Productivitat, PIB per càpita i desigualtat

Per als arguments que exposaré a l’article, utilitzaré les dades dels països següents: Estats Units, Suècia, Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia, Espanya, Japó, Xina i Rússia. El conjunt d’aquests deu països representa en l’actualitat gairebé les dues terceres parts del PIB mundial (63%). I el període d’anàlisi escollit és del 1995 al 2024.

1. De la productivitat al PIB per càpita (PIBpc)

El PIBpc té una expressió comptable formada pel producte de quatre factors: la productivitat aparent del treball, la proporció d’ocupats sobre la població activa (1-taxa d’atur), la taxa d’activitat i el factor demogràfic (població de setze i més anys dividit per la població total, atès que la taxa d’activitat està referida a la població de setze i més anys). Això vol dir que, per als valors habituals, la taxa de variació del PIBpc és la suma de les taxes de variació dels quatre factors esmentats.

No és estrany, doncs, que durant la segona meitat del segle XX es veiés amb satisfacció el creixement del PIB com un senyal de progrés econòmic. No depenia només d’augments de la productivitat, sinó d’augments de l’ocupació (reducció de l’atur), de l’activitat (per exemple, amb la incorporació de la dona al treball) i del factor demogràfic. No obstant, a llarg termini, la proporció d’ocupats sobre la població activa, la taxa d’activitat i el factor demogràfic tendeixen a estabilitzar-se, i la productivitat esdevé l’únic motor del creixement del PIBpc.

Si vols saber-ne més

 

   

Revolucions tecnològiques: progrés i patiment

I això és el que ha passat a Catalunya. Durant el període 1977-2004, el creixement del PIBpc es pot atribuir en un 40% a la productivitat. La taxa d’activitat i el factor demogràfic van contribuir amb quasi un 75%, compensant el valor negatiu de la proporció d’ocupats sobre la població activa, a conseqüència de períodes amb taxa d’atur molt alta. Aquestes condicions van canviar a partir del 2004. Del 2004 al 2024, la taxa d'activitat ha passat del 61,5% al 61,6%; la proporció d'ocupats sobre la població activa, del 90,3% al 91,1%; i el factor demogràfic, del 84,88% al 84,83%. És a dir, s'han mantingut pràcticament constants.

En aquestes condicions, el creixement sostingut del PIBpc passa a dependre essencialment del creixement de la productivitat. I això es posa en evidència amb les dades dels deu països que he esmentat, per als quals la relació entre la taxa de creixement interanual de la productivitat i del PIBpc presenta una correlació del 0,995.

Aquest és el canvi de focus que s’ha vist en els darrers anys. Les institucions, que saludaven amb satisfacció -i encara saluden- els creixements del PIB com un signe de salut econòmica, han pogut observar que aquests creixements del PIB no s’han traduït en creixements del PIBpc.

El focus, per tant, s’ha situat en donar resposta a la pregunta, ja retòrica, de com aconseguir augmentar la productivitat. De manera simplificada, avui dia, hi ha dues posicions clarament diferenciades. Una posició, identificada amb l’Informe Fènix, proposa posar fre al creixement d’aquelles activitats de poca productivitat. L’altra posició sosté que la millora de la productivitat s’aconsegueix amb mesures d’efecte transversal i, en conseqüència, és aquí on s’ha d’actuar. Les mesures transversals són totes aquelles que formen part dels sospitosos habituals des de fa molts anys: infraestructures, R+D+i, sistema educatiu, sistema fiscal, institucions, regulacions, alliberament de la burocràcia...

Les mesures transversals són totes aquelles que formen part dels sospitosos habituals des de fa molts anys: infraestructures, R+D+i, sistema educatiu, sistema fiscal, institucions...

Enlloc de l’Informe Fènix he vist que s’oposi a les mesures transversals, però assenyala la necessària prioritat del fre selectiu al creixement d’aquelles activitats poc productives. Encara més, si es vol augmentar la productivitat global de la nostra economia només amb mesures transversals, sense posar fre als sectors de baixa productivitat, això exigiria als sectors més dinàmics uns augments de productivitat difícilment assolibles.

