Considero que als economistes ens correspon, a títol individual, poder posar sobre la taula idees que, tot i poder néixer mortes per la controvèrsia, la inviabilitat o la impopularitat, siguin prou provocadores per estimular la reflexió col·lectiva sobre determinats statu quo i temes estratègics per al país. Un bon exemple d’aquest exercici és el que fa uns mesos feia Josep Oliver en la seva lliçó inaugural de la Jornada dels Economistes d’enguany al voltant de la productivitat.
El professor advocava per treure el que va anomenar com a “subvencions indirectes al sector del turisme”, que segons va justificar és un sector que té un impacte negatiu en la productivitat del país i absorbeix uns recursos amb un elevat cost d’oportunitat. Entre d’altres, perquè acostuma a ser intensiu en mà d’obra de qualificació majoritàriament limitada que ha de ser importada per cobrir les feines que els locals no volen fer.
No és objecte d’aquest article fer una anàlisi sobre les externalitats del turisme, tant positives com negatives, que caldria posar en una balança i requeririen una certa segmentació del sector. En tot cas, Oliver es referia a suprimir les subvencions indirectes en termes de l’IVA reduït, la gratuïtat dels peatges, els contractes fixos discontinus o la manca de gravamen fiscal sobre el querosè —combustible dels avions que, a diferència de la resta, no té tributació—, entre d’altres. Cal entendre que aquestes exempcions actuen com a incentius del sector, i a sensu contrario, de desincentius d’altres que s’assenyalen com a més estratègics per al país.
Al cap i a la fi, els incentius són un dels mecanismes més habituals per a incidir en les decisions econòmiques. Per tant, així com Oliver posa l’accent en el paper dels estímuls per corregir determinades disfuncions, potser també cal precisament explorar atractius que ens ajudin a afrontar reptes estructurals com la baixa natalitat i la sostenibilitat del sistema de pensions, fonament del nostre estat del benestar. La natalitat a Catalunya ha estat històricament baixa i, a més, es troba en caiguda lliure des del llindar d’1,53 fills per dona el 2008 fins als 1,08 actuals.
La natalitat a Catalunya ha estat històricament baixa i, a més, es troba en caiguda lliure des del llindar d’1,53 fills per dona el 2008 fins als 1,08 actuals
El sistema de pensions és complicat i difícil d’explicar, nogensmenys, resulta fàcil entendre que un dels principals elements que en condiciona la viabilitat és l’estructura demogràfica i la natalitat. Com ja he exposat en articles anteriors, la perspectiva actual és que a Catalunya l’any 2050 hi hagi prop de dues persones en edat de treballar per cada persona en edat de jubilació. Actualment són 3,35.
Aquestes perspectives són principalment fruit de dues variables: la baixa natalitat i l’allargament de l’esperança de vida. La coincidència d’aquests factors suposa una amenaça futura tant pel sistema de pensions com per a la mateixa pau social. És evident que probablement això requerirà allargar l’edat de jubilació, millorar la productivitat dels qui treballen i augmentar la natalitat. És difícil pensar que un sistema de pensions pugui ser viable si de mitjana ha de ser capaç de garantir la qualitat de vida de tanta gent durant tant de temps per mitjà del pagament d’una pensió durant 20 o 25 anys.
Com incentivar la natalitat?
La natalitat és, doncs, una de les variables on convindria incidir. Com? Una proposta podria ser incentivar-la condicionant la pensió futura al nombre de fills. Per què no? Crec que el següent exemple pot ajudar a comprendre millor aquesta idea que pot ser impopular, però que convida a la reflexió.
Ens fixarem primer en la hipòtesi d’una parella que decideix tenir fills. En primer lloc, destina un conjunt de diners a la cura d’aquests fills. Probablement, part d’aquests diners no els pot dedicar a l’estalvi per a la jubilació. En segon lloc, la decisió de tenir fills té un impacte en les seves carreres professionals i, per tant, en la seva cotització per a la jubilació. A més, la decisió d’aquesta parella de tenir fills és beneficiosa per al conjunt de la societat, ja que contribueix a la sostenibilitat del sistema.
Tot i això, quan arriba el moment de la jubilació aquesta parella pateix l’esgotament del sistema de pensions, i a més de no haver pogut estalviar tant com els hauria agradat, com que no han pogut cotitzar el màxim, només poden optar a una pensió humil. Tot i que les pensions són baixes a causa de la baixa natalitat, precisament aquells que hi han contribuït, no poden optar a la prestació màxima.
D'altra banda, hi ha una altra parella que lliurement ha decidit no tenir fills. Aquesta decisió els ha comportat un estalvi de diners, que han dedicat tant a l’oci com a l’estalvi per a la jubilació. La decisió de no tenir fills va tenir a veure amb la priorització de la vida professional per contribuir al creixement d’una empresa -que no és seva- que els ha permès escalar professionalment i, a més, cotitzar el màxim. Arriba el moment de la jubilació, i tot i que no han contribuït a la sostenibilitat del sistema per mitjà de la descendència, aconsegueixen la pensió màxima, que es pagarà gràcies a les cotitzacions dels fills dels altres. A més, compten amb l’estalvi que han anat fent al llarg de la seva vida. I encara més, convé tenir en compte que durant la seva vellesa requeriran un grau més elevat d’atenció sociosanitària per cures que en una altra situació anirien a càrrec dels fills, que en aquest cas aniran a compte de la despesa social.
