Els joves no ho tenen fàcil. Les dades ho confirmen amb una claredat incòmoda. El deteriorament que s’ha produït en les darreres dècades de la situació dels joves és alarmant. Probablement, poques dades ho il·lustren de manera més fefaent com l’edat mitjana d’emancipació, que frega ja els 30 anys a Catalunya -29,8, per ser exactes-, o la relació amb la pensió mitjana de jubilació, que ja és més alta que el sou mitjà dels joves menors de 35 anys. De fet, les diverses dades sobre la realitat dels joves dibuixen un escenari que convindria definir com a risc estructural del país, que compromet el nostre progrés com a societat, i per extensió, la nostra competitivitat. Ara bé, quins són els reptes que afecten els joves als quals convindria donar resposta?
L’emancipació ocupa el primer lloc. La taxa d’emancipació, que mesura el percentatge de joves entre els 16 i 29 anys que estan emancipats, se situa en el 17,4% (2024). Per posar-hi context, a escala europea la mitjana és del 31,5%, i Catalunya fa anys que està en caiguda lliure des del llindar del 32,6% al qual se situava l’any 2007. Emancipar-se s’ha convertit en una qüestió cada cop més complicada, com ho evidencien els diferents índexs que mesuren l’esforç necessari per accedir a l’habitatge a Catalunya. Segons dades dels informes del Banc d’Espanya i la Cambra de Comerç de Barcelona sobre la matèria, en l'àmbit català, accedir a la compra d’un habitatge requereix entre cinc i onze anys d’estalvi, de mitjana s’han de destinar al voltant de nou anys del sou íntegre a pagar l’habitatge, i la mitjana de la renda mensual a destinar al lloguer se situa entre el 28% i el 40% segons la proximitat a les zones urbanes.
És interessant observar aquests índexs d’esforç, perquè són el que fonamentalment condiciona la facilitat d’emancipar-se, és a dir, la relació entre els preus de l’habitatge i els ingressos. Malauradament, l’obsessió de la majoria de les polítiques vinculades a l’habitatge segueix fixant-se únicament en la incidència en els preus, i obvia que el veritable objectiu hauria de ser alleugerir l’esforç que implica l’accés a l’habitatge, la relació entre el preu i el sou. Reduir aquests índexs d’esforç requereix aconseguir tant reduir el numerador (preu) com augmentar el denominador (sou).
I, d'altra banda, com vaig explorar en un article anterior sobre les polítiques d’habitatge o les trampes al solitari, sorprèn que per donar resposta a aquest repte únicament hi hagi sobre la taula horitzons sobre el nombre de pisos a construir en els pròxims anys (per exemple, l’anunci de 50.000 pisos) i, en canvi, no hi hagi encara un objectiu establert sobre l’indicador a assolir el 2030 pel que fa a l’edat mitjana d’emancipació a Catalunya. Seria raonable definir un objectiu sobre quin volem que sigui l’indicador de l’edat mitjana d’emancipació a Catalunya d'aquí a cinc anys per començar a revertir-lo i tenir un camí traçat per convergir amb la mitjana europea (26,4 anys).
Potser quan tinguem l’horitzó definit serà més fàcil determinar les polítiques necessàries per assolir-lo.
En dues dècades, els joves han passat de posseir prop del 7,5% de la riquesa estatal a només el 2%, mentre que cobren un 9% menys que la mitjana poblacional
En segon lloc, tot i que íntimament relacionat, hi ha el repte de la pèrdua de poder adquisitiu dels joves. De fet, segons estudis recents, en dues dècades, els joves han passat de posseir prop del 7,5% de la riquesa estatal a només el 2%. Tot això té molt a veure amb la situació precària laboralment de molts joves: el 50% dels joves catalans entre 25 i 34 anys perceben un sou inferior a 22.648 euros, segons dades de l’Institut Nacional d'Estadística (INE). Es tracta d’una mitjana de sous un 9% inferior al del conjunt de la població (24.772 euros), que també és baixa; però a la qual en el cas dels joves cal afegir el menor temps d’estalvi, que condiciona entre d’altres poder disposar de diners per accedir a l’habitatge.
Com exposava a l’inici de l’article, la pensió mitjana de jubilació ja supera el sou mitjà dels joves menors de 35 anys. Tot fa pensar, que estem aconseguint superar -per sort!- la bretxa de gènere per donar pas a la bretxa entre generacions, i amb una perspectiva que en lloc de poder-se reduir amb el pas del temps, s’eixampli cada cop més. Una recepta immediata per començar a fer-hi front hauria de ser millorar l’educació financera dels joves i recordar que una bona planificació financera personal pot marcar la diferència en un context actual i de futur de pèrdua de poder adquisitiu.
La fuga de talent, un símptoma de la fotografia actual
En tercer lloc, convindria no ignorar el repte de la retenció de talent jove al país, que és clau per la prosperitat futura i un bon símptoma de l’esperança dels joves en les oportunitats que poden trobar al país. Les dades evidencien la urgència d’incidir en la fuga de talent jove del país. Només aquest any hi ha un 7% més de joves catalans vivint a l’estranger que l’any passat, i un 60% més que fa deu anys.
