El dia del combat, ningú apostava pel seu triomf. Els preàmbuls havien estat un pur desastre, una cadena d'errors i despropòsits que feien presagiar un mal resultat. Desproveït de la seva supèrbia d'antuvi i de la seva fanfarroneria insultant, detestat per la seva coneguda impietat amb els adversaris, la meitat del país esperava celebrar cada cop, cada ensopec que l'acostés al final i l'humiliés. Quan va sonar la campana de l’inici, molts es van disposar a assistir -i a gaudir- de l'últim capítol d'aquesta figura que representa, millor que ningú, el gegantí desordre del nostre temps.
“Ara o mai”
Contra tot pronòstic, Milei i La Libertad Avanza van guanyar la baralla. Una remuntada espectacular, difícil d'explicar si ens atenim a les dades microeconòmiques que l'acompanyaven i que setmanes abans no podien ocultar la situació del país, a la vora de la recessió.
La reacció al triomf dels llibertaris es va manifestar a tot el país i de molt diverses formes, gairebé totes propícies als interessos llibertaris: opositors en estat de commoció que van abaixar el to dels seus atacs fins al murmuri o el silenci, trànsfugues de tots els partits i províncies en fugida de les seves naus per a saltar a la canonera del vencedor, empresaris i especuladors eufòrics, fons d'inversió esperançats. Sí, aquest 26 d'octubre va haver-hi miracle i resurrecció. Però només per als devots de Milei.
Després del resultat electoral, el poder econòmic nacional, i amb ell el mediàtic, es va aprestar a prendre la iniciativa perduda en els últims mesos i va passar a pressionar obertament al govern perquè materialitzés com més aviat millor l'ajust de la despesa social, s'aprofundís el model que perseguien feia dècades, i s'aconseguissin els consensos polítics necessaris per a fer realitat les reformes estructurals. El somni etern de l'establishment argentí, juntament amb el de liquidar definitivament les conquestes socials i culturals reeixides al llarg del segle XX i l'actual. La idea bàsica era “ara o mai”. Al marge quedaven, sense penalització, les males pràctiques i les corrupcions del procés llibertari.
També el govern va detectar trobar-se en el moment propici per menysprear definitivament la lentitud i les restes democràtiques de la vella política i monetitzar les enormes oportunitats que, malgrat la cadena de saquejos i governs de l'últim mig segle, ofereix encara un país com l'Argentina, ara amb la llibertat alliberada finalment pels llibertaris. Capitalització del triomf electoral que, a curt termini, havia d’incloure l'aprovació del pressupost nacional que consolidi el pla d'ajust i la de les lleis laboral i tributària.
Després del resultat electoral, el poder econòmic nacional, i amb ell el mediàtic, es va aprestar a prendre la iniciativa perduda en els últims mesos i va passar a pressionar obertament al govern
Un “ara o mai” que obria l'oportunitat d'ordenar definitivament un país disfuncional en el qual els treballadors i els jubilats, sent barats, continuen resultant-los cars; els mapuches i la resta de comunitats originàries segueixen d'okupes a les terres del liti, l'urani, el coure, l'or, la plata, el petroli, el gas i l'aigua dolça que han de servir per a pagar el deute i a una infinitat d’intermediaris; i on les classes mitjanes continuen pensant que poden continuar estudiant gratuïtament i tenir un treball amb drets. Un país tan disfuncional, tan poc de fiar que, fins i tot el record del Déu Maradona, amb el tatuatge del rosarí Guevara al braç, ha pogut robar-li a la gent de bé de la qual parla Milei l'orgull i el dret de gaudir de l’albiceleste.
"El poble argentí va decidir acompanyar la disciplina”, va celebrar Milei, per a després presumir d'aquests "dos terços dels argentins que van decidir abraçar el rumb a les idees de la llibertat i no tornar al passat". En matèria de geopolítica va afirmar que "l'Argentina té la possibilitat de ser protagonista d'un canvi de regles de joc globals”, i com no podia ser d'una altra manera, va recordar els seus estrets llaços amb uns Estats Units que “necessiten un aliat ferm a Amèrica Llatina per ajudar-los a ordenar un continent esgarriat pel socialisme del segle XIX". Per descomptat no va esmentar que el dopatge econòmic que li va oferir Washington per alçar-se amb el triomf del 26 d'octubre no tan sols havia determinat en gran part el resultat de les eleccions sinó segellat també el seu present i el seu futur polític, ara definitivament en mans de Donald Trump i Scott Bessent, el seu secretari del Tresor. Tampoc va confessar el cost d'aquest rescat partidari per a la fràgil salut de l'economia nacional.
Les interpretacions del miracle
Transcorregudes algunes setmanes, l'explicació que reunia més consensos va passar a ser la de responsabilitzar a la por la inesperada resurrecció de Milei. Una doble por, per a ser exactes: al dilluns 27, el dia posterior, en el cas possible de derrota del govern, i l'esclat d'una autèntica crisi multiorgànica de naturalesa interna, política, econòmica, social, capaç de provocar un cataclisme similar al del 2001. O bé, la que generaria, també en cas de derrota, la retirada del suport polític i financer del govern estatunidenc, tal com havia anticipat el mateix Donald Trump. Dues alternatives que van propiciar, segons la majoria dels analistes i dirigents polítics, el vot de la prudència, conservador -més val dolent conegut que bo per conèixer- que suposava el manteniment del govern llibertari i l'aprofundiment del seu projecte econòmic i social. Milions d'argentins, conscients de la seva pròpia història, sabien que l'aparició de bons per conèixer era altament improbable en cas d'una derrota llibertària. I el risc, majúscul.
Milions d'argentins, conscients de la seva pròpia història, sabien que l'aparició de bons per conèixer era altament improbable en cas d'una derrota llibertària. I el risc, majúscul
La consultora Pulso Research va concloure per la seva part que el cansament entre els votants havia estat més fort que qualsevol impugnació i enuig amb el govern del president Milei. "Va guanyar el menys odiat. Allò que encara és nou, representa el canvi, ofereix quelcom diferent i conserva el favor de la indulgència popular", segons explicava l'estudi. Com va assenyalar el politòleg Diego Genoud, Trump va demostrar que amb un simple tuit va poder sostenir un govern que estava escopint sang. Un tuit, per cert, plagat de falses promeses. “Milei anava a perdre l'elecció, li vaig fer costat i va guanyar”, diria dies després el president nord-americà amb la seva habitual humilitat.
El fastigueig de la política i dels partits tradicionals, la falta d'un lideratge opositor, l'estabilitat a qualsevol preu, el dòlar barat, la memòria encara fresca, traumàtica, de la inflació descontrolada del govern anterior, el del Frente de Todos, l'amenaça de Trump i la por a un nou cataclisme social similar al del 2001, tot va influir perquè Milei aconseguís nou milions i mig de vots en una elecció on s'anava a definir molt més que el nombre de diputats i senadors.
Dies de vi i roses
Al prodigi de la victòria li va succeir la celebració. No es festejava únicament el resultat electoral sinó la prometedora avinguda que s'obria per a fer possible una mena de segon mandat anticipat. L'oportunitat d'aplicar nous ajustos i avançar en els projectes prioritaris, molts d'ells imposats per l’FMI en el plec de condicions del seu últim préstec: la reforma laboral, la reforma tributària, la reforma del Codi Penal, la reforma provisional. Assumint per fi, sense més dissimulacions, la seva condició de govern ultradretà obstinat en polítiques d'ultradreta. “Cordin-se els cinturons”, va advertir sense demora Milei. En aquests dies de vi i roses, desinhibits per l'èxit recent, els portaveus mileístes van arribar fins i tot a anticipar una possible reforma constitucional, que portaria de quatre a sis anys el termini de permanència en el poder, amb eliminació de la figura del vicepresident i la reducció de la Cambra de Diputats. Un vestit a mida per als somnis napoleònics del seu president. L’oficialisme ho va desmentir, però el globus sonda ja havia sortit a trepitjar el carrer.
El banquet de celebració va ser altament selectiu, no tots hi estaven convidats. Al ras romania la cua dels damnificats, la vida real. Lluny de l'orquestra, del xampany i la pizza, els dons promesos per Papà Trump, no es feien presents. Tampoc els beneficis dels èxits històrics que proclamaven els altaveus del govern.
Només un preuat objectiu no va aconseguir la Casa Rosada, i Milei en particular, en aquest generós inici de novembre: fer-se una foto amb Messi, que li va dir tres vegades “no”
Des d'aquest diumenge d'octubre, màgic per als interessos de LLA, fins a mitjan novembre, tot va semblar somriure-li a Milei i a la seva tropa. En el front intern, Karina Milei, predestinada a l'octubre a perdre el seu protagonisme polític a favor de Santiago Caputo, punta de llança local dels procònsols nord-americans, es reafirmava com l'Emperadriu del llibertarisme, a falta d’algunes petites batalles per conquistar. Èxits familiars que el seu germà, un entusiasta dels uniformes, va coronar lliurant-li a l'Exèrcit el ministeri de Defensa en una dura urpada per a la gairebé invisible vicepresidenta Victoria Villarruel, i tota una provocació per a l'Argentina dels drets humans. Un Milei empoderat que, a més, anava aconseguint en aquests dies feliços, la creació d'un bloc de governadors addictes, decisius per a l'obtenció de futures victòries parlamentàries. L’outsider de la política, l'excèntric bufó dels platons televisius sense experiència en els assumptes de l'Estat passava a monopolitzar el domini de la dreta argentina. Només un preuat objectiu no va aconseguir la Casa Rosada, i Milei en particular, en aquest generós inici de novembre: fer-se una foto amb Messi, que li va dir tres vegades “no” malgrat els insistents requisits del govern.
Efectes col·laterals de la victòria
La derrota va colpejar fort l'oposició i va rebaixar al mínim les esperances del seu malparat aliat, el PRO de Mauricio Macri. Va ser, en metàfora boxística, un uppercut al mentó que va enfosquir les seves ments i va aturar la seva respiració.
El govern, remodelat només en part, va aprofitar el vent a favor i la sobtada calma, provocada per l'estabilització dels preus i la sensació d'ordre econòmic, per intensificar dos dels seus entusiasmes: l'opacitat i la repressió. Dels acords amb Bessent, el secretari del Tresor nord-americà, no es va donar -ni mai es donaria a conèixer- la lletra petita ni tampoc les seves clàusules. Un altre secret a afegir al silenci oficial sobre el desconegut destí de les 37 tones d'or de les reserves del Banc Central, valorades en 6.733 milions de dòlars. Un misteri sense més justificació per part del Banc Central que la de no posar en risc la seguretat i l'estabilitat del sistema financer.
“No podem saber sobre l'acord comercial amb els Estats Units; no podem saber sobre el swap amb el Tresor; no podem saber sobre els préstecs del Fons Monetari”, es va lamentar Alejandro Bercovich, un dels millors periodistes econòmics del país. En suma, "tot un secret a la cúpula. Tot deute secret”, resumia el periodista en al·lusió a un "deute que haurem de pagar nosaltres, però que no ens expliquen com prenen, de la mateixa manera que van prendre els més de 100.000 milions de dòlars que han engreixat el deute públic des que van assumir Milei i Caputo". Avalat pel suport dels votants, el govern de LLA ja no està disposat a donar explicacions. A ningú.
Avalat pel suport dels votants, el govern de LLA ja no està disposat a donar explicacions. A ningú
La injecció electoral es va traduir així mateix en una altra volta de torniquet en la repressió de les protestes i en noves amenaces de la ministra de Seguretat, Patricia Bullrich, aleshores en les seves últimes setmanes en el càrrec per a assumir la seva banca al Senat. Una Bullrich estimada pel poder econòmic, que deixa el ministeri repressor amb el rècord de 1.300 manifestants ferits i que, com a senadora de LLA, s'estrenarà mostrant una vegada més el seu menyspreu pels jubilats amb la proposta de desmantellar l'obra social del Programa de Atención Médica Integral (PAMI), per als jubilats i pensionats, les persones majors de 70 anys sense jubilació, per representar “una despesa brutal”, i transferir els seus fons als sindicats com a compensació pels atacs letals que la reforma laboral representa per a ells. Repressió i intimidacions que s'han d'emmarcar en el context d'implantació de la reforma laboral i penal, que generen preocupació entre treballadors, gremis i moviments socials.
La gran ofensiva per a una nova era
A rebuf de l'èxit, el govern es va posar a treballar en la cerca de més capital polític per aconseguir, en el menor termini de temps possible, el seu objectiu de fons: la reformulació estructural de l'economia argentina. Un projecte que va intentar la dictadura cívic-militar als anys setanta i Domingo Cavallo als noranta, i que no van poder dur a terme. Des de començaments de novembre, a l'Argentina del ressuscitat Milei, tot va passar a estar d’oferta, com si el negoci estigués de rematada per tancament i liquidació: des dels hospitals fins a les glaceres, des de l'energia atòmica als alfajores, des de les centrals hidroelèctriques al sistema ferroviari, des de les terres rares i les normals fins als espais públics i les rutes nacionals, des de la carn als clubs de futbol o la mateixa moneda nacional, el peso, que des de fa anys tem pel seu relleu pel dòlar.
Com si es tractés d'una Normandia austral, en paral·lel va començar el desembarcament de l'Administració nord-americana, autora reconeguda del miracle, amb el secretari del Tresor, Scott Bessent, i els seus enviats especials al capdavant. Una irrupció precedida, de forma gens casual, de l'arribada dels funcionaris del J.P.Morgan per a acordar al seu torn les regles de joc amb l'Executiu i establir els llocs claus dels seus set ex alts executius en el govern. El quadre es completaria, alguns dies després, amb l'arribada del nou ambaixador dels EUA, Peter Lamelas, encarregat de disciplinar a governats i governadors locals i de complicar-los la vida als xinesos en el renascut virregnat regit des de Washington i Nova York, i monitorat des de Florida.
El quadre es completaria amb l'arribada del nou ambaixador dels EUA, Peter Lamelas, encarregat de disciplinar a governats i governadors locals i de complicar-los la vida als xinesos en el renascut virregnat regit des de Washington i Nova York
Indiferent a tot el que no procedís d'aquests centres de decisió, l'antic arquer del Chacarita Juniors va enviar el missatge que “no aixecaria el peu de les reformes, atès que havia arribat el moment per accelerar més fort”, i va mostrar la seva confiança que l’oficialisme aconseguiria els suports necessaris per aprovar el seu paquet de reformes al Congrés, una altra de les exigències dels seus tutors polítics i econòmics. “El Congrés estarà en condicions d'afrontar totes aquestes reformes i això està avalat per les urnes”, va remarcar. La “modernització” del país havia encès els seus motors i res la detindria. Ni petits detalls com el d'una inflació que feia cinc mesos que pujava, sense desaparèixer com estava previst. “Ho farà a l'agost del 2026”, va prometre el president. No al juliol o al setembre. A l'agost. Fins llavors, els argentins, i en particular la gent de bé, només hauria d'esperar que es compleixin els seus oracles.
S'obrien les portes d'una nova etapa, enfocada al que el sociòleg i editor de la revista Crisis, Mario Santucho, defineix com “la restricció del camp del possible”, és a dir, una brutal retallada que més enllà de l'estrictament polític afectarà el camp del laboral, dels drets i llibertats, subordinat tot a la imposició de nous factors extrademocràtics, cas de la dinàmica d'extorsió de Trump amenaçant al poble argentí amb les set plagues d'Egipte en el cas d'un mal resultat de Milei a les eleccions. Un nivell inèdit d'ingerència que esbossa el model i les normes del nou capitalisme, no sols per a l'Argentina sinó per a la resta dels països de la regió.
Per Santucho, en realitat, el resultat d'octubre, més que impulsar una nova fase del mandat de Milei, inaugura al país un cicle postdemocràtic, autoritari. En el qual les lleis i normes del passat, incloses les constitucionals, s'incompliran impunement, com de fet s'han estat incomplint al llarg d'aquests dos anys de mandat llibertari, en els quals el govern de Milei ha fet cas omís dels repetits requeriments de la Justícia i de les resolucions del Parlament. Impunitat que, per exemple, portarà al fet que el primer pressupost votat a l'era Milei violi la Constitució Nacional perquè no incorpora tres lleis votades i ratificades pel Parlament Nacional per finançar les universitats, les discapacitats i l'emergència pediàtrica.
Amb el triomf indiscutible de La Libertad Avanza, el renovat lideratge de Milei, el desembarcament de les marines de Wall Street i una oposició a cures intensives, quedava exclusivament en mans de l’oficialisme i els seus protectors la determinació i l'agenda de què es parlaria i què es decidiria a partir d'aquest moment i, en teoria, començaven a donar-se les condicions necessàries per al gran projecte de disciplinar el país.
L'economia real aixeca la veu
La primera meitat de novembre va ser el gran moment dels llibertaris. Els dies clarejaven només per a ells, i no podia dir-se el mateix sobre la sort del país i la dels qui habiten a l'espai exterior de la seva cosmovisió. Va ser llavors quan La Libertad Avanza va absorbir a tots els trànsfugues de la resta de partits, enlluernats pel seu recent triomf d'octubre, aconseguint amb el seu suport i el dels governadors la tranquil·litat parlamentària per a omplir de nou el dipòsit de la motoserra. Després de les negociacions, el nombre de diputats del bloc oficialista passaria de no superar els 40 legisladors a sumar-ne 91. Un nombre prou gran per blindar els vetos de Milei i negociar en millors condicions. Ungit de messies pels amos del país, i d'alferes provisional i principal aliat a Amèrica Llatina per l'administració Trump, Milei semblava afrontar, excepcionalment, un període estiuenc de calma.
No van ser pocs els argentins -la meitat, segons les enquestes- que en aquests primers dies de novembre van témer que si l'oposició seguia sense trobar solució a la seva impotència i a les seves divisions internes, al seu descrèdit absolut davant la ciutadania, Milei pogués continuar assegut a la butaca de Rivadavia probablement fins al 2031, al final d'un futur nou mandat o, fins i tot, més enllà d'aquesta data, sota noves regles no republicanes. Només un element semblava concedir-los una mica d'esperança: la implosió d'una economia real que, en paral·lel a les celebracions llibertàries i abandonada per tots, continuava minant amb rapidesa els fonaments del país.
A mitjans de novembre, aquesta feble il·lusió, tenyida de contradiccions, va començar a prendre cos. I amb ella, la muntanya russa de la vida argentina va tornar a posar-se en marxa una vegada més. En un clar resultat de les polítiques del govern Milei, centrades exclusivament en l'esfera financera, la crisi de l'economia real s'havia aprofundit davant els ulls de milions d'argentins, sorpresos per la seva indiferència -quan no complicitat- davant el tancament i la fugida d'empreses, l'augment de la desocupació, la caiguda del consum, la producció i el treball, l'encariment dels serveis, la pèrdua d'estalvis i el creixement de la pluriocupació com a única sortida per a evitar quedar atrapats en la pobresa.
L'economia real va ajuntar totes les seves xifres i les seves pitjors estadístiques per crear la tempesta perfecta que canviaria el clima i va rebaixar les expectatives sempre hiperbòliques del govern. Emergia, nua i indignada, per recordar les urgències desateses i exhibir l'esfondrament de la classe mitjana i la situació d'emergència social de milions de treballadors. La democràcia argentina, en feliç record del comunicador Víctor Hugo Morales de la frase de Raúl Alfonsín, ha oblidat “la seva promesa de menjar, curar i educar”.
La democràcia argentina, en feliç record del comunicador Víctor Hugo Morales de la frase de Raúl Alfonsín, ha oblidat “la seva promesa de menjar, curar i educar”
El temporal no va cessar i va passar a desembre. I les dades, greus, inquietants, van continuar arribant des de les entranyes del sector productiu nacional, la perifèria menyspreada pels llibertaris al llarg de tot el seu mandat, repicant a l'uníson a les portades dels diaris, les pantalles dels informatius dels canals de televisió independents, i multiplicant-se a les xarxes. Acumulant-se en una seqüència sense fi: tancament d'empreses de tota mena, paralització i reducció de la producció industrial, acomiadament de milers de treballadors, precarització laboral, creixement exponencial de l'endeutament familiar, indústria nacional asfixiada sota la pressió de les importacions que envaeixen el país…
Les ferides de l'Argentina oblidada
Les dades dels salaris, de l'encariment de la vida i de l'endeutament de les llars, per part seva, semblen comprometre la serenitat del futur immediat. Segons un informe del Centro Estratégico Latinoamericano de Geopolítica (Celag), el salari mínim dels treballadors argentins, utilitzats per Milei com a àncora de l'ajust i la desacceleració de la inflació, són els més baixos d'Amèrica Llatina. Amb tot just 225 dòlars, se situen en el fons de la taula, per sota de Bolívia, Paraguai i molt lluny de Costa Rica, que lidera amb 729 dòlars. I segons un treball de l’Instituto Argentina Grande (IAG), des de juny de l'any passat creix l'endeutament de les famílies. Entre juny de 2024 i juliol de 2025 -última dada- va créixer un 100% (en termes reals) la suma deguda pels argentins a bancs i entitats financeres, i gairebé no ha variat la quantitat de persones endeutades (quinze milions, un terç de la població). D'acord amb l'últim informe del Banco Central, només en el mes d'octubre passat es van registrar 108.979 xecs rebutjats per falta de fons. Fa un any, n’havien estat tot just 35.659. Un creixement del 205% interanual. Indiferent a les xifres i als seus efectes en la vida de milions de ciutadans, però, el govern anuncia impertorbable més ajustos per al 2026: menys pensions, menys fons, menys drets.
D'acord amb l'últim informe del Banco Central, només en el mes d'octubre passat es van registrar 108.979 xecs rebutjats per falta de fons. Fa un any, n’havien estat tot just 35.659
El crit comú d'una indústria profundament ferida i d'una força laboral amenaçada per la pèrdua dels seus drets apunta a la falta de fons, la desídia i l'odi del govern nacional. A qüestions que limiten amb la defensa de la vida. Perquè l'ajust d'aquests anys i el que està per arribar, condemna. Als jubilats afamats i sense medicaments, als discapacitats sense drets, als treballadors esclavitzats, als nens sense hospitals de referència. La precarització, sostenen els sociòlegs més lúcids, ja no és un problema de cicle a l'Argentina de Milei, s'ha tornat el clima i la norma de l'època. “La qualitat de vida de la gran majoria del nostre poble s'ha deteriorat pel model de Milei, basat en l'ajust, la fam i l'exclusió; en el lliurament de sobirania i dels recursos naturals; en la desindustrialització i l'endeutament extern”, va dir Pérez Esquivel, Premi Nobel de la Pau 1980, en l'acte a Plaza de Mayo del passat 11 d'octubre per denunciar els retrocessos que es viuen després de dos anys de govern de Milei.
Els passats i els que estan per arribar. La reforma laboral, en primer lloc. La proposta més important i urgent per Milei i el seu govern. Una suposada reforma de “modernització” de les relacions laborals que, en cas d'aprovació i posterior implantació, representaria en conjunt una transferència regressiva i directa dels ingressos dels treballadors al sector empresarial de 21 bilions de pesos anuals, aproximadament 14.490 milions de dòlars, segons el càlcul del cooperativista Leonardo Monk.
La proposta del govern, que ha aconseguit posar en estat d'alarma no sols a l'oposició i als moviments socials sinó fins i tot als sindicats argentins, amb la CGT al capdavant, després d'una llarga i escandalosa indolència, estén la càrrega horària, atorga àmplies facilitats d'acomiadament, suposa menys indemnitzacions i desconeix pilars bàsics del dret laboral com la jornada de vuit hores i el dret a vaga. En suma, suposaria per a la classe treballadora argentina, sumida ja en una profunda crisi per la congelació dels salaris i el continu creixement de la desocupació, un dels majors retrocessos en matèria de drets des del retorn democràtic de 1983. El pla, que busca afeblir l'enorme poder dels sindicats argentins retirant-los el control de les obres socials, valorades en xifres multimilionàries, reduiria també la capacitat d'organització dels treballadors i facultaria l’empresari per modificar o eliminar condicions laborals segons les seves necessitats.
La reforma proposada pel govern, i exigida per l’FMI, pretén abaratir el treball, facilitar l'acomiadament, afeblir els convenis col·lectius i limitar i impedir l'activitat sindical
En resum, la reforma proposada pel govern, i exigida per l’FMI, pretén abaratir el treball, facilitar l'acomiadament, afeblir els convenis col·lectius i limitar i impedir l'activitat sindical. Un cop letal a la ja precària situació dels treballadors i de la classe mitjana del país. Venuda per l’executiu en ple com a un element clau per al creixement econòmic i la creació d’ocupació, Julián de Diego, advocat laboralista i un dels redactors de la reforma, ha admès públicament que la iniciativa no generarà nova ocupació.
Espases enlairades per a un incert 2026
L'any acaba a l'Argentina amb les espases enlairades. Amb el país obert a una doble alternativa a curt o, com a màxim, mitjà termini: la de la implosió d'una crisi econòmica i social d'alt voltatge o la de la imposició d'aquest projecte de primarització, endeutament crònic i financerització, de difícil, improbable sostenibilitat si es confronta, per exemple, amb l'ocupació privada formal que genera l'agro, la mineria i les finances, un 8,9%, enfront del 44,7% de la indústria, el comerç i la construcció, sumides en la pitjor crisi des del dramàtic 2001. Un model les contradiccions del qual, entre el pla de reformes estructurals del poder i la dramàtica situació social que viu la població, aguditzarà sens dubte el conflicte social, situant-lo a l'epicentre de la vida política i econòmica del país a partir d'aquest 2026 a punt de començar.