Una aproximació, només per fer-se’n càrrec, consisteix a dividir l’economia catalana en dos sectors: indústria manufacturera i sector serveis. Si volem un creixement de la productivitat de l’economia d’un 1,5% anual (en els darrers 23 anys ha estat del 0,8%), amb un creixement de la productivitat del sector serveis d’un 0,55% (el que ha tingut en aquests darrers 23 anys), i amb una diferència de les taxes de creixement de l’ocupació d’un 1% a favor dels serveis, s’obtenen unes taxes de creixement interanuals de la productivitat exigida a la indústria manufacturera del 4,4% o del 5,5%, depenent que s’utilitzi el pes d’aquests sectors de l’informe Fènix o els globals d’Idescat. Costa creure que es puguin aconseguir. Aquest exercici es pot fer per a diferents pesos dels dos sectors escollits, un sensible a les mesures transversals i l’altre insensible.

2. Del PIBpc a la major igualtat o desigualtat

Sovint sentim o veiem escrita la frase següent: “Només el creixement de la productivitat garanteix el creixement del PIBpc i la prosperitat”. La primera part de la frase és avui matemàticament certa i té la seva expressió empírica en un coeficient de correlació del 0,995 per als 10 països esmentats. La segona part, que relaciona creixement del PIBpc amb la prosperitat, és dubtosa, ja que sovint es confon progrés amb prosperitat. Per veure-ho, hem d’acceptar una definició operativa del que entenem per prosperitat (material). D’entrada, és necessari situar-la en un punt de partida. Considero que hi ha prosperitat, a partir del punt origen actual, si es compleixen dues condicions:

1. Hi ha creixement del PIBpc.
2. Hi ha una millora dels indicadors de la desigualtat.

Observis que no considero prosperitat si hi ha un millor repartiment del PIBpc però sense creixement d’aquest PIBpc.

Per veure com ha afectat el creixement del PIBpc sobre la desigualtat utilitzo les dades dels deu països, per al període esmentat, del 1995 al 2024, i observo la relació entre aquestes dues variables: creixement interanual del PIBpc i variació de la desigualtat. Per mesurar la variació de la desigualtat considero la variació (en punts percentuals) de la participació en la renda i en la riquesa del 10% superior, el 40% intermedi i el 50% inferior de la població. Aquesta anàlisi permet afirmar que el creixement de la productivitat i, per tant, del PIBpc, ha correlacionat amb un augment de la desigualtat, tant en la renda com en la riquesa. És a dir, els fruits del creixement de la productivitat s’han concentrat en la població amb més renda i més riquesa. En concret, el creixement interanual del PIBpc ha correlacionat positivament amb el decil del 10% amb més riquesa (coeficient de correlació del +0,679), i negativament amb el 40% intermedi (-0,558) i el 50% inferior (-0,798). Pel que fa a la renda, la correlació ha estat positiva amb el decil del 10% (+0,658), no ha presentat correlació amb el 40% intermedi, i ha presentat correlació negativa amb el 50% inferior (-0,813).

La conclusió és, doncs, la següent:

1. En les circumstàncies actuals, el creixement sostingut del PIBpc requereix el creixement de la productivitat. En aquesta proposició tothom hi està d’acord.
2. És poc probable augmentar la productivitat global només aplicant mesures transversals sense frenar el creixement de les activitats poc productives.
3. El creixement del PIBpc no garanteix la prosperitat, tal com l’hem definit. Encara més, amb les dades disponibles, ha passat el contrari.

Evidentment, no hi ha cap llei causal que estableixi que a més creixement del PIBpc més desigualtat. Que sigui així, depèn, entre altres coses, de les institucions. No hem trobat causalitat sinó correlació. En existir només correlació, podríem pensar en una causalitat inversa, en la qual la desigualtat és condició per al creixement del PIBpc. L’acceptació d’aquesta condició seria una molt mala notícia.