Demà, diumenge 26 d’octubre, en ple equador del mandat presidencial de Javier Gerardo Milei, l’Argentina afronta el gran examen del primer experiment ultradretà civil de la seva història recent: les eleccions legislatives per a la renovació de les seves dues cambres. Un escrutini decisiu per al futur immediat d’un procés disruptiu de 687 dies, insòlit fins i tot per a l’acreditada heterodòxia política del país. Un període polèmic, amb un relat doble i antagònic, cruel i vergonyós per a milions de ciutadans, sobre la sostenibilitat o no del qual votaran demà els argentins. En uns comicis marcats, a darrera hora, per les exhortacions de Donald Trump i per la major i més desinhibida ingerència dels Estats Units que es recorda.
Un preàmbul electoral al límit del KO
A començaments d’octubre, amb el naufragi del seu pla econòmic i les arques del Banc Central buides de dòlars, Milei arribava extenuat a les portes d’aquestes eleccions, agafat a la promesa del salvavides que li havia de llançar Trump des de la coberta de la seva Secretaria del Tresor, i sacsejat per tots els escàndols imaginables. Quin balanç polític i econòmic podia presentar dels seus 23 mesos de mandat a l’hora de tornar a demanar el vot per renovar les cambres i reforçar la seva tropa parlamentària? Un pla econòmic que ha resultat un desastre sense pal·liatius, incapaç de sostenir l’esquema del dòlar barat i que mai no ha contemplat un pla de desenvolupament nacional? L’empobriment dels ingressos, de la classe mitjana i dels treballadors? Un risc país que va arribar al triple del promès i un endeutament que, segons estimacions, pot superar els 100.000 milions de dòlars? O potser una presidència que en cap moment ni circumstància ha treballat pels interessos argentins? Milei s’havia quedat sense llibret nou, sense més actius que un antiperonisme insuficient per combatre la dramàtica realitat social que ell mateix ha generat.
En les conteses electorals, la macroeconomia sol desdibuixar-se i la galàxia financera sembla distant, secundària. El que compta a l’hora de votar és la micro, l’humor del quotidià, el poder adquisitiu i l’augment dels preus, l’accés o no als serveis, a la salut, a l’educació, el preu del combustible, del pa, la seguretat en el treball. I aquí, en aquest espai de vida que pertany només als ciutadans del carrer, és a dir, als votants, a finals de setembre Milei perdia per golejada. Fins i tot a la Casa Rosada, les expectatives minvaven amb el pas dels dies. A 21 mesos que la nau alliberadora salpés cap a la glòria de la conquesta d’un nou Imperi, el mar s’havia encrespat, havia quedat al descobert que el capità que havia d’assolir El Dorado, saber, no sabia ni llegir el sextant, i que el rumb s’havia perdut en algun moment.
En oposició a l’eufòria impostada del relat governamental, els sondejos d’opinió anticipaven modestes possibilitats de victòria electoral als llibertaris. Els seus candidats i quadres, ocupats fins aleshores a gaudir de la secreta fiscalitat i de les regalies del poder, van descobrir de cop que no podien fer campanya sense haver de donar explicacions. I, naturalment, les explicacions sobre els escàndols de corrupció, sobre els vincles de José Luis Espert amb el narcotràfic o sobre l’agonia del pla econòmic no podien fer-se públiques.
Poques setmanes abans de les eleccions, tot era incertesa. Al carrer, al Banc Central, a La Libertad Avanza, al macrisme, als ministeris, al Congrés, a la Casa Rosada i a les seus dels governs provincials. També a Washington. La volatilitat de la política argentina impedia qualsevol certitud o estabilitat en els dies previs als comicis i, per si no n'hi hagués prou, Milei havia desaparegut. En qualsevol moment i a qualsevol emissora, cadena o diari del país, a qualsevol jutjat, podia esclatar un nou escàndol encara pitjor que l’anterior.
Dades i preguntes contra promeses
A la vigília d’aquesta determinant elecció de mig mandat, que al setembre i encara més a l’octubre ja era molt més que un simple sondeig per a nous equilibris legislatius, la gran pregunta de fons és: continua havent-hi incentius per votar Javier Milei?
En altres paraules: és possible per a l’oficialisme afrontar amb optimisme una elecció a vida o mort amb dades com les de l’Encuesta Permanente de Hogares (EPH) que, a 23 dies dels comicis, indicava que la meitat dels gairebé 30 milions d’habitants que viuen als 31 conglomerats urbans del país perceben menys de 13.066 pesos —poc més de 7 euros— al dia per poder viure?
Era mínimament raonable que un govern que s’autoproclama íntegre, paladí acèrrim de la llibertat i de la seguretat dels ciutadans, es presentés a aquestes eleccions, en un país amenaçat per una colonització accelerada dels clans del narcotràfic, amb una candidatura encapçalada per José Luis Espert, una figura sotmesa diàriament a l’escarn públic pels seus estrets vincles amb un narcotraficant reclamat per la justícia nord-americana?
Votaran Milei aquells que, entre desembre del 2023 i juny del 2025, han estat víctimes principals del tancament de 18.803 empreses, a un ritme de 30 per dia?
Malgrat algunes correccions de darrera hora, persisteixen els dubtes sobre la resposta dels ciutadans. Comptarà el govern amb el vot dels 65.000 treballadors del sector de la construcció que han perdut la feina entre desembre del 2023 i juny del 2025? O amb el dels 11.500 expulsats d’una indústria tèxtil en profunda crisi, dels 100 empleats de Magnera, dels 300 acomiadats de la petroquímica PR3, dels 500 d’Acindar, dels 300 d’Ilva, de les 309 baixes de Kenvue (ex Johnson & Johnson), dels 25.000 acomiadats de l’administració pública nacional en l’últim any? O dels de Fate, Bridgestone i dels de milers d’empreses fallides o en vies de tancament?
Votaran Milei aquells que, entre desembre del 2023 i juny del 2025, han estat víctimes principals del tancament de 18.803 empreses, a un ritme de 30 per dia, i els que consten a les llistes dels 253.728 llocs de treball privats perduts, una mitjana de 416 treballadors al dia, les pitjors xifres des del retorn de la democràcia fa més de 40 anys? És versemblant que ells i les seves famílies renovin la confiança en Milei, amb la qual cosa posin de nou a les seves mans el seu ja exigu poder adquisitiu i el seu futur incert?
Li donarà el vot aquest terç de la població que ja deu més del que guanya en tres mesos i aquells milions de llars endeutades obligades a pagar entre el 40% i el 60% o més dels seus ingressos mensuals al pagament dels seus deutes? Seguiran el consell del Fons Monetari Internacional (FMI) i donaran suport a l’ajust pendent aquells que n’han estat les víctimes? O potser, totalment dissociat de la realitat, Milei confia que el donin suport els dotze milions d’argentins que, segons ell, ha tret de la pobresa? O el més d’un milió d’adolescents que votaran per primera vegada aquest 26 d’octubre?
Con Lilia Lemoine de corista, Javier Milei interpretó "Demoliendo hoteles" de Charly García en el Movistar Arena pic.twitter.com/ZmC2zJOsKc
— El Destape (@eldestapeweb) October 6, 2025
I després, a més de les dades i les preguntes, hi ha els errors. Inconcebibles en una campanya i encara més en un context de debilitat política i crisi econòmica. Exacerbar la repressió contra els jubilats i augmentar el nombre de ferits, per exemple, i pensar que, exempts de l’obligatorietat de votar com tots els majors de 70 anys, aquests centenars de milers de jubilats deixaran escapar la seva única oportunitat de tornar-li el cop a Milei i castigar-lo després de dos anys de sofriment i maltractament econòmic, físic i mental. O l’error groller de permetre al president, amb els seus índexs de popularitat en caiguda, presentar el seu darrer llibre, La construcción del milagro, amb un concert esperpèntic que va provocar la vergonya de molts i la inquietud d’altres.
