"I com l'aigua que bevem", va afegir el líder de la gran patronal catalana. Bé, almenys ara ja sabem qui és el gran necessitat, i beneficiat, de la immigració massiva dels darrers 25 anys. I de la que està per venir i ens ha de dur d'aquí a no res dels vuit als deu milions d'habitants. Donat que el discurs antiimmigratori el polaritza la dreta extrema, de seguida van sortir veus benintencionades que van lloar aquestes declaracions. La mateixa patronal havia encarregat un estudi per avaluar les futures necessitats de treballadors per substituir la generació del baby boom a mesura que es vagi jubilant i, en la presentació, es van efectuar aquestes proclames tan contundents.
Telefónica com a exemple
És realment necessari incorporar quantitats massives de nova immigració per garantir la continuïtat de les empreses? A Telefónica no deuen estar gaire amoïnats. La incorporació com a president executiu de Marc Murtra es va rebre amb poc dissimulat entusiasme per part de les forces vives catalanes. A banda de proclames genèriques sobre la necessitat de concentrar el sector a escala europea per poder lluitar amb els gegants nord-americans del sector, la primera mesura efectiva del nou president ha estat desempallegar-se de 5.000 empleats de la plantilla.
Evidentment, començant pels més grans, aquests que aviat podran jubilar-se a càrrec de la Seguretat Social i que segur que són els que tenen retribucions monetàries i en espècie més elevades, ni que sigui per l'antiguitat. Que no havíem quedat que calia aprofitar el talent sènior? Que no s'havia d'allargar l'edat efectiva de jubilació? Que no havíem emprès una croada contra l'edatisme? A Telefónica, com si sentissin ploure. Segueixen el camí de sempre de totes les grans corporacions (elèctriques, bancs, serveis públics...): jubilacions massives per rebaixar els costos laborals i augmentar la rendibilitat de l'empresa.
A l'Estat hi ha la taxa d'atur més elevada de l’Europa comunitària: 10,9% i 5,8%, respectivament. El doble. A Catalunya estem una mica millor, però molt a la cua encara
I excepte els sindicats de l'empresa, per esgarrapar unes quantes baixes menys, ningú no diu res: ni els governs, ni les patronals ni tots els defensors del talent sènior. I si en comptes de tantes prejubilacions, recicléssim el personal que sobra a Telefònica i l'enviéssim a aquestes companyies que no troben personal? Ui, no, massa complicat! A més, la gran majoria dels llocs de treball que es creen són de sous baixos, amb baixa qualificació i que només estan disposats a acceptar els joves i menys joves immigrants que van arribant.
Mentrestant, a l'Estat hi ha la taxa d'atur més elevada de l’Europa comunitària: 10,9% i 5,8%, respectivament. El doble. A Catalunya estem una mica millor, però molt a la cua encara: el 8,2%. Això són 350.000 aturats segons l'Enquesta de Població Activa, una mica menys si atenim als inscrits a les oficines de treball de la Generalitat. Per què hem de portar tanta gent de fora si aquí n'hi ha tants que no tenen feina? Misteri. Ah, no és que més de la meitat tenen més de 45 anys i aquests, ja se sap... I els més de 130.000 aturats menors de 45 tampoc no serveixen? Més misteri. Bé, el misteri en realitat és per què no aconseguim implementar unes polítiques públiques, en cooperació amb l'empresa privada, per incorporar almenys la meitat d'aquestes persones al mercat laboral i assolir nivells d'atur similars a la mitjana europea.
Més de 600.000 persones que volen treballar i no poden
Les excentricitats del nostre mercat de treball no s'acaben amb els aturats. L'altre dia, des d'aquestes mateixes pàgines, Carme Poveda ens explicava que només Catalunya hi ha 150.000 persones més que ara treballen a temps parcial i que voldrien fer-ho a temps complet. Encara n’hi hauríem d’afegir 83.000 que estan disponibles per treballar encara que no cerquen feina activament. I 50.000 més que voldrien treballar, però que no estan disponibles actualment. Tot plegat més de 600.000 persones de reserva de força de treball. Per què les empreses no se n’aprofiten més? No tenen la formació adequada? Formem-los. No tenen les habilitats personals requerides? Preparem-los! Insisteixo: això és feina no només de l’administració, sinó també de les empreses i de les seves organitzacions.
Centrifugant els efectes no desitjats de la immigració massiva i desordenada cap a les classes mitjanes i baixes
En un altre punt del discurs del cap de la patronal catalana, s’argumentava que si hi havia problemes per l’arribada d’immigrants, ja es resoldrien. Que és una manera de centrifugar els efectes no desitjats de la immigració massiva i desordenada cap al conjunt de la societat quan, segons ell, són les empreses les principals beneficiàries. Si la sanitat està superada per l’arribada de més de dos milions de persones en 25 anys, això rai, jo ja en tinc de privada. Si a l’escola pública l’entrada continuada de nens forans amb desconeixement de la llengua i menors coneixements generals endarrereix la dinàmica general del grup, cap problema, jo ja duc els meus fills a la privada, des d’infantil a la universitat i amb postgraus a l’estranger.
Les classes mitjanes intenten fugir del desastre anant a l'escola concertada, pagant-se assegurances sanitàries i, de seguida que poden, anant-se'n a viure fora de Barcelona
Que els serveis socials estan desbordats i es generen dinàmiques perverses en col·lectius que s’acostumen a la subvenció permanent? Al meu barri només veig immigrants quan venen a fer feines o quan em porten paquets a casa. A més, jo mai no he demanat cap prestació social; en tinc prou que no m'apugin més els impostos i que si de cas me'ls abaixin una mica, com l'altre dia ens va prometre Feijóo. Que el transport públic va a vessar? jo sempre em moc amb cotxe -que ara tinc un Tesla i no contamino-, del pàrquing de casa al pàrquing de la feina. Que l’habitatge s’ha encarit molt per tanta demanda? Jo soc molt previsor i he anat adquirint pisos per invertir i per a quan els meus fills s’independitzin. Que és molt difícil que els immigrants s’integrin i que facin servir el català? Millor que visquin tots junts en barris on no m’hi acosto i, total, a casa som molt cosmopolites i cada cop fem servir més l’anglès.
Les classes mitjanes intenten fugir del desastre anant a l'escola concertada, pagant-se assegurances sanitàries i, de seguida que poden, anant-se'n a viure fora de Barcelona. Les classes més empobrides estan alarmades perquè el poc que hi ha a repartir s'ho enduguin els acabats d'arribar. La viabilitat de l'estat del benestar no preocupa gaire als qui no utilitzen les seves prestacions perquè ja tenen recursos per pagar-se-les ells.
El cost de criar un futur treballador: 938 euros mensuals
És una llàstima que l’estudi encarregat per la patronal no entrés en alternatives a la immigració massiva per substituir els futurs jubilats del baby boom. Sense pretendre ser exhaustius, a més dels treballadors que voldrien treballar i no poden, fixem-nos en dos elements addicionals.
El primer, la caiguda abrupta de la natalitat. Abans es deia que si arribaven immigrants, com eren joves i tenien uns patrons de reproducció més tradicionals, la natalitat es recuperaria. I així ha estat lleugerament durant uns pocs anys. Però, com ja fa molt de temps va assenyalar la gran demògrafa Anna Cabré, la primera manera que tenen els immigrants de totes les onades d’integrar-se a Catalunya és adquirint els hàbits reproductius dels autòctons. I és que la realitat socioeconòmica s’imposa ràpidament a la cultura reproductiva tradicional dels nouvinguts. Tenir fills és un pèssim negoci en termes econòmics, especialment per a la gent amb menys recursos. Avui, les taxes de natalitat són les més baixes des de la Guerra Civil, amb més de dos milions d'immigrants extracomunitaris inclosos: criar un fill a Catalunya costava l'any passat de mitjana 938 euros mensuals. Fins als 31 anys que no se'n van de casa de mitjana...
Les mares soles, en risc de pobresa
Ara fa uns dies es presentava un informe sobre la població en risc de pobresa. Hi destacava un col·lectiu, el de les llars unimarentals, és a dir, el de les dones soles amb fills. No hi havia cap informació al respecte, però la meva percepció és que hi ha una notable -que no única- correlació entre el nivell d’estudis de la mare i la maternitat. Les joves amb més estudis tenen més recursos per retardar, disminuir i, fins i tot, suprimir la maternitat del seu projecte vital, molt més fonamentat en la carrera professional i en altra mena d’interessos més enllà de la maternitat. Mentrestant, ja fa dos anys que a Catalunya hi ha més hi ha més animals de companyia registrats que no pas menors de 14 anys.
Ja fa dos anys que a Catalunya hi ha més hi ha més animals de companyia registrats que no pas menors de 14 anys
És cert que l’opció de formar una família no depèn exclusivament de factors econòmics i que els governs espanyols han anat augmentant a poc a poc els permisos laborals als pares. Però en llocs qualificats, una baixa per maternitat, sobretot si va seguida d’un permís per criança, forma part del sostre de vidre que limita la promoció professional femenina a l’empresa privada. Per tant, tots podem fer més per augmentar la natalitat. Les administracions, amb avantatges més decidits per ajudar en la criança i la despesa que significa. Les empreses, facilitant la conciliació i deixant de convertir els permisos maternals en una pèrdua de confiança cap a les dones que els empren. I des del discurs hegemònic a l’esquerra, al feminisme i als mitjans, deixar de penalitzar la maternitat i la família com a opció vital.
Productivitat
Per no fer l'article massa llarg, un apunt sobre productivitat, això que tant sembla amoïnar els nostres responsables polítics i econòmics. Fa uns dies, ja vam posar uns quants exemples de com es pot augmentar la productivitat del treball en un sector tan intensiu en mà d'obra com l'hostaleria. Si això es pot fer a l'hostaleria, també es pot fer i es fa en d'altres serveis personals: des de les consultes no presencials i l'aplicació d'intel·ligència artificial als diagnòstics o a la cirurgia en la medicina, fins a la banca en línia passant pels arcs que identifiquen els productes i te'ls cobren als supermercats, fins als robots que, com ja ha experimentat l'Ajuntament de Barcelona, fan mig d'assistent personal i mig de persona de companyia les persones grans. I ja no diguem amb la industrialització de la construcció.
Què cal fer per anar implantant aquestes novetats? Que surtin a compte. Mentre tinguem mà d'obra barata que et porta la comanda a casa per dos rals, per què cal complicar-se la vida amb serveis de distribució robotitzats? Mentre tenir una caixera i reposadora surti tan barat i assequible, per què cal implantar sistemes d'emmagatzematge i facturació automàtics? Mentre disposem d'immigrants per conduir aquests camions que cada dos per tres tenen accidents, per què invertir en conducció automatitzada? Són innovacions que augmenten la productivitat, no pateixen absentisme, minimitzen els errors i ja s'estan experimentant a molts altres països. I que poden substituir bona part dels treballadors que aviat es jubilaran.
I, per cert, si algú està preocupat pel finançament de les jubilacions -que la immigració massiva i de baixa qualificació no solucionarà- que gravin fiscalment els robots i altres ginys similars, com ja fa temps que ho defensa Yuval Harari.
És cert que hi ha empreses que necessiten la immigració com l'aire que respiren. Les que es basen en el treball poc qualificat i de baixos salaris per ser competitives. Les que no volen invertir a ser més productives, les que no volen assumir els riscos de la innovació. Un magre favor si des de les organitzacions empresarials només es defensa els interessos a curt termini de les empreses menys modernitzades. I això és el que significa per a l'economia apostar per la immigració massiva i desordenada de baixa qualificació. Per al conjunt de la societat, l'augment de les diferències i la inviabilitat de l'estat del benestar.