La manca de relleu generacional a l’agricultura és considerat un dels principals problemes a afrontar per aquest sector econòmic. Així ho ha indicat el ministre d’Agricultura, Pesca i Alimentació (MAPA) Luis Planas i així ho assenyalen i insisteixen les diferents organitzacions sectorials. Vivim moments de grans canvis plens d’incerteses, enfront dels quals ens cal disposar d’informació objectiva sobre el marc en què se situa el problema per comprendre’l i seguidament identificar-ne les causes i les possibles solucions.
La manca de relleu generacional a l’agricultura és considerat un dels principals problemes a afrontar per aquest sector econòmic
La caiguda d’explotacions agràries
A Catalunya, segons dades del Cens agrari, des del 1999 fins al 2020, es van perdre 18.103 explotacions, un 25,14% del total inicial del 1999. Malgrat la disminució del nombre d'empreses, la superfície agrària utilitzada (SAU) ha disminuït en molta menor proporció. Concretament, el 1999 la SAU era d'1.156.828 hectàrees i el 2020 era d'1.092.215. És a dir, unes 64.613 ha menys, l'equivalent a una reducció del 5,6%.
Segons el Cens agrari i, tal com assenyala la figura 3.1, entre 1999 i 2020 hi ha menys explotacions, però hi ha explotacions més grans. Les empreses que abandonen l’activitat són principalment en terres de secà, per contra, a terres de regadiu hi ha hagut un cert creixement de noves empreses.
Moltes franges de superfície han perdut explotacions, però les més grans ocupen clarament un percentatge més alt. Per exemple, les majors de 100 hectàrees han passat de representar l'1,87% del total a ocupar una quota del 3,57%. En canvi, les explotacions de menys de 10 hectàrees el 2020 representen el 59,39%, mentre que el 1999 representaven el 67,61% del conjunt de totes les explotacions.
Per analitzar el pes de cada franja de dimensió de les explotacions la figura 3.2 mostra la superfície agrària utilitzada (SAU) corresponent a cada segment de dimensió d'explotació. La relació entre la viabilitat de les empreses agràries i la seva dimensió és funció de molts factors vinculats a les condicions físiques i tecnològiques de la finca. Tanmateix, el gran nombre de molt petites explotacions ja ens suggereix dificultats de viabilitat i un futur incert per a elles. El 2020 una miríada de petites explotacions menors de 10 hectàrees, concretament el 59,39% d'elles, gestionen només l’11,33% del territori. Per contra, s’observa una concentració important de les terres en un nombre limitat d’explotacions. Concretament, el 2020, el 3,57% de les explotacions majors de 100 hectàrees gestionaven un 35,94% de les terres. Aquesta asimetria entre dimensió i nombre d’explotacions no significa en aquest cas una realitat oligopolista en el sector primari. Cal saber que una explotació viable de cereals en secà requereix aproximadament 200 hectàrees. Però l’escassa dimensió predominant reflecteix una realitat de possible dificultat que s'hauria d'abordar amb estratègies adequades.
El repte tecnològic i mediambiental com a factor de transformació i viabilitat econòmica
Fa setanta anys, amb l’arribada del tractor, l’agricultura va viure una profundíssima reestructuració, la qual va expulsar cap a la ciutat a molts milers de persones. Com a contrapartida, va deixar al camp un sector més preparat amb unes empreses i organitzacions sectorials més sòlides. Però el progrés tecnològic no ha parat, ans al contrari, la revolució digital i biotecnològica han anat posant les bases per a la seva consolidació al segle XXI. Per a les empreses o explotacions agràries l’assumpció del repte tecnològic és avui una exigència competitiva al si d’uns mercats globals cada cop més exigents.
La revolució digital i biotecnològica han anat posant les bases per a la seva consolidació al segle XXI
Al mateix temps, el segle XXI ve marcat per les evidències dels desequilibris mediambientals causats per l’acció de l’home. Mentrestant l’escalfament global ocasiona cada cop més danys a la producció agrària, amb repercussions agudes sobre els mercats. Redreçar la situació esdevé una opció de supervivència
Ambdós aspectes, tecnològic i mediambiental, suposen uns costos importants. Algunes empreses o explotacions agràries, especialment les de dimensió reduïda, han tingut i tenen dificultats per assumir el repte i prosseguir la seva activitat. La manca d’expectatives de viabilitat ha estat el primer fre a la continuïtat de les generacions joves.
Com a resultat de l'acció d'aquests vectors es produeix una reducció d'unitats productives, redimensionament de les empreses agràries, més concentració d’aquestes, transformació creixent en empreses de serveis, al mateix temps que hi ha un increment del treball assalariat a la pagesia.
Què fer davant d’aquest escenari? Sens dubte, negar-lo no és mai la solució. Les respostes positives han d’actuar sobre una de les principals febleses que és la dimensió reduïda i conseqüentment la limitada capacitat financera. Compartir, col·laborar i sumar hauria de ser l’objectiu. En aquest sentit, la via de la cooperació és la forma que millor pot articular una resposta transformadora conservant el teixit productiu actual. A través de la cooperació és possible guanyar dimensió i capacitat econòmica des de la suma de petites o mitjanes empreses, o explotacions agràries. L’agrupació en cooperativa ofereix, alhora, una millor capacitat de negociació al si d’una cadena alimentària seriosament esbiaixada. A les cooperatives, però, cal exigir-los l’excel·lència en la seva gestió professional i competitiva.
Bullying contra la pagesia
He parlat d’aquest tema sovint. S’ha transformat la por al canvi climàtic en una recerca de culpables. En comptes d’abordar la font principal del problema, que no és altra que la combustió de combustibles fòssils, s’ha trobat en l’agricultura i els agricultors els culpables ideals per desviar l’atenció i evitar abordar les solucions més efectives.
S’ha tacat l’imaginari col·lectiu de falsedats i exageracions que han acabat afectant l’autoestima dels agricultors. No m’estendré. Entre les meves amistats hi ha qui s’estranya quan els explico que el meu fill, enginyer agrícola, és pagès, o que la meva filla veterinària s’ha casat amb un enginyer mecànic que és pagès. Fa poc una bona amiga m’expressava la seva preocupació perquè la seva filla s’havia enamorat d’un pagès (he de reconèixer que em va sorprendre molt que m’ho digués a mi). Quin atractiu pot tenir un fill de pagès en continuar l’activitat de l’empresa familiar si fins i tot ser pagès pot crear-li problemes per trobar xicota.
Ja comença a ser hora que es modifiquin opinions vers el merescut respecte a la pagesia i s’acabin les falsedats interessades. Convé que urgentment la societat s’informi sobre el món que produeix els seus aliments i altres productes renovables. Descobrirà la importància essencial de la seva labor, la modernitat de la seva activitat i la gran eina que disposem per sortir del gran embolic mediambiental. Amb el llibre Cuits pel clima, la Lorena Farràs i jo mateix hem intentat aportar en informació i clarificació sobre el sector clau de l’agroalimentació.
La disfuncional assignació dels ajuts agraris
Tradicionalment, la titularitat dels ajuts de la Política Agrària Comú (PAC) s’han atorgat al gestor de la finca sense considerar la seva implicació en l’activitat real al món agrari. Per pròpia evolució natural els titulars de la PAC han envellit, però han conservat els drets sobre els ajuts. Per lògica d’aquesta evolució una part important dels titulars de la PAC són propietaris de terres jubilats. Aquest tema el vaig explicar més detalladament a l’article L’edat dels pagesos: una bona ‘fake news'.
Convé que urgentment la societat s’informi sobre el món que produeix els seus aliments i altres productes renovables
Aquest fet crea disfuncions importants. En primer lloc, d’imatge del sector agrari com a sector suposadament envellit, tradicional i endarrerit. Però, en segon lloc, com a bloquejador del relleu generacional. Quin interès pot tenir el fill d’un agricultor per la continuïtat de l’empresa agrària si sap que probablement heretarà la responsabilitat sobre la gestió de la finca quan tingui seixanta anys? Alhora, amb certa probabilitat, una persona gran tindrà menys predisposició a la imprescindible innovació. Aquesta disfunció ha estat reconeguda a la nova PAC, on el Pla Estratègic ja exigeix que els ajuts de la PAC s’ha de dirigir a l’agricultor genuí o actiu. L’ajut de la PAC, per pròpia naturalesa, és una eina per a la producció agrària, no un suplement de la pensió de jubilació.
La concreció efectiva d’aquesta opció seria ben simple si s’identifiqués l’agricultor actiu amb agricultor no jubilat. Tanmateix, un tema tan arrelat en el temps, considerat per molts agricultors com a una renda estable, està tenint una significativa resposta defensiva des de les mateixes organitzacions agràries. De totes maneres l’aplicació de les normes establertes al Pla Estratègic PAC ja està portant al traspàs de força titularitats de la PAC als agricultors que realment gestionen les finques.
Així i tot, no s’ha volgut forçar les coses i s’admeten fórmules imaginatives tal com la figura del jubilat actiu o altres. En qualsevol cas la futura PAC, tal com estableix a la proposta de 16 de juliol del 2025 de Marc Financer Plurianual (MFP) pel període 2028-2034, indica per al 2032 la incompatibilitat per rebre els ajuts de la PAC a les persones jubilades. És a dir, progressivament ens aproparem a una visió més real sobre l’activitat agrària, amb menys empreses o explotacions i amb gestors d’edats equiparables a altres sectors.
Al marge d’altres consideracions legals o vinculades als ajuts de la PAC, per propi interès de continuïtat de les empreses agràries, seria interessant incentivar amb facilitats fiscals o altres mesures la cessió de la titularitat als previsibles continuadors joves (filles o fills, principalment).
* Nota sobre el lèxic de l’agricultura
Aquest article utilitza indistintament l’expressió explotació agrària o empresa agrària. Crec que si hem de normalitzar la visió actual sobre l’agricultura, les expressions i les paraules també han de correspondre a les normalitzades per a tots els sectors econòmics. La utilització indistinta i repetitiva d’ambdues expressions (empresa o explotació) intenta facilitar que s’aparti definitivament la paraula “explotació” i se substitueixi per una de més precisa com és “empresa”.