Avui és impossible negar el paper de la tecnologia en els canvis econòmics i socials. La destresa en l’ús de les millors tecnologies ha permès el domini, gairebé sempre per la força, des dels primers homínids fins als nostres dies. Aquesta trajectòria de desenvolupament tecnològic ha tingut processos de mutacions radicals, que han originat canvis polítics, jurídics i ideològics. Podem distingir tres grans revolucions d’aquesta naturalesa: la revolució neolítica (agrícola), la revolució industrial i la revolució digital, en la qual estem immersos.
En els dos primers processos transformadors s’ha observat sempre un mateix patró. Unes classes o elits dominadores de les noves tecnologies van acabar imposant les institucions que millor esqueien als seus interessos. Afectaven la població del seu espai de poder (tribus, imperis, Estats...). I es produïen guanyadors i perdedors com a resultat d’aquestes mutacions. Guanyadors no significa en absolut dotats de maldat. Tenim un exemple a Catalunya. La seva revolució industrial deu molt a una burgesia emprenedora que va saber aprofitar els avançaments tecnològics per convertir-los en empreses modernes. Guanyadors vol dir que en el repartiment de l’excedent generat per les noves tecnologies estan en el costat favorable. Fem un repàs d’aquests dos grans canvis.
La revolució industrial de Catalunya deu molt a una burgesia emprenedora que va saber aprofitar els avançaments tecnològics per convertir-los en empreses modernes
La revolució agrícola s’inicia fa 12.000 anys. Els caçadors recol·lectors ho passaven malament, però els seus cossos estaven fibrats i la seva alimentació era variada. Per obligació feien allò que avui ens aconsellen per estar sans. Però noamb els primers agricultors. La bioarqueologia mostra uns esquelets amb disminució de l’alçada; problemes en la columna vertebral i els genolls, a conseqüència de passar-se de sol a sol vinclats sobre el terra; problemes de càries... L’alimentació tenia moltes calories, però no era gens variada. El sedentarisme, junt amb una alta densitat humana, convivint amb els animals i l’acumulació de residus, va provocar una gran transmissió de malalties infeccioses.
L’esperança de vida en el passat és una variable de difícil mesura. L’alta mortalitat durant els primers anys de vida coexistia amb persones que arribaven als 60 i 70 anys. Tot i aquestes prevencions, les esperances de vida en néixer dels caçadors-recol·lectors s’estimen en 20-35 anys. Per a les primeres societats agrícoles, de 20-30 anys, és a dir, va disminuir. No serà fins a l’Europa occidental, cap al 1.800, que assoleix els 35-40 anys. Per arribar avui, en els països desenvolupats, als 80-85 anys.
En resum, la revolució agrícola va significar un gran augment de la productivitat de la terra, però no necessàriament un major benestar per a les persones. Amb la revolució industrial va passar una cosa semblant, tot i que a una velocitat relativa molt més gran. Les miserables condicions de vida del proletariat han estat perfectament estudiades i novel·lades. Des de l’assaig La situació de la classe obrera a Anglaterra, d’Engels, publicat el 1845, fins a novel·les com Temps difícils, de Dickens, publicada el 1854, Mary Barton, d’Elisabeth Gaskell, publicada el 1848; o la mateixa Sybil, de Benjamin Disraeli, futur primer ministre conservador britànic, publicada el 1845.
Un episodi que posa en evidència l’empitjorament de la classe obrera amb la revolució industrial és molt il·lustratiu. A la França prerevolucionària, el nivell de vida era sensiblement inferior a la de la Gran Bretanya. S’estima que l’ingrés mitjà era d’unes 3,5 vegades el nivell de subsistència, mentre que l’anglès era de sis vegades. Dues generacions més tard, tot havia canviat. Com era possible que Anglaterra en plena revolució industrial, tot i estar econòmicament més avançada, resultava que el nivell de pobresa era molt més gran que a França?
Aquesta paradoxa va fer que s’encarregués a Tocqueville anar a Anglaterra i elaborar un informe. Tocqueville hi va anar i va iniciar l’informe, però no el va acabar, essent publicat l’esbós que va fer després de la seva mort. Tot apunta, i a vegades s’explica que aquest va ser el motiu per no acabar l’informe, que ell creia que els pagesos francesos van obtenir terres després de la Revolució, mentre que a Anglaterra les persones que havien pogut cultivar les seves pròpies terres o havien gaudit de l’aprofitament comunal, s’havien vist obligades (enclosures) a marxar a les ciutats per a treballar a les fàbriques, inclosos els nens, i viure amuntegades en condicions miserables.
