectual i gestor dual
Ferran Mascarell i Canalda (Sant Just Desvern, 1951) és historiador de formació i alhora un home d'acció pública. Un dels seus primers projectes va ser impulsar la revista de divulgació i recerca històrica L'Avenç, de la qual fou el primer director. Aquesta dualitat entre pensament i acció l'ha mantingut al llarg de tota la seva trajectòria. Amb una llarga trajectòria a l'Ajuntament de Barcelona -impulsà, entre d'altres el Centre de Cultura Contemporània (Casa de la Caritat), "tantes ces i no cap és de Catalunya", recorda que li va dir el president Pujol-, participà en el desenvolupament de moltes de les iniciatives més innovadores del Consistori en matèria cultural -Pla de Grans Equipaments, ICUB, Pla de Biblioteques... En aquella època i en els ambients culturals, eren conegudes les seves discrepàncies amb el partit, personificades en la comissió de Cultura del PSC, comandada per Jordi Martí, avui mà dreta del ministre Urtasun.
Durant el tripartit d'esquerres, fou cridat a substituir la qüestionada consellera de Cultura, Caterina Mieras. Després d'un breu pas per una gran editorial, quan Artur Mas va arribar finalment a la presidència de la Generalitat, fou cridat a retornar a la Conselleria de Cultura en l'anomenat "govern dels millors", en plena crisi de les finances autonòmiques que la brama convergent atribuïa a la mà foradada del govern Montilla, on Mascarell també n'havia estat conseller. Mascarell explica aquest pas des del PSC al món convergent com la convicció que el país ha de tirar endavant a partir de la col·laboració entre el centreesquerra i el centredreta.
Durant tots aquests anys, ha anat escrivint llibres, alguns com a recull dels habituals articles a la premsa i ha promogut reflexions col·lectives sobre el futur de la cultura i del país. Com a esperit lliure, malgrat les seves llargues militàncies, sempre ha procurat envoltar-se dels equips que considerava millors entre els que tenia a l'abast, independentment de les seves filiacions. Avui, quan sovintegen cada cop més els polítics mediocres, que només fan carrera dins el partit i s'envolten de fidels -no fos cas que algun tingués idees pròpies o li fes el llit-, la trajectòria de Mascarell és cada cop més la d'una rara avis. Mascarell va abandonar la política activa fa vora tres anys.