Escolta l'article ara…
Podem crear llocs de treball, però qui els ocuparà si els treballadors no es poden permetre viure a prop? L’habitatge s’ha convertit en un dels principals problemes del país. És, sens dubte, una emergència social. Però té una altra dimensió de la qual parlem menys: l’habitatge també és un problema per a les empreses i per a la competitivitat del país. Si les persones no poden viure a una distància raonable de la feina, les empreses tenen més dificultats per contractar i retenir treballadors. Si, a més, el transport públic no permet arribar-hi en un temps i un cost assumibles, el problema encara s’agreuja. I això acaba afectant salaris, costos, productivitat, inversió i creixement.
L’informe Habitatge, mobilitat i competitivitat de les pimes de Pimec planteja la pregunta: què està provocant el problema de l’habitatge a les empreses? Les dades són contundents. El 98% de les empreses enquestades considera que el mercat de l’habitatge de la seva zona està tensionat, i un 79% el considera molt tensionat. El 63% ha tingut vacants difícils de cobrir i el 75% necessita avui més temps que fa dos anys per cobrir una plaça. Naturalment, no totes les dificultats per contractar tenen l’origen en l’habitatge. També hi influeixen la manca de determinats perfils professionals, la formació, els salaris o els canvis demogràfics. Però hi ha un factor que sovint queda en segon pla: la distància entre el lloc on les persones poden permetre’s viure i el lloc on hi ha la feina.
Entre les empreses amb dificultats per contractar, el 56% assenyala problemes de mobilitat -temps i cost dels desplaçaments, transport públic o horaris- i el 33%, problemes estrictament residencials. A més, el 60% ha experimentat renúncies de candidats durant processos de selecció. Una oferta de feina, per tant, no és realment accessible si el treballador no pot permetre’s viure a una distància raonable o arribar-hi en unes condicions acceptables. El problema afecta especialment les pimes, que tenen menys marge salarial i menys flexibilitat organitzativa que les grans empreses. I també els sectors en què el treball presencial és imprescindible: indústria, construcció, logística, comerç, hostaleria, serveis personals o atenció sociosanitària.
De l’habitatge als salaris i dels salaris a la competitivitat
Hi ha un altre efecte menys visible. Quan l’habitatge s’encareix molt més que els ingressos, augmenta la pressió sobre els salaris. El 83% de les empreses enquestades considera que l’encariment de l’habitatge pressiona a l’alça les expectatives salarials. L’anàlisi de més de 500 municipis catalans mostra també que, allà on l’habitatge és més car, la despesa de personal per ocupat tendeix a ser més elevada. Per tant, una part del cost residencial acaba traslladant-se als costos laborals.
La cadena és clara: habitatge més car, més dificultats per trobar treballadors, més pressió salarial, més costos i menys capacitat per competir i créixer. De fet, aproximadament una de cada dues empreses enquestades ha ajornat, limitat o modificat decisions de creixement per aquestes dificultats. Per tant, l’habitatge ja no és només política social. També és política econòmica i de competitivitat.
La cadena és clara: habitatge més car, més dificultats per trobar treballadors, més pressió salarial, més costos i menys capacitat per competir i créixer
En definitiva, necessitem més habitatge assequible. No hi ha solucions màgiques. Però si durant anys la demanda creix més que l’oferta disponible, l’accés a l’habitatge es complica. La dimensió del repte és considerable. El Pla Territorial Sectorial d’Habitatge estima la formació de prop de 901.000 noves llars entre 2023 i 2037 i identifica unes necessitats que requeririen al voltant de 220.000 habitatges protegits, dels quals 175.665 haurien de ser de lloguer assequible. La Cambra de Comerç de Barcelona també estima que durant els pròxims cinc anys caldrà donar resposta a més de 180.000 noves necessitats d’habitatge.
Per això, a més de protegir les persones més vulnerables, cal actuar sobre l’arrel del problema. En l’informe de Pimec es proposa un ampli ventall de mesures: augmentar de manera sostinguda l’oferta d’habitatge, especialment l’assequible. Això implica mobilitzar sòl, simplificar processos urbanístics, reduir terminis administratius i accelerar les promocions. Però construir més no és suficient. També cal aprofitar millor el parc existent, mobilitzar habitatges buits, impulsar la rehabilitació i facilitar, quan sigui viable, la reconversió d’oficines i altres edificis en habitatges. La magnitud del problema també fa necessària la col·laboració publicoprivada, combinant sòl públic, capital privat i gestió professional, amb objectius clars, transparència i control dels resultats.
A més, cal vincular habitatge assequible a zones d’activitat econòmica, com polígons industrials, hospitals, universitats o grans centres logístics. També cal revisar la fiscalitat associada a l’accés a l’habitatge, especialment per als joves. A Holanda o Portugal, per exemple, els joves de fins a 35 anys poden quedar exempts de l’impost sobre transmissions i d’altres impostos en la compra del primer habitatge habitual. És una mesura que no resol el problema de l’oferta, però que es pot aplicar amb rapidesa i redueix una de les barreres d’entrada a la compra: els impostos que s’han de pagar en el moment de l’adquisició.
Habitatge i mobilitat: dues cares del mateix problema
No podem parlar d’habitatge sense parlar de mobilitat. No serveix de gaire construir habitatge assequible si queda desconnectat dels llocs on hi ha feina. Cal millorar les connexions amb polígons industrials i centres d’activitat, adaptar millor els horaris del transport públic a la realitat laboral i facilitar la intermodalitat. Habitatge, transport, urbanisme i desenvolupament econòmic s’han planificat massa sovint per separat, quan en realitat formen part del mateix problema. També cal aprofitar millor el territori. El teletreball, quan el tipus de feina ho permet, la digitalització i unes bones infraestructures poden contribuir a distribuir més activitat i talent cap a ciutats mitjanes i comarques amb menor pressió residencial.
I, amb una mirada encara més llarga, hauríem de plantejar-nos també la creació de nous nuclis urbans ben connectats, concebuts des del principi amb habitatge, transport, activitat econòmica i serveis. No és una idea teòrica. Anglaterra està impulsant una nova generació de ciutats, amb assentaments d’un mínim de 10.000 habitatges i amb les infraestructures, els llocs de treball, els serveis i el transport planificats des de l’origen. És una opció que també hauríem d’estudiar aquí.
Habitatge, transport, urbanisme i desenvolupament econòmic s’han planificat massa sovint per separat, quan en realitat formen part del mateix problema
Els problemes actuals són, en bona part, conseqüència de decisions que no es van prendre fa anys. Per això és important disposar d’objectius mesurables, estabilitat en les polítiques i coordinació entre administracions, empreses i agents socials. L’habitatge necessita menys visió de legislatura i més visió de país.
L’habitatge també és infraestructura econòmica
Quan parlem d’infraestructures pensem en carreteres, ferrocarrils, ports, aeroports o telecomunicacions. Però una economia competitiva necessita també que les persones puguin viure a una distància raonable dels llocs on treballen. Si una infermera no pot viure a prop de l’hospital, un tècnic no pot arribar al polígon industrial, un cambrer no es pot permetre viure a la zona turística on treballa o una jove enginyera descarta una oferta perquè el cost de l’habitatge absorbeix bona part del salari, tenim un problema social.
Però també tenim un problema econòmic. I, com passa sovint, les dues dimensions estan connectades. Una societat que facilita l’accés a l’habitatge millora la qualitat de vida, però també amplia les oportunitats laborals, facilita la captació i retenció de talent i ajuda les empreses a créixer. Facilitar l’accés a l’habitatge no és només fer política social. És també fer política d’ocupació, de productivitat i de competitivitat. Perquè l’habitatge no és només el lloc on vivim. És també una infraestructura imprescindible perquè el país funcioni. I perquè hi pugui haver treballadors allà on hi ha feina.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat