No descobreixo res de nou, o potser sí, si dic que el tercer sector social forma part de la vida quotidiana de milions de persones a casa nostra. Tanmateix, continua sent un dels grans desconeguts del nostre país. Resulta una paradoxa. El trobem arreu i, alhora, costa que ocupi l'espai que li correspon en el debat públic, econòmic i institucional.
És present quan una persona amb discapacitat accedeix a una feina. Quan una família rep suport davant una situació de vulnerabilitat. Quan una persona gran dependent és atesa al seu domicili. Quan un infant participa en un servei especialitzat. Quan una persona amb problemes de salut mental inicia un procés de recuperació. Quan algú troba una segona oportunitat laboral gràcies a una empresa d'inserció. O quan una família vulnerable accedeix a un habitatge.
És a dir, forma part de la vida de les moltes persones en alguns dels moments més importants i delicats de la seva trajectòria vital. I, malgrat això, continua sent relativament desconegut. Potser perquè no fabrica cotxes, no construeix grans infraestructures ni cotitza als mercats financers. Però el cert és que el tercer sector social és, de forma agregada, és un dels actors més rellevants del país tant de forma qualitativa com quantitativa.
El tercer sector social agrupa més de 3.000 entitats, fundacions, cooperatives i associacions amb més de 120.000 professionals
Parlem de més de 3.000 entitats, fundacions, cooperatives i associacions amb més de 120.000 professionals i aproximadament el 75% dels serveis públics d'atenció a les persones gestionats de forma no directa per les administracions i prop del 2% del PIB. Una realitat de gran magnitud que acompanya més de dos milions de persones cada any i que contribueix decisivament a la cohesió social. Si aquest conjunt d'organitzacions deixés d'operar de la nit al dia, el país tindria un problema sistèmic de primera magnitud. Dit d'una altra manera, el tercer sector social és una infraestructura crítica. Una d'aquelles realitats que sovint només es fan visibles quan falten.
Precisament per això té una enorme transcendència la recent aprovació de la Llei del Tercer Sector Social de Catalunya. La llei no crea el sector. El que fa és reconèixer institucionalment una realitat existent de fa molts anys, en alguns casos, fins i tot, centenars d’anys. Certifica allò que les dades i l'experiència ja demostraven: que les entitats socials no són un actor complementari ni subsidiari, sinó una peça estructural del model català de benestar.
Durant molts anys, el sector ha reclamat reconeixement, estabilitat i un marc propi. Avui aquest reconeixement arriba de la mà del Parlament de Catalunya. És un pas endavant important perquè dona visibilitat a una contribució que massa sovint havia quedat en un segon pla.
Però la llei no és un punt final. És, sobretot, un punt de partida. El sector, més enllà de la llei, demana un marc contractual estable i un finançament d’acord amb els costos dels serveis que es presten. I és que els reptes socials continuaran creixent. L'envelliment de la població, la salut mental, la pobresa infantil, les dificultats d'accés a l'habitatge, la inclusió laboral de col·lectius vulnerables o la lluita contra les desigualtats plantegen desafiaments de gran complexitat.
Tot apunta que haurem d'afrontar-los en un context en què les necessitats augmentaran més ràpidament que els recursos disponibles. I sense renunciar a reivindicar de forma insistent la necessitat de més recursos, cal també alhora posar sobre la taula els reptes i deures que s’han d’afrontar des del mateix sector.
Probablement caldrà avançar cap a organitzacions amb més capacitat, més solidesa i més impacte. Caldrà aprofundir en les aliances, compartir serveis, impulsar projectes conjunts i, quan tingui sentit, explorar processos d'integració entre entitats. No es tracta de créixer per créixer, però cal preservar el propòsit i la capacitat d’impacte demana dimensió. Al cap i a la fi, les organitzacions són instruments al servei d'una missió. I, de vegades, la millor manera de protegir aquesta missió és transformar i adaptar-les, si cal, als nous temps.
La Llei del Tercer Sector Social de Catalunya no crea el sector, reconeix institucionalment una realitat existent de fa molts anys
I, precisament, si alguna cosa ha demostrat el tercer sector al llarg de les darreres dècades és una extraordinària capacitat d'adaptació, innovació i compromís. Moltes de les respostes socials que avui considerem normals van néixer gràcies a entitats que van saber identificar necessitats emergents abans que ningú.
Els pioners que van impulsar moltes de les entitats actuals van ser valents quan van decidir crear noves organitzacions per donar resposta a necessitats socials que ningú no atenia. Potser la valentia que exigeix el nostre temps és una altra: construir projectes més grans, més robustos i amb més capacitat d'incidència i transformació.
Afortunadament, el sector no parteix de zero, disposa d'actius extraordinaris que no sempre apareixen als balanços: propòsit, compromís, confiança social, coneixement profund del territori, capacitat d'innovació i una cultura de cooperació que forma part del seu ADN. I en un context cada vegada més complex, aquests actius tenen un valor enorme. Per això, quan parlem del futur del tercer sector, no hauríem de fer-ho des de la preocupació sinó des del repte, el repte de generar més impacte per millorar la vida de les persones i la transformació social.
Ben segur què la nova llei contribuirà a fer-lo més visible. Però allò que realment determinarà el seu futur serà el mateix que l'ha portat fins aquí: la seva capacitat de donar resposta efectiva als reptes socials amb cooperació i innovació.