La guerra al Pròxim Orient, una oportunitat?

L’actual guerra al Pròxim Orient fa que molts articulistes i l’opinió pública s’espantin pel que fa als temes energètics. Alguns -el catastrofisme ha esdevingut un nou gènere periodístic- avancen grans desastres. Fins i tot diuen que la crisi energètica actual és més greu que la dels setanta. Ignoro si és més greu en termes de producció i distribució. Els efectes, decididament, són ara molt menors. Els que vam viure aquell període ho podem confirmar. De fet, els països van adoptar mesures amb l’objectiu de fer front a aquell desastre -Londres a les fosques, restriccions en el consum, preus que es van multiplicar per molt...-.

Pel que sí que ha servit, pel que està servint, aquesta guerra és per demostrar que l’autonomia energètica no és un desig banal. Amb un inquilí estable a la Casa Blanca, el tema no tenia importància. Els mercats posseïen eines raonables per evitar una fallida en el subministrament o, fins i tot, en l’encariment excessiu de preus. Les lliçons del passat van accelerar la implementació d’aquests mecanismes. Ara bé, amb algú que no respon a la racionalitat geoestratègica amb què tot s’ha dissenyat, hem d’assumir que ens podem quedar sense fonts d’energia.

Si vols saber-ne més

 

   

Xavier Roig-Estat ric amb trampes; ciutadà pobre i estafat

Aquesta és una mala notícia a curt, però és bona a llarg. El fet que, arran aquesta crisi, les accions de les empreses comercialitzadores d’energies renovables hagin pujat, és significatiu. Amb caràcter immediat, les petrolieres obtindran uns guanys extres desorbitats. A llarg termini, però, perdran la seva posició dominant.

I és que les diferències amb la crisi dels setanta no són només de quantitat, sinó de mentalitats. En aquella època -ja fa 50 anys- les repercussions socials de l’encariment no es tenien en compte. Ara sí. Durant la passada minicrisi energètica dels anys 2022-2023 -guerra d’Ucraïna, gas natural-, el govern alemany, per exemple, va haver d’injectar 200.000 milions d’euros per pal·liar-ne els efectes entre la població. En conseqüència, els governs europeus han aprofitat per accelerar la transició energètica. França i Alemanya ja han començat a aprovar plans per intensificar les inversions. Abans es feia per motius obvis de canvi climàtic. Ara es fan perquè se li han vist les orelles al llop. I no va de broma.

"Les diferències amb la crisi dels setanta no són només de quantitat, sinó de mentalitats"

Addicionalment, hi ha qui pensa que aquest fet, aquesta crisi provocada per la guerra del Pròxim Orient només és el principi de les inestabilitats en el mercat energètic. Les majors fonts d’aprovisionament estan en mans de països que no segueixen la lògica dels occidentals -ni política ni econòmica-. I, si abans se seguien, és perquè a la Casa Blanca hi habitava sempre algú amb una certa amplitud de mires geoestratègiques. I això s’ha acabat.

Aquest neguit que ha envaït Europa també s’ha traslladat a països del Tercer Món que estan encara en procés de sortir del subdesenvolupament. I, de la mateixa manera que van passar de no tenir telèfon a tenir-lo mòbil -estalviant-se el desplegament de cable que Occident havia dut a terme en un segle-, ara podrien estalviar-se el pas intermedi de crear empreses i serveis que utilitzen energies fòssils. Podrien anar directament a les energies renovables. Resultarà interessant veure què passa...