Aquest article és la tercera i última entrega de l'especial 'Del carbó i el ferro al món d’avui'
Avui ens trobem al mig de la revolució digital, la tercera gran revolució tecnològica. Les dues anteriors, sense entrar en subdivisions, van ser la revolució agrícola i la revolució industrial. De cadascuna va emergir un grup social o elit guanyadora, que va imposar un sistema polític, jurídic i ideològic coherent amb les noves relacions creades en la base material de la societat gràcies a la mutació tecnològica.
La revolució agrícola es va produir al llarg d’un gran període que va començar, aproximadament, fa 12.000 anys. La nova tecnologia va permetre l’emergència de l’excedent, és a dir, de la capacitat de produir per sobre de les necessitats de subsistència i reproducció de les persones. Aquest excedent es produïa de forma estable, no periple i defensable d’eventuals usurpadors. També va permetre l’esclavitud. Les noves elits van ser els reis, les castes sacerdotals i els funcionaris. Per garantir la màxima apropiació de l’excedent, aquestes elits necessitaven la coerció, servei que va proporcionar primer, la guàrdia personal, i després, l’exercit, institució que va ser possible gràcies a aquest excedent. Anticipant-se al consell de Maquiavel, que el poder necessita la coerció i del consens, aquest darrer el van obtenir amb les religions. Si el poder venia dels déus, els súbdits l’acceptaven molt més fàcilment com un fet necessari.
Amb la revolució industrial, una nova classe -la burgesia-, a conseqüència de l’aprofitament de les noves tecnologies, va imposar el seu nou Estat: l’Estat liberal de dret, tal com he explicat al segon article. Van haver de passar molts anys i moltes lluites per millorar les condicions del proletariat i transformar l’estat de dret en democràtic i social.
Aquesta pulsió de les noves elits sorgides d’una revolució tecnològica per maximitzar l’apropiació del potencial excedent, no es pot considerar com una llei del desenvolupament humà, sinó com una regularitat històrica. I és per aquesta pulsió que es necessiten molts anys, moltes lluites i molts patiments perquè els perdedors puguin neutralitzar, relativament, aquesta situació inicial. Només cal veure el reconeixement del sufragi universal, primer per als homes i més tard per a les dones; o bé l’abolició de l’esclavitud.
Davant la situació d’inseguretat, la població renuncia a la democràcia per tenir més seguretat
En el món d’avui, quan posem el focus en la institucionalització dels Estats, observem un desplaçament general cap a formes d’Estat totalitàries, dictatorials i no socials. A què es deu aquesta tendència general? He escoltat diferents explicacions: la socialdemocràcia ha acceptat les tesis de centredreta; ja no s’identifica democràcia amb progrés econòmic; davant la situació d’inseguretat, la població renuncia a la democràcia per tenir més seguretat; les xarxes socials són espais amb una agenda ideològica d’extrema dreta; etc. Totes aquestes explicacions, al meu entendre, fan referència als efectes, però no a les causes.
Per tant, començo per observar les relacions en la base material d’aquesta nova fase del capitalisme nascuda de la revolució digital, i em fixo en unes variables que defineixen la prosperitat i l’equitat de les societats: l’acumulació i concentració del capital i de les rendes. Utilitzo les conclusions extretes dels dos articles Acemoglu i Robinson contra Piketty.
La participació en el capital del 50% de la població més pobre sempre ha estat molt petita, al voltant del 5%
Amb independència de l’existència d’una llei general, el que si podem observar és que a partir de la dècada de 1970-1980, s’està produint un procés sostingut d’acumulació del capital, un procés de concentració de la propietat del capital, i un procés de concentració de les rendes. També veiem que aquest procés és especialment intens als països anglosaxons i, especialment, als Estats Units. I aquesta concentració de capital adopta formes monopolistes, com es fa evident amb les grans empreses tecnològiques.
La participació en el capital del 50% de la població més pobre sempre ha estat molt petita, al voltant del 5%. Per tant, si el capital es concentra en el decil superior és a costa del 40% central, que defineix la classe mitjana. La concentració de les rendes, afecta negativament tant la classe mitjana com la més pobra. La concentració de les rendes és especialment alarmant als països anglosaxons. Això significa que el creixement general de les rendes (PIB) es descompon en un creixement superior del grup que guanya pes i un d’inferior per als grups que perden pes. Les manifestacions d’aquesta situació són clares: dificultats d’emancipació i d’adquisició o lloguer d’habitatge si no és per transmissió o ajut dels progenitors; extinció de les expectatives de prosperar en l’escala social; fluxos d’immigració que sovint repercuteixen en les condicions de les classes amb menys recursos; etc.
La revolució industrial i burgesa va provocar la substitució de l’estat absolutista per l’Estat liberal de dret, com el més adequat a les noves condicions econòmiques. Quina seria, doncs, la nova forma d’Estat coherent amb aquestes noves condicions que imposa el capitalisme digital? Examinem-ho, atenint-nos als tres vectors que defineixen la forma d’Estat, a partir dels seus pols oposats: Estat de dret enfront de l’Estat autoritari o totalitari; Estat democràtic enfront de l’Estat autocràtic o dictatorial; Estat social enfront de l’Estat no social.
L’Estat social representa l’aspiració a la igualtat d’oportunitats i a la solidaritat social, molt lluny de les posicions individualistes de les noves elits. D’aquí les exigències d’aquestes a la reducció de la fiscalitat; o bé a la mobilitat del capital, cercant la mínima fiscalitat; o la col·locació dels capitals en paradisos fiscals. L’Estat social és una creació molt recent i, vista la dinàmica actual, pot ser un Estat molt efímer.
Pel que fa a l’estat de dret, les noves elits aspiren a fer que, a banda dels econòmics i de seguretat, reconegui uns drets mínims. Necessiten el domini dels aparells de l’Estat per aplicar un totalitarisme que els permeti adaptar les lleis als seus estrictes interessos.
Finalment, també la seva preferència és per l’Estat dictatorial enfront de l’Estat democràtic. D’aquesta manera garanteixen un total control del poder públic.
Des dels anys setanta s'ha produït una acumulació de capital que adopta formes monopolistes, com es fa evident amb les grans empreses tecnològiques als EUA
En conclusió, i a parer meu, la forma d’Estat que avui s’adequa millor a les noves relacions en la base material de la societat, creades per la revolució tecnològica, són les d’un Estat totalitari, dictatorial i no social. Això és el que ajudaria a explicar aquest desplaçament generalitzat cap aquesta forma d’Estat. La situació actual als Estats Units, amb el president Donald Trump, crec que és un reflex fidel d’aquest model. I no és casual.
És evident, tanmateix, que tots aquests països que manifesten aquest desplaçament tenen una història d’Estats de dret i democràtics. Per tant, la mutació l’han de fer, en molts casos, conservant algunes formes. Per exemple, sense eliminar el sufragi universal, però per això han d’utilitzar a fons l’altre recurs del poder, el consens, mitjançant la manipulació. Això es tradueix en la necessitat de control dels mitjans de comunicació, en el finançament de les xarxes socials que transmeten els seus missatges, en el paper dels partits populistes atiant formes d’odi a les antigues elits o a la immigració, recurs molt utilitzat pel poder quan tracta de cohesionar la seva base social. També és imperatiu el control del sistema judicial.
I la Xina? La Xina va rebre per herència del comunisme una forma d’Estat que coincideix perfectament amb la necessària i això li ha facilitat un creixement econòmic molt alt. Per això molts països s’hi emmirallen.
Aquest article té únicament un propòsit de diagnosi. Fer prescripcions exigiria algun article més. Simplement, apuntaré que en la revolució industrial, els perdedors van poder associar-se i crear noves institucions (partits que els representessin, sindicats, moviments socials, etc.) i així poder aconseguir drets socials i millores en la igualtat d’oportunitats. Les condicions avui dels perdedors són més difícils.
Caldria una reacció a escala global i un dels principals perdedors, la classe mitjana, avui no manifesta tenir consciència de classe, ni sembla que en vulgui tenir. Simplement, lluita per no caure al pou dels perdedors. Per a les possibles respostes, és necessari saber que si les elits de la revolució burgesa eren revolucionàries, les elits de la revolució digital són reaccionàries: voldrien un nou Estat absolutista. Resistència és la teràpia necessària per al manteniment de l’estat de dret, democràtic i social, i davant del defalliment, acudir a Camus: “On no hi ha esperança, ens incumbeix inventar-la”.