El Premi Nobel d'Economia, Gary Becker, argumentava que tenir fills és una inversió privada amb un retorn col·lectiu, i això fa que el sistema infraremuneri una decisió que beneficia a tothom
En terminologia econòmica, això és un bon exemple del fenomen del free rider, que es produeix quan algú es beneficia d’un sistema sense contribuir-hi de manera proporcional.
Aquesta paradoxa —que qui contribueix al futur del sistema rep menys retorn que qui no ho fa— no és nova en la literatura econòmica. Un marc teòric que ajuda a entendre-la és el que ja va plantejar el Premi Nobel d’Economia del 1992, Gary Becker. En el context dels sistemes de pensions de repartiment, Becker argumentava que els fills generen una externalitat positiva: són els futurs cotitzants que sostenen el sistema, però el cost de criar-los —econòmic, professional i de temps— recau íntegrament sobre les famílies. Dit d’una altra manera, tenir fills és una inversió privada amb un retorn col·lectiu, i això fa que el sistema infraremuneri una decisió que beneficia a tothom.
Per això, Becker defensava la necessitat d’“internalitzar” aquesta externalitat, és a dir, reconèixer d’alguna manera en el disseny del sistema de pensions la contribució demogràfica de les famílies. En resum: si el futur del sistema depèn dels fills d’uns quants, és raonable que tothom hagi de cotitzar per igual, amb independència de si contribueixen —o no— a generar aquests futurs cotitzants? I, alhora, té sentit que la contribució demogràfica no sigui un factor de pes determinant en el càlcul de la quantia de la pensió a percebre?
No tenir fills és una decisió totalment legítima. Malgrat això, allò que és legítim i allò que és social i econòmicament desitjable no sempre coincideix. La versemblança de les hipòtesis exposades posen de manifest una situació clarament injusta. Condicionar la pensió futura a la contribució que s’ha fet a la sostenibilitat del sistema a través dels fills podria actuar com a incentiu de la natalitat? Caldria fer les corresponents anàlisis microeconòmiques i economètriques sobre l’impacte d’aquest estímul diferit per concloure-ho.
França i Alemanya, dos casos paradigmàtics
Segurament el plantejament és controvertit, excessivament teòric i resulti injust en casos concrets, però més injust pot resultar el greuge comparatiu que es deriva de la situació exposada. Condicionar les pensions a la natalitat pot semblar un plantejament excèntric, però convé recordar que alguns països ja reconeixen institucionalment la contribució demogràfica en el còmput de la pensió. Per exemple, França -que té una de les taxes de natalitat més elevades d’Europa- ho fa atorgant fins a dos anys de cotització addicional per cada fill i complements del 10% de la pensió per a famílies nombroses. En el cas d’Alemanya, cada fill permet reconèixer fins a tres anys addicionals de cotització, que es tradueixen en punts de pensió equivalents als que obtindria una persona que cotitza al nivell del salari mitjà durant aquest període.
A l'estat espanyol, des de fa uns anys les pensions ja incorporen un complement de maternitat per compensar la injustícia que es considerava la menor pensió de dones, fruit de cotitzacions més baixes a causa de les tasques de cures -des del 2021 se l’anomena complement per a la reducció de la bretxa de gènere. Aquest complement es va haver d’estendre posteriorment als homes perquè el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) el va considerar discriminatori.
Les pensions ja incorporen un complement de maternitat per compensar la injustícia que es considerava la menor pensió de dones, fruit de cotitzacions més baixes a causa de les tasques de cures
La finalitat d’aquest complement és més aviat correctiva d’un greuge, però obre el camí al fet que en un context de necessitat d’incentivar la natalitat es pugui plantejar que aquesta pugui condicionar la quantia de la pensió futura. Això són només incentius que funcionen en un marc de conducta racional, i convindria no oblidar que, per anar bé, la decisió de tenir fills hauria de seguir sent, sobretot, irracional. Cada cop és més freqüent veure notícies que fan referència a la despesa de tenir fills, potser esquemes com aquest contribueixin a convertir-los en inversió.
La natalitat no és només una qüestió privada: és una peça estructural del nostre estat del benestar. Si el sistema de pensions es fonamenta en la solidaritat intergeneracional, ignorar que aquesta solidaritat necessita noves generacions és simplement insostenible. El debat sobre la natalitat no pot continuar sent un tabú, sinó que és una qüestió de país que condicionarà el model de societat en què viurem, la nostra prosperitat, el sentit col·lectiu de transcendència, la fortalesa del nostre estat del benestar i, també, el futur de la nostra identitat.