En un article d’opinió de dimarts (Fabricar cotxes elèctrics vol dir menys) pretenia demostrar que el futur és extremament difícil de predir. Triomfen aquells que l’encerten. I sovint ho vesteixen de sagacitat o saviesa quan, simplement, la van encertar perquè van escollir una opció que, mira per on, va ser l’encertada. A tall d’exemple deia que l’aposta per la fabricació de cotxes elèctrics potser acabarà sent un petit fracàs. Fabricar un cotxe elèctric requereix tan poques infraestructures industrials -comparades amb les necessàries per fabricar cotxes amb motor d’explosió- que potser en un futur els cotxes els fabricaran països emergents únicament. Qui ho sap!
Amb la indústria de l’armament pot succeir alguna cosa similar. Quan algú parla de reconvertir indústries -per exemple, la de l'automòbil- s’imagina les fàbriques manufacturant carros de combat, vaixells, fusells, etc. Però ara resulta que els drons són fonamentals. Rússia, amb tota la seva potència, no pot reduir els atacs que Ucraïna duu a terme sobre Moscou. I pensar que l’hivern rus va desfer el poderós exèrcit de Napoleó, tot per voler arribar a Moscou... Per tant, resulta interessant veure com es podria moure l’economia de defensa en un futur relativament pròxim. Les estratègies d'armament dels Estats Units, el Regne Unit i França, entre d'altres, comencen a reflectir les lliçons apreses a Ucraïna.
Es parla amb una certa lleugeresa quan es diu que Europa ha de prendre cura de la seva defensa. I s’acusa de lentitud. Però no és una tasca fàcil, i requereix molt de temps. Per exemple, els F-35 que ara participen en les operacions nord-americanes i europees van començar a dissenyar-se a l’època Clinton. Per tant, si es vol anar de pressa, el primer pas a fer per Europa és posar en comú els recursos existents abans de dissenyar noves adquisicions.
Si es vol anar de pressa, el primer pas a fer per Europa és posar en comú els recursos existents abans de dissenyar noves adquisicions
La segona -que tothom obvia- és definir els mètodes i procediments a utilitzar per coordinar les forces que hagin de participar en qualsevol operació. Ara mateix, si s’activés la clàusula cinc del tractat de l’OTAN per defensar qualsevol territori europeu, les forces a destacar estarien comandades per un general americà. Aquest aspecte no es valora prou. Que els Estats Units abandonin, ni que sigui parcialment, l’OTAN, és com si a una empresa multinacional li marxessin, de cop i volta, els alts directius. La tercera fase consisteix a començar a aplicar una política d’adquisicions comuna. De fet, s’està treballant en els tres fronts a l’hora.
Una pregunta bàsica per als governs europeus és com es poden reformar els processos de contractació pública immediata per enfortir la innovació i facilitar l'entrada de noves empreses. Això va més enllà de les economies d'escala i els beneficis de la competència d'una integració més profunda del mercat de defensa entre els països europeus. Hi haurà una gran oportunitat per a petites empreses que innovin, perquè les compres de material bèl·lic s’hauran de diversificar.
Els deu principals contractistes europeus representen entre el 70% i el 90% de les adquisicions militars a Alemanya, Polònia i el Regne Unit. Per contra, als EUA, on la despesa total és molt més gran, els deu principals contractistes representen menys del 40% de la despesa. Per tant, una lliçó és la de diversificar les compres i donar oportunitats a la innovació que comporten les petites empreses.
Els deu principals contractistes europeus representen entre el 70% i el 90% de les adquisicions militars a Alemanya, Polònia i el Regne Unit
Perquè un procés d’adquisició de material bèl·lic no és un procés estàndard. Vull dir que, llevat de material de poca importància -fusells i munició-, no existeix un supermercat de material que els governs van i agafen dels prestatges. Una comanda de material militar important requereix diverses etapes:
- Múltiples reunions de diversos departaments -en el cas d’Europa, de diversos estats- per identificar els requisits. No només definir què es necessita, sinó per a què i com s’utilitzarà.
- Executar les adquisicions proposades a través d’un procés de planificació, programació, pressupost i execució (PPBE). Es tracta d’efectuar una selecció de proveïdors amb els quals es col·laborarà per dissenyar els productes. I assignar recursos entre programes competidors.
- Mobilitzar els diners i el sistema de contractació per desenvolupar i comprar cada article.
Totes aquestes tasques comporten molts anys. Molt de temps a països que ja tenen pràctica (Estats Units, França, Regne Unit...). Ara imaginin-s’ho per a tota la Unió Europea (UE). No és una tasca fàcil. No vull ser grotesc a l’hora de remarcar les dificultats i l'exigència en la capacitat de gestió que tot això comporta -sobretot quan hi participen segons quins països-, però em permeto recordar que aquí no podem fer que Rodalies funcioni.
Com en gairebé totes les àrees industrials, Catalunya pot treure benefici de la descentralització més gran i del trossejament en la provisió de material bèl·lic. En això, som bastant espavilats. L’experiència demostra que concentrar les compres de material bèl·lic és fonamental. Ara bé, un cop aconseguit aquest pas, la provisió s’ha de fragmentar -un bon exemple el constitueix Airbus- i deixar que les petites i mitjanes empreses innovin. Aquesta és, almenys, l’experiència americana. I Ucraïna, també, ofereix lliçons importants per a la reforma de les adquisicions en condicions extremes. Si bé algunes de les reformes que aquest país ha implementat poden semblar massa audaces per a exèrcits en temps de pau, l’exemple és molt vàlid a l’hora d’implementar infraestructures per a una adquisició més descentralitzada a través d'un mercat establert pel govern.