Quin miracle? El d’un pla econòmic que ha dilapidat, en només 23 mesos, desenes de milers de milions provinents de préstecs, del blanqueig de capitals, de retallades socials, del no-finançament de les províncies i de les exportacions de cereals, i que ha necessitat dues monumentals transfusions de sang de l’FMI i de la Secretaria del Tresor nord-americana en tan sols sis mesos, no per garantir l’èxit, sinó simplement per arribar amb vida a les eleccions?
Aquest ha estat el clima, entre altres tempestes, que ha acompanyat el govern argentí, La Libertad Avanza, l’extrema dreta argentina i els germans Milei en aquesta primavera austral que, a començaments d’octubre, s’assemblava més a unes rebaixes de final de temporada que a una possible renovació legislativa. Només un altre miracle semblava aleshores que pogués permetre que Milei i els seus ressuscitessin per resistir políticament fins al compliment final del seu mandat, quan falten dos anys per a les eleccions generals.
El rescat del soldat Milei i el final de la campanya
Va ser llavors, com a auxili urgent a l’accelerat enfonsament llibertari, que van sonar les trompetes anunciant l’arribada del setè de cavalleria amb els reforços de l’FMI i del Tresor dels Estats Units per salvar Milei. Al préstec del Fons de 20.000 milions de dòlars, concedit l’abril de 2025, Scott Bessent, secretari del Tresor, hi afegia ara la promesa d’altres 20.000 milions de dòlars —en forma d’una línia de swap de divises amb el Banc Central— i expressava la seva disposició a proporcionar crèdit stand-by addicional i fins i tot a comprar deute del govern argentí.
El propòsit manifestament polític de l’ajuda de l’FMI ja l’havia anticipat la directora gerent, Kristalina Georgieva, aquell mateix mes d’abril, quan va declarar públicament a la reunió anual de primavera de l’organisme que el país (Argentina) celebraria eleccions a l’octubre i que era molt important que no descarrilés la voluntat de canvi. “Fins ara no veiem que el risc es materialitzi”, va afegir, “però insto l’Argentina a mantenir el rumb”. Les seves declaracions, que violaven una vegada més, com els préstecs mateixos, els estatuts fundacionals i els principis de l’FMI, que prohibeixen la ingerència política, quedarien empetitides només sis mesos després per la intervenció de Bessent, inversor i administrador de fons d’alt risc i actual secretari del Tresor dels Estats Units, atent vigilant de les dificultats de Milei, fidel aliat de Trump a l’Amèrica Llatina.
N’hi va haver prou amb la promesa del rescat nord-americà perquè els mercats respiressin, el dòlar es calmés i els principals actors de les eleccions fossin desplaçats de l’escenari i dels focus
La intervenció nord-americana va frenar de cop les dinàmiques econòmiques i polítiques obertes a l’Argentina. Va paralitzar la campanya electoral, el relat dels uns i dels altres, l’evolució crítica i d’oposició del Congrés als vetos i decrets de l’oficialisme, i els moviments i aliances dels governadors de cara als comicis. I va aturar, per sort del govern, i només per uns dies, l’inestable mercat canviari i, amb això, l’esclat d’una crisi financera i política imminent.
N’hi va haver prou amb la promesa del rescat nord-americà perquè els mercats respiressin amb alleujament, el dòlar es calmés i els principals actors de les eleccions —fins aleshores candidats i dirigents argentins— fossin desplaçats de l’escenari i dels focus per Donald Trump, Scott Bessent, Kristalina Georgieva i Barry Bennett, com a caps de l’escamot operatiu del rescat i caps del nou ministeri d’Economia argentí amb seu a Washington. Amb Milei i Luis Caputo, ministre d’Economia, en papers secundaris. Tot va quedar interromput, a l’espera de les declaracions oficials d’una administració estrangera.
Trump i la seva declaració de principis
Més enllà de ratificar que la política econòmica —i la política— de l’Argentina ha passat a dependre a partir d’ara de la voluntat i les decisions del govern de Donald Trump, i lluny de reduir la incertesa, el guió i l’escenificació del suport de Washington han amplificat els dubtes. No només al país.
Les formes del trumpisme han encès les alarmes en el mapa geopolític de la regió, especialment quan, en aquestes mateixes dates, Trump ha autoritzat la CIA a dur a terme operacions secretes a Veneçuela i les seves forces armades han realitzat cinc atacs contra vaixells sospitosos de transportar drogues al Carib, causant 27 morts. Per als observadors, el caràcter directe i sense embuts de la intervenció dels Estats Units a la política domèstica argentina ha marcat un punt d’inflexió no només en la relació bilateral amb aquest país, sinó també en el mapa polític regional.
Trump no només ha compromès recursos del Tresor nord-americà i de l’FMI a favor d’un candidat, sinó que ho ha fet en nom de l’interès econòmic i geopolític dels Estats Units, per reafirmar que l’Amèrica Llatina continua sota la seva àrea d’influència en la geopolítica nord-americana actual.
“Aquesta experiència inèdita”, escriu Alfredo Zaiat en un brillant article publicat a El Destape dotze dies abans de la cita electoral, “està conformant una nova forma de sotmetiment: un exercici fulminant de poder del capital financer, de l’FMI i dels Estats Units que reemplaça la voluntat democràtica d’una societat atrapada sota l’extorsió de l’estabilitat canviària, financera i econòmica. I on la fragilitat del govern de Milei, lluny de ser un accident, és la condició necessària perquè aquest experiment de submissió als Estats Units de Trump s’imposi".
L’endemà i les certeses de fons
El resultat del diumenge 26 és incert, impossible de preveure en un país on la volatilitat política és tan gran que el govern Milei va passar en pocs dies de precipitar-se en un doble default, polític i econòmic, a viure una “jornada històrica” per a la nació, com va batejar l’oficialisme argentí la reunió amb Trump a la Casa Blanca el dimecres 15 d’octubre.
Les incògnites es multipliquen en aquestes eleccions que, tot i ser legislatives, han adquirit caràcter plebiscitari sobre el grau d’acceptació del govern Milei i la mateixa figura del president. Caldrà veure el grau d’absentisme que es pot registrar, molt elevat en els comicis provincials anteriors; el resultat del peronisme a les províncies; i si aquells que van votar Milei l’octubre de 2023 renovaran la confiança que li van donar, un fet incert atès que, segons enquestes recents, més de la meitat dels seus antics votants estan decebuts amb la seva gestió.
I tampoc són fàcils de predir, entre altres factors, els resultats de l’oficialisme a Córdoba i Santa Fe, dues províncies molt importants; la vitalitat de l’antiperonisme, la darrera carta d’un oficialisme en crisi; o l’impacte de la novetat que representa Provincias Unidas, un front de diversos governadors que intenta trencar la polarització entre el peronisme i La Libertad Avanza amb propostes d’orientació federal.
Segons enquestes recents, més de la meitat dels antics votants de Milei estan decebuts amb la seva gestió
La majoria d’actors implicats en la cruïlla argentina donen per fet que Milei i La Libertad Avanza no obtindran un gran resultat el diumenge 26. De fet, es dona per segur que tornaran a perdre a la província de Buenos Aires. Les diferències entre l’oficialisme i l’oposició, si no són àmplies, no canviaran la situació general, asseguren. Mentre no hi hagi un cataclisme que provoqui una catàstrofe als mercats el 27-O, la situació es podrà controlar. La mirada es posa, més aviat, en què passarà el dilluns 27, quan algunes coses comencin a canviar.
En matèria de macroeconomia, el govern ratifica dia rere dia que no hi haurà cap canvi en l’actual esquema canviari, si bé no especifica quins preus definiran les bandes. En un informe per als seus clients, el banc d’inversions Morgan Stanley va pronosticar una escalada del dòlar a l’Argentina després de les eleccions. Un dòlar a 1.700 pesos si al govern li va molt bé, o un dòlar per sobre dels 2.000 en cas d’una victòria opositora que generarà més volatilitat i pressions sobre el tipus de canvi. I pel que fa a la possibilitat d’una devaluació descontrolada, tot i que s’ha allunyat gràcies a la intervenció directa del Departament del Tresor dels Estats Units al mercat canviari local, res assegura que no es produeixi.
En mans de Trump
Si el futur argentí està en mans de Trump, Milei no té més opció que la de guanyar. Ho va dir i ho va repetir el president nord-americà: “Hem treballat molt amb el president Milei. Creiem que guanyarà, hauria de guanyar. Si guanya, l’ajudarem molt. Si no guanya, no perdrem el temps.” […] “Som aquí per donar-li suport de cara a les pròximes eleccions. Si a l’Argentina li va bé, altres països la seguiran. Però si no guanya, no comptarà amb nosaltres.”
Consultat pels periodistes al final de la trobada bilateral, Trump va reiterar que l’ajuda econòmica està supeditada a la victòria del Govern i a la capacitat de dur a terme reformes estructurals: “Si no ho fan, no serem aquí gaire més temps. Si Milei no guanya, no serem generosos amb l’Argentina”, va repetir. També Kristalina Georgieva, directora del Fons Monetari Internacional, es va sumar als advertiments del president exigint al govern dels llibertaris la victòria en les legislatives si vol rebre l’auxili dels seus amics nord-americans.
El problema és que ningú no sap, probablement ni ell mateix, com mesurarà Trump què serà un triomf o una derrota. Cinc punts? Deu punts? Per descomptat, una derrota sense pal·liatius de LLA, com la de setembre a les eleccions a la província de Buenos Aires, provocaria un cataclisme si Trump complís les seves amenaces. Però és difícil, més enllà de com és d’imprevisible el president dels EUA, que això passi.
L’Argentina de Milei constitueix una oportunitat excepcional per als interessos econòmics i geopolítics de Trump, per als aires expansionistes que bufen al país del nord i per a la guerra comercial amb la Xina. I costa de creure que, donada la fixació de Trump de no permetre l’arribada del peronisme al poder, i amb els antecedents de Lula al Brasil, Gustavo Petro a Colòmbia, Yamandú Orsi a l’Uruguai, Claudia Sheinbaum a Mèxic, Nicolás Maduro a Veneçuela i Gabriel Boric a Xile, que l’administració nord-americana pugui deixar de banda el seu principal aliat a la regió considerada històricament el pati del darrere dels EUA. Com tampoc es pot permetre, en la seva condició de capdavanter de l’ofensiva conservadora mundial, compartir el fracàs de Milei, líder del primer experiment d’extrema dreta civil a la combativa República Argentina.
Resulta evident que, amb les seves decisions de política econòmica, els Estats Units volen continuar influint directament en el gabinet argentí a partir del 27 d’octubre
Resulta evident que, amb les seves decisions de política econòmica, els Estats Units volen continuar influint directament en el gabinet argentí a partir del dilluns 27 d’octubre. Intervenint en els canvis de l’Executiu, en la continuïtat de les polítiques d’ajust, en l’obertura i ampliació de consensos polítics que s’imposaran a Milei després dels resultats del diumenge i, encara més important, en les operacions econòmiques que s’hauran d’agilitzar de manera immediata en diversos àmbits, com les privatitzacions en el camp de les hidroelèctriques, i molt especialment en el de les empreses d’energia nuclear, un sector prioritari als ulls de l’administració Trump.
Ho va deixar caure el lobbista i enviat especial de Trump a l’Argentina, Barry Bennet, a una de les moltes reunions amb Caputo: “Washington està entusiasmat amb les oportunitats de l’Argentina: tecnologia, dades, urani, centrals nuclears… És el començament d’una cosa molt gran. Déu ha beneït l’Argentina amb recursos: liti, urani, gas, petroli, energia hidroelèctrica. Als Estats Units ens encantaria tenir tot això”. Afegiu a la llista les infraestructures, la logística, els observatoris astronòmics, les bases, el control de les hidrovies…
Miopies, malsons i més sacrificis
Per part argentina, Milei insisteix que el suport que li va prometre Trump no està condicionat al fet que el seu partit guanyi les eleccions legislatives. “Això és un plus addicional”, assegura; el que està “dient als argentins és: aneu per aquest camí”. I com a principal actiu del seu futur programa afegeix: “Mentre jo sigui president, el suport el tenim”.
Una vegada més, Milei està més pendent de Washington que del que succeeix al país i del que pensa la societat argentina. Si ho fes, sabria que la majoria social ja no és capaç d’imaginar dos anys més de la seva política d’ajustos, de crueltat estatal, de destrucció de l’economia, de cops als jubilats i discapacitats, d’abandonament dels malalts, l’educació, la ciència. Dos anys més de tractament ultradretà, l’organisme argentí no el resistiria. El seu projecte d’acabar amb l’Estat no s’ha pogut complir, de moment, però les destrosses institucionals i de recursos de tota mena han estat nombroses. En la percepció ciutadana, s’ha retrocedit. Abans de Milei, lamenten, hi havia corrupció en l’obra pública, sens dubte. Però l’obra pública, la carretera, l’escola, el consultori, es feien, la infraestructura quedava. Amb Milei no hi ha obra pública, però es continua robant.
Ningú no vol ni pot seguir dos anys més de motoserra, sobretot quan és de domini públic que les anomenades “reformes de segona generació”, que inclouen un paquet de mesures econòmiques basat en una reforma laboral i una altra de tributària, ja estan en marxa. Són qualificades d’urgents i imprescindibles per dinamitzar la microeconomia, guanyar competitivitat i transformar un marc jurídic que consideren obsolet per impulsar el sector privat. Un canvi de model econòmic que té com a eix vertebrador la reforma laboral que planeja Milei i exigeix l’FMI, i el principal objectiu de la qual és, segons Caputo, assolir un sistema més àgil i més dinàmic i que, fonamentalment, acabi amb la “indústria del judici”. En definitiva, un nou gir de rosca al poltre de l’ajust salvatge aplicat pel govern llibertari durant els dos darrers anys. Menys drets per als treballadors, més desregulacions, majors llibertats a l’hora de pactar contractes laborals, més flexibilitat i avantatges per als empresaris i, entre altres mesures, un sistema de banc d’hores que faciliti respondre a les demandes estacionals o temporals i substitueixi el pagament d’hores extres als treballadors.
El canvi de gabinet després de les eleccions és un fet. El canceller Gerardo Werthein no ha esperat fins dilluns 27 per abandonar la nau. Va presentar la seva renúncia dimecres passat, molest per les acusacions de Santiago Caputo i la seva tropa de trols, que el responsabilitzen de la humiliació soferta per Milei i la delegació argentina en la seva reunió amb Trump. Tampoc continuaran Patricia Bullrich, actual ministra de Seguretat, i Luis Petri, ministre de Defensa, que passaran a ocupar escó al Congrés. Pel que fa a Guillermo Francos, cap del Gabinet de ministres, els rumors són contradictoris.
Quin serà el paper de Karina Milei, la totpoderosa germana del president i actual secretària general de la Presidència en la nova composició?
Mentre algunes fonts rebaixen el seu valor a la borsa per ser massa amic dels xinesos i estar enfrontat a l’assessor Santiago Caputo, d’altres el mencionen com a probable successor de Werthein al capdavant de Relacions Exteriors. Una elecció molt improbable, ateses les seves pèssimes relacions amb alguns alts funcionaris de l’Executiu nord-americà. Per contra, ningú no discuteix sobre l’ascens de Santiago Caputo, el monjo negre de Milei, enfrontat al seu torn amb Karina, que passarà a ser un dels homes forts del pròxim govern i la frontissa entre el poder argentí i els interessos nord-americans. Un premi al seu paper fonamental d’aquestes darreres setmanes, braç a braç amb Barry Bennett, l’enviat de Trump a Buenos Aires, en l’estratègia nord-americana d’assegurar a Milei una major governabilitat a través de la recuperació de les aliances perdudes al Congrés i a les seus dels governs provincials. Tampoc no es dona per segura la continuïtat del ministre d’Economia, Luis Caputo, que podria ser substituït per Federico Sturzenegger, ministre de Desregulació i Transformació de l’Estat, ni la del ministre de Justícia, el sempre discutit i polèmic advocat Cúneo Libarona.
I Karina Milei? Quin serà el paper de la totpoderosa germana del president i actual secretària general de la Presidència en la nova composició que es formarà a partir del dilluns 27 d’octubre? Sens dubte, el problema més difícil i espinós que haurà d’afrontar en els pròxims dies o setmanes el president argentí, obligat a atendre una exigència reiterada des de múltiples àmbits: des de l’interior de LLA, el seu propi partit, fins a Mauricio Macri com a portaveu d’un sector de l’empresariat argentí, i també per part de l’FMI i dels responsables del govern Trump. Un dilema no només polític, sinó personal, atesa la relació simbiòtica dels dos germans, que probablement es resoldrà mitjançant una reconfiguració de les seves funcions dins del sistema de poder llibertari. En qualsevol cas, un nou escenari en què, en la privacitat del poder real, els germans Milei veuran disminuïdes la seva potestat i les seves teories de laboratori a favor d’un nou model, sempre colonial, amb més garanties de governança, consensos i sostenibilitat.
Certeses en el caos
La primera certesa és que l’ajuda provinent del Tresor nord-americà no resoldrà els problemes estructurals de l’economia real argentina, ni millorarà la vida de milions d’argentins ni el seu malmès poder adquisitiu. No hi ha cap swap ni préstec que redueixi l’atur, solucioni la precarització del treball i dels salaris, l’augment de la inflació o la pèrdua del poder adquisitiu dels jubilats i pensionistes. Entre altres raons perquè la bombona d’oxigen del Tresor nord-americà només atén l’asfíxia al fangar financer. Ho va corroborar el ministre Caputo en una entrevista al canal La Nación +, on va aclarir que el Govern no prendrà mesures concretes per millorar la rendibilitat de les empreses ni els ingressos de les famílies: “Nosaltres arreglem la macroeconomia. Després, les oportunitats micro les ha de decidir el sector privat”.
La segona certesa, aquella que en realitat explica i dona sentit a la muntanya russa d’esdeveniments viscuts el darrer mes a l’Argentina, és que després de les eleccions d’aquest diumenge continuarà i s’intensificarà, contra tota esperança, l’ajust social iniciat per Milei després de la seva victòria a finals del 2023. I s’accentuarà l’assalt al territori, als recursos i a les debilitats argentines com a elements de la geopolítica regional dissenyada per l’administració Trump, a més de l’exclusió progressiva dels interessos xinesos, el segon soci comercial de l’Argentina.
Trames privades per a un rescat del país
El préstec del Fondo, que no compleix els estàndards crediticis de l'FMI, viola els seus propis estatuts i ha despertat una forta oposició en el seu directori executiu --si es suma als préstecs preexistents a l’Argentina, absorbirà més del 40% del total de préstecs de l’organisme financer--, amaga un cúmul d’irregularitats —i empremtes— que treuen el cap per tot arreu en els 20.000 milions de dòlars de l’FMI, així com en els altres 20.000 milions anunciats per Bessent. Anomalies que alimenten les sospites de múltiples negocis privats al voltant de l’operació de rescat.
El Premi Nobel Paul Krugman l’ha descrit com un bailout —un salvavides financer— no només per al controvertit govern del president Milei sinó també per a les apostes fallides dels aliats de Bessent en el món dels fons de cobertura (hedge funds). El comentarista econòmic Matthew Klein recorda el caràcter d’estafa que defineix l’esquema d’aquest tipus d’ajudes, assenyalant que “quan entitats com l’FMI o ara el Tresor dels EUA presten diners al govern argentí, els fons ‘flueixen immediatament cap a fora’ mitjançant una fugida de capitals. Els inversors —tant domèstics com estrangers— aprofiten l’apuntalament artificial (propping up) del peso per vendre actius a preus inflats, només perquè la moneda col·lapsi novament”. Això, com explica el mateix Krugman, converteix els diners dels contribuents nord-americans en un pont temporal que enriqueix els especuladors.
Als EUA es pregunten per què el secretari del Tresor dedica tant de temps a l’Argentina, que ocupa el lloc trenta-cinquè en la seva llista de relacions comercials
Als EUA es pregunten per què el secretari del Tresor, representant d’una nació que, malgrat el seu declivi, continua sent una gran potència, dedica tant de temps a un país, l’Argentina, que ocupa el lloc trenta-cinquè en la seva llista de relacions comercials. Una pregunta que, per molts, inclòs Paul Krugman, només es pot respondre des de la perspectiva dels interessos espuris. És a dir, des dels esquemes especulatius on es mouen Bessent, Caputo i els seus amics de JP Morgan, i els fons que especulen amb els bons argentins, principalment BlackRock, Pimco, Fidelity Investments, JP Morgan Asset Management i Discovery Capital Management LLC, propietat de Robert Citrone, el multimilionari de fons de cobertura i soci de Bessent a Wall Street que va instar el secretari a intervenir i que va comprar actius argentins just abans de l’anunci del rescat.
“Si Citrone no aprofita aquest préstec defensat pels contribuents per treure els seus diners i marxar, és un idiota”, ha sentenciat Krugman, qui ha recordat que l’Argentina crema milers de milions en reserves per defensar el peso mentre “tothom corre cap a les sortides”. La idea que la part més evident d’aquests tractes representa la ingerència electoral i la trampa de l’endeutament en dòlars, i que la part menys visible és la mecànica del saqueig, no desapareix de les notícies ni dels comentaris a banda i banda de l’Atlàntic.
També per la presència de personatges enigmàtics com Soledad Cedro, experiodista argentina establerta a Miami i CEO de la Conferencia Política de Acción Conservadora (CPAC), lobbista al servei d’interessos vinculats a l’extrema dreta nord-americana i argentina, i l’empresari i exespia Leonardo Scatturice, propietari de la companyia aèria Flybondi, lligat al Partit Republicà dels Estats Units i a l’entorn de Trump. Un cercle d’actors que, els moviments dels quals en l’actual procés de rescat, segons el politòleg Sabino Vaca Narvaja, antic ambaixador argentí a la Xina, haurien de ser investigats.
Entre les cassolades dels afectats de l’Hospital Garrahan, els insults als dirigents de LLA a pràcticament tots els actes de campanya i els reiterats tuits de Bessent, l’Argentina entra a la vigília del seu Dia D. Amb un tuit final de campanya de Bessent, el funcionari del govern Trump que sembla acomplir la triple funció de secretari del Tresor, portaveu i secretari d’Estat, que, adreçat als votants argentins i amb múltiples majúscules, mostra la seva clara voluntat de normalitzar la ingerència nord-americana i dictar el vot: “El president Trump està liderant el camí a l’Hemisferi Occidental i la nostra Administració dona suport als actuals plans de reforma del president Milei i la seva prudent estratègia fiscal per fer que l’Argentina torni a ser gran”.
Com va assegurar Milei dies enrere, “als argentins els sortiran els dòlars per les orelles”. Paraula de Milei.