Vinculat amb aquest repte, convindria estar atents a la importància de l’atracció i retenció de joves als territoris. Actualment, hi ha cinc vegueries que presenten un saldo migratori intern dels joves negatiu. És el cas de l’Àrea Metropolitana (1305), Ponent (357), Camp de Tarragona (77), Terres de l’Ebre (59) i l’Alt Pirineu i l’Aran (3), que perden joves (20-39 anys) perquè emigren cap a altres demarcacions de Catalunya, segons les dades de l’Idescat per al 2023.
En contraposició, hi ha territoris que estan atraient joves d’altres indrets de Catalunya com són el Penedès (1.132), les Comarques Centrals (414), i les Comarques gironines (255).
Si ens mirem com era la fotografia fa deu anys, l’única vegueria que presentava saldos migratoris interns positius era la Metropolitana amb prop de 1.000 joves. En canvi, 10 anys després hi ha un conjunt de territoris que segueixen perdent joves any rere any; l’Àrea Metropolitana ara en perd, i es produeixen creixement en territoris que abans en perdien (Penedès, Comarques Centrals i Comarques Gironines).
Abans d’extreure conclusions convé tenir en compte que la ubicació de la residència dels joves no necessàriament coincideix amb la de les empreses i organitzacions on treballen, que el teletreball ha obert una nova era de possibilitat, i que el preu de l’habitatge ha convertit determinades zones urbanes en, únicament, la ubicació on desplaçar-se per a treballar per a molts joves, però on no poder viure. El rerefons d’aquest repte té molt a veure amb el dinamisme econòmic dels territoris, la ubicació dels centres de formació i universitats, i la desagregació territorial d’indicadors com l’atur juvenil del 22% en l'àmbit català o l’índex TEA, que mesura l’activitat emprenedora, del 6% en el segment de 18-24 anys i del 9% en el de 25-34 anys, i que tenen una clara disparitat entre territoris.
La baixa natalitat continua en caiguda lliure
Per últim, el repte de la natalitat. Aquesta setmana s’ha fet pública la taxa de fecunditat de Catalunya de l’any 2024: 1,08 fills per dona i una edat mitjana de maternitat de 32,61 anys. Unes dades que estan en caiguda lliure des del 2008, quan se situaven en 1,53 fills per dona i 30,76 anys de mitjana. Es tracta d’un repte que interpel·la inequívocament els joves.
El declivi de la natalitat és una tendència global, però les taxes catalanes són preocupants. Especialment, quan les contrastem amb la mitjana de la Unió Europea (UE) d’1,38 fills per dona o les d’un país capdavanter en aquesta matèria com els veïns francesos (1,66).
Aquesta baixa natalitat i la previsió de l’actual estructura demogràfica comporten que l’Idescat situï la ràtio de la relació de dependència el 2050 a Catalunya en el 48,5%; per tant, s’estima que aleshores hi hagi dues persones en edat de treballar per cada persona en edat de jubilació. O més ben dit, que del sou de dos dels actuals joves se n’hagi de poder pagar la pensió d’una persona.
Si de mitjana els joves no s’emancipen fins als 30 anys, quan se suposa que han de poder tenir fills?
Evidentment, les actuals taxes de natalitat tenen molt a veure amb els altres reptes com l’habitatge, l’estabilitat laboral o el poder adquisitiu. Si de mitjana els joves no s’emancipen fins als 30 anys, quan se suposa que han de poder tenir fills?
En un article anterior sobre la natalitat, vaig constatar la important bretxa de fecunditat que hi ha a Catalunya i que posa de manifest el contrast entre les aspiracions en matèria dels fills desitjats i la realitat. Les implicacions d’aquest repte, que a més d’econòmiques també són socials, culturals i lingüístiques, reivindiquen la necessitat d’actuar urgentment per canviar els escenaris que se’ns dibuixen per al 2050.
Tot i això, la bretxa de fecunditat té a veure amb la situació financera, però també amb l’ajornament de la decisió de tenir fills que acaba condicionant la capacitat biològica de tenir-los, entre d’altres, per la poca pedagogia en matèria de fertilitat, que com alguns informes constaten, contrasta amb la (encertada) sensibilització sobre la prevenció d’embarassos no desitjats.
En conclusió, els joves d’avui no ho tenen gens fàcil. No obstant això, més que una mirada condescendent davant d’aquestes perspectives, el que convé és una aposta política de país i una acció decidida. El missatge optimista és que som encara a temps d’evitar que aquella “esperança desfeta i recança infinita” que Pere Quart evocava a les Corrandes d’exili torni a esdevenir realitat per a tota una generació. Convertir aquesta recança en projecte, i aquesta esperança en una oportunitat tangible, hauria de ser la gran política de país dels propers anys.