És difícil no convenir avui que les necessitats, almenys les materials, estan infinitament més satisfetes graciés al progrés tecnològic
Quan millorava aquesta situació? En tots dos casos, el repartiment dels fruits d’una major productivitat es van aconseguir quan els perdedors van poder reunir la força necessària per a un repartiment més equilibrat. En el cas de la revolució industrial, en termes relatius, el temps per a reunir aquesta força va ser molt més petit que amb la revolució agrícola. La força sindical i els partits obrers van ser les eines principals d’aquesta millor redistribució. Tot i això, el gran canvi es va produir amb els 30 gloriosos, després de la Segona Guerra Mundial. Un període de fort creixement econòmic, així com de por a la influència de la Revolució Russa, van permetre un millor repartiment així com el naixement de la classe mitjana.
En canvi, amb la revolució agrícola, tant l’esclavitud com la servitud es va perllongar per mil·lennis. Un factor que va permetre la revolució agrícola i va afavorir les grans desigualtats va ser un extraordinari creixement de la població, a conseqüència d’una alta fertilitat de les dones. Les dones caçadores-recol·lectores, atesos els problemes que significava carretejar infants, els alletaven durant molts anys per disminuir la probabilitat d’embaràs. En aquest creixement demogràfic en la societat agrícola es va fixar Malthus per escriure Un assaig sobre el principi de la població. La població quedava delmada mitjançant les guerres i pandèmies, com molt bé descriu Walter Scheidel en El gran anivellador.
Què podem concloure d’aquests dos grans episodis? És difícil no convenir avui que les necessitats, almenys les materials, estan infinitament més satisfetes graciés al progrés tecnològic. Però també hem de convenir que això ho hem pogut gaudir sobre les espatlles del patiment de moltes persones en el procés de transformació. I aquesta variable no hauria de quedar fora de l’equació del progrés.
Queda l’últim pas: què podem esperar de la revolució de la Intel·ligència Artificial (IA)?
1. La necessitat de no perdre el tren en l’ús efectiu d’aquesta tecnologia. No fer-ho, significa la renúncia a l’estat del Benestar i la decadència. Avui el seu domini correspon a Estat Units i la Xina. Europa sembla més preocupada en la regulació que en l’adaptació.
2. Hi haurà guanyadors i perdedors. No obstant això, disposem de millors institucions per evitar un pèssim repartiment dels costos i beneficis. Tindran aquestes institucions suficient capacitat i voluntat per a resoldre el dilema consistent en l’obertura necessària per a l’ús efectiu de la IA i, alhora, evitar un elevat desequilibri de les càrregues?
3. Les empreses que tenen el domini de la IA constitueixen unes tecnooligarquies que concentren el poder econòmic, polític i social. En el decurs dels darrers 40 anys, a escala global, l’acumulació de capital i la concentració de rendes i riquesa han estat extraordinàries. En les primeres posicions per països, pel patrimoni que controla el 10% superior de la població, hi trobem Rússia, Estats Units i Xina. Si posem el focus en l’1%, el procés de concentració és encara superior. A les noves elits, els Estats de dret, democràtics i socials els hi fan nosa. Xina i Rússia ja tenen l’Estat adequat. Els Estats Units estan en aquest procés. I arreu del món avancen les posicions més dretanes amb la funció del seu desmantellament.
Hi haurà guanyadors i perdedors. No obstant això, disposem de millors institucions per evitar un pèssim repartiment dels costos i beneficis
4. Daron Acemoglu i Simon Johnson, dos reputats economistes Premis Nobel el 2024 -juntament amb James A. Robinson-, en el seu llibre Poder i progrés analitzen l’evolució de les revolucions tecnològiques i els seus efectes sobre la prosperitat. Defensen la tesi que la trajectòria tecnològica la podem decidir nosaltres. Afirmada així, no és una tesi que comparteixi. En el llenguatge aristotèlic podríem dir que és una afirmació veritable en potència però no en acte. Certament, és possible, però l’experiència de les dues revolucions tecnològiques anteriors no ens mostra unes institucions resultants amb aquest comportament tan roussonià.
El dilema de les nostres societats serà ser molt receptius amb la IA i molt vigilants amb el repartiment dels costos i beneficis, i en la defensa dels Estats de dret, democràtics i socials.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat