Les grans economies no neixen únicament dels recursos naturals, sinó de la capacitat de convertir un avantatge geogràfic en un avantatge institucional. Europa en té un exemple extraordinari: el corredor del Rin. Al llarg de més de 2.000 anys, aquest eix fluvial ha connectat ciutats, mercaders, empreses i coneixement fins a convertir-se en el principal corredor industrial del continent. Entendre el Rin és entendre una part essencial del model industrial alemany i, en bona mesura, del cor econòmic d'Europa.
Amb prop de 1.230 quilòmetres de recorregut, el Rin neix als Alps suïssos i desemboca al mar del Nord després de travessar o delimitar Suïssa, França, Alemanya i els Països Baixos. En el seu camí passa per ciutats com Basilea, Estrasburg, Mannheim, Magúncia, Colònia, Düsseldorf o Duisburg. Des de l'època romana, la seva navegabilitat el va convertir en una de les grans vies de comunicació del continent. Molt abans del ferrocarril o de les autopistes, el Rin ja transportava mercaderies, persones i idees entre el centre d'Europa i el mar. Durant l'edat mitjana, també es consolidaria com una de les principals artèries comercials del Sacre Imperi Romanogermànic, articulant una xarxa de ciutats lliures, ports i mercats que reforçarien la seva centralitat econòmica.
Amb prop de 1.230 quilòmetres de recorregut, el Rin neix als Alps suïssos i desemboca al mar del Nord després de travessar o delimitar Suïssa, França, Alemanya i els Països Baixos
El comerç transforma molt més que les economies. També modela les institucions. Les ciutats que prosperen gràcies als intercanvis necessiten estabilitat, seguretat jurídica, compliment dels contractes i confiança entre els seus actors econòmics. Durant segles, al llarg del Rin es va anar consolidant una cultura empresarial i mercantil basada en aquests principis. Sense pretendre-ho, aquell corredor fluvial començava a construir els fonaments d'un ecosistema econòmic extraordinàriament sòlid.
Quan la Revolució Industrial va arribar al segle XIX, el corredor del Rin reunia unes condicions difícils d'igualar. El riu facilitava un transport eficient de matèries primeres i productes manufacturats; molt a prop hi havia els jaciments de carbó i ferro del Ruhr; les ciutats disposaven d'una llarga tradició comercial i la unificació alemanya acabaria proporcionant un gran mercat interior. Tot plegat va afavorir el desenvolupament de la siderúrgia, la química, la maquinària, l'enginyeria i, més endavant, l'automòbil. Sense el Rin, probablement la industrialització alemanya hauria estat diferent. Però seria igualment un error pensar que el riu, per si sol, explica aquest èxit.
La geografia crea oportunitats. Les institucions decideixen si aquestes oportunitats es converteixen o no en prosperitat.
Aquesta és, probablement, la millor manera d'entendre el que l'economista francès Michel Albert va anomenar capitalisme renà al seu llibre Capitalisme contra capitalisme, publicat el 1991. L'obra va tenir un gran impacte perquè apareixia just després de la caiguda del Mur de Berlín, quan semblava que el debat entre capitalisme i socialisme havia quedat definitivament superat. La seva tesi era suggeridora: el gran debat ja no era entre capitalisme i socialisme, sinó entre dues formes diferents d'entendre el capitalisme. D'una banda, el model anglosaxó, més orientat a la rendibilitat immediata i al valor per a l'accionista. De l'altra, el model renà, que entén l'empresa com una institució al servei de la creació de valor a llarg termini, on accionistes, treballadors, directius, proveïdors, entitats financeres i territori comparteixen interessos que cal harmonitzar.
En realitat, Albert no descrivia una teoria, sinó una realitat que Alemanya havia anat construint durant dècades.
El model renà no s'explica per una única institució. La seva força resideix precisament en la interacció de totes elles. El Mittelstand, format per milers d'empreses familiars industrials especialitzades en nínxols de mercat; una banca regional i cooperativa compromesa amb el finançament a llarg termini de l'economia productiva; la formació professional dual, adaptada a les necessitats de la indústria; els centres de recerca aplicada, com la xarxa Fraunhofer, que connecten universitat i empresa; unes relacions laborals orientades al pacte, i la cogestió a les grans empreses formen part d'un mateix ecosistema. Cadascun d'aquests elements reforça els altres.
La participació dels treballadors en els òrgans de supervisió de les empreses, l'equivalent als nostres consells d'administració, és una peça rellevant d'aquest model, però funciona perquè s'inscriu en una cultura molt més profunda basada en la confiança, el diàleg i la responsabilitat compartida. Les institucions no creen aquesta cultura; són el resultat d'una cultura construïda durant generacions.
Durant dècades, aquest model ha demostrat una extraordinària capacitat per combinar competitivitat internacional i cohesió social. Alemanya ha consolidat una potent base industrial especialitzada en productes d'alt valor afegit i ha convertit el corredor del Rin en el gran motor econòmic d'Europa. Mentre altres economies avançaven cap a una progressiva financerització, Alemanya ha continuat apostant per la indústria, l'exportació, la innovació i la visió a llarg termini.
Però el món ha canviat de forma radical. La guerra d'Ucraïna ha posat fi a l'energia barata procedent de Rússia. La rivalitat entre els Estats Units i la Xina, per la supremacia mundial, està redefinint les cadenes globals de subministrament que estressen el comerç internacional. La competència xinesa ja no es limita als productes de baix cost, sinó que afecta sectors en què la indústria alemanya havia estat líder indiscutible durant dècades. Al mateix temps, la digitalització, la intel·ligència artificial, la transició energètica, l'envelliment demogràfic i la necessitat de reforçar la defensa europea exigeixen una capacitat d'adaptació sense precedents.
Durant molts anys, Alemanya va poder concentrar bona part dels seus esforços en la competitivitat econòmica sota el paraigua de seguretat que proporcionaven els Estats Units. El nou escenari geopolític obliga Europa a assumir una responsabilitat molt més gran sobre la seva pròpia defensa, la seva autonomia tecnològica i la seguretat de les seves cadenes de subministrament. Això implica més inversió pública i privada, més política industrial i una menor dependència de tercers en sectors estratègics.
Aquest nou context obliga Alemanya a revisar algunes de les bases sobre les quals ha construït el seu èxit. Haurà d'invertir més, assumir més risc, reduir dependències estratègiques i accelerar la transformació tecnològica. Però adaptar-se no significa renunciar, necessàriament, a tota la seva identitat econòmica. De fet, la geopolítica actual, paradoxalment, sembla recuperar alguns dels principis que durant anys havien quedat en un segon pla: la importància d'una base industrial sòlida, la necessitat d'invertir amb una mirada de llarg termini, el valor de la innovació aplicada, la col·laboració entre empreses i treballadors i l'existència d'institucions capaces de generar confiança. En un món cada vegada més incert, aquests actius poden tornar a ser un avantatge competitiu.
Durant anys es va donar per fet que la globalització faria irrellevant el lloc on es produïen els béns i que el mercat acabaria resolent qualsevol dependència. Avui, conceptes com autonomia estratègica, reindustrialització o sobirania tecnològica han passat a ocupar el centre del debat europeu
Aquesta és també una reflexió per a Europa. Durant anys es va donar per fet que la globalització faria irrellevant el lloc on es produïen els béns i que el mercat acabaria resolent qualsevol dependència. Avui, conceptes com autonomia estratègica, reindustrialització o sobirania tecnològica han passat a ocupar el centre del debat europeu. Potser no es tracta d'imitar el model alemany, inseparable de la seva història i de les seves institucions, sinó d'entendre la lliçó que amaga.
El corredor del Rin continua sent, si no el primer, un dels principals actius econòmics d'Europa. Però el seu valor no rau únicament en la geografia. Durant més de dos segles, al seu voltant s'ha construït un ecosistema d'empreses, institucions i capital humà capaç de convertir un avantatge natural en un avantatge competitiu. Aquesta és, probablement, la gran aportació del capitalisme renà.
El Rin continua baixant dels Alps cap al mar del Nord igual que ho feia fa 1.000 anys. Les seves aigües no han canviat. El que ha canviat és el món que les envolta. El futur i el batec, del cor industrial d'Europa no dependrà del cabal del Rin, sinó de la capacitat dels europeus per preservar les institucions que, al llarg del temps, van convertir aquell riu en una de les grans fàbriques de prosperitat del món. Mantenir viva aquesta capacitat de transformar geografia en prosperitat, competència en innovació i interessos individuals en un projecte col·lectiu és, probablement, el gran repte del nostre